QUIN CONY DE TEMPS!

-Escolti, m’agradaria saber d’una vegada per totes, si creu necessari que cada dia en la mateixa refotuda hora i en el mateix refotut ascensor, tinguem la mateixa estúpida conversa.
-Perdoni?
-Que li pregunto que en quin lloc de la meva fastiguejada cara, hi veu inscrit el meu interès per la meteorologia?
-Per la meteorologia? no se a que es refereix!
-Doncs em refereixo al Collons de sol que m’emprenya de bon mati, el carai de pluja que em toca els pebrots quant no porto paraigües i el maleït vent que em fa estellar el crani de tanta migranya. Això es la meteorologia i com comprendrà m’importa una fava per no dir una altre cosa, les seves prediccions matutines.

L’ascensor es va parar al sisè pis. l’Hilari estava immers en una fogosa conversa il•lusòria amb el seu veí del dotzè segona, que inexplicablement, avui no havia parlat del temps. Cada mati imaginava la mateixa conversa però mai havia trobat la manera per poder-la dir en veu alta. Per no trencar amb la rutina d’aquell trajecte surrealista , va entrar l’altre meteoròlog. Aquest era encara mes espavilat que el primer, es podia medir el seu grau d’arrogància pel numero de ratlles que duia a l’americana. Era un home gras, de cabell llardós i negre tenyit, un més dels ocupants de l’ascensor de les set menys vuit minuts del mati. Portava sempre el diari passat de dies a sota el braç, era una peça mes de la seva vestimenta. L’estirat de l’Anton no era ningú mes que un pre-jubilat prepotent que es negava rotundament a deixar els seus aires de banquer per plantar quatre enciams. No es podia permetre tanta humiliació. Les portes de l’ascensor es van tancar davant la mirada endormiscada dels tres homes i en aquell precís moment i sense treure els ulls del gran panell d’inox arrencava l’estupidissima conversa. L’Hilari creia que avui se la podria saltar, però nois, la cosa empitjorava. L’Anton li explicava al veí del dotzè segona, que la seva filla Laia li havia regalat una estació meteorològica d’última generació, pots comptar, amb dotzae cupons la regalaven amb la Vanguardia-. L’home estava entusiasmat per poder aportar dades científiques a temps real i a primaríssima hora del mati. Per l’Anton era tot un orgull, per l’Hilari una putada i pel veí del dotzè segona, un maldecap enorme per saber que carai era una estació metofologica d’aquestes. Però la maleïda estació meteorològica, les converses sense fil, junt amb l’ambient hipòcrita que es respirava dins la peixera d’inoxidable, s’esfumava quan arribaven al segon pis. Les portes de l’ascensor s’obrien per deixar entrar la noia de la Teresita que havia trobat feina a l’ajuntament i també marxava d’hora. Llençava dins l’ascensor un sensual bondia, i es posava just davant les portes,d’esquena als tres momius que miraven les seves corbes desitjant un soterrani de almenys 15 pisos. Però s’havien de conformar amb els 8 segons que separaven el segon pis de l’entresol, vuit segons on el silenci es barallava amb la sensualitat del bondia, amb les fantasies que dibuixaven les curves del cos de la jove i amb l’enorme desig que l’Ajuntament li dones feina durant molt de temps. El típic “clinc” de tots els ascensors els deia que ja eren a baix. Final del trajecte. – que passin un bon dia- va dir la filla de la Teresita mentre deixava l’ascensor. -Un bon dia?- va pensar l’Hilari. Tot son bon dies i hipocresies. Doncs jo tinc un mal dia avui, i estic de molta mala llet, i no tinc ni la mes mínima intenció de tenir un bon dia, de fet, m’hi nego, no vull, i que? Tindré un molt mal dia i no ho puc dir en veu alta!!! I perquè? Perquè sona molt malament. -No serà per mi aquest bon dia senyoreta, de moment tot fa pensar que tindré un dia de gossos -. No, no, sona fatal!!! L’Hilari va deixar l’ascensor i es va limitar a seguir les regles del joc– bon dia senyors, bon dia senyoreta, que tinguin un molt bon dia.