EL CAMIÓ DE LA LETONA

Aquella nit em tocava a mi de dormir al costat de la iaia. Compartien les nits de son de la iaia Conxita dia si, dia no, amb la meva germana gran. La nit que no em tocava dormir amb ella, ho feia en un altre llit a uns cinquanta centímetres de la seva tauleta.
La iaia Conxita era grossa i molt tova, molt i molt tova. Acostumàvem a dormir esquena contra esquena, el suau moviment de la seva respiració acariciava el meu cos. M’agradava adormir-me amb l’anar i venir dels seus ronxets que junt amb la fressa del ventilador que més tard parava el tiu Miquel, m’encaminaven a un son ben planer.
El dia següent, quan nosaltres ens despertàvem, la iaia ja feia estona que voltava per baix, sempre ens deixava dormir fins que acabéssim la son, sempre, menys el dia que passava el camió de la Letona a buscar la llet de les vaques del tiu Miquel. Les vegades que ens havíem assabentat que havia vingut el senyor de la Letona i no ens havia vingut a despertar, ens passàvem el mati rondinant i fent mala cara. La simplicitat en que sentiem les coses durant l’infància va fer que esperéssim aquell camió com aquell que espera els reis mags. Un xupa-xupa, un dolç i gustos xupa-xup es tot el que ens portava dos cops per setmana el conductor d’aquell camió. Un xup a xup que portava el pes de l’espera, de l’il.lusió, de la màgia de convertir un caramel en un gran moment. Moltes vegades el brogit del motor del camió sota la finestra, s’avançava a la iaia. El meu cos mig endormiscat anava més lent que el meu cap. Volia córrer perquè el senyor de la letona sàpigues que era a casa i no s’oblidés de nosaltres. Encara estava sobre el llit barallant-me amb les cames del pantalon que ja em veia baixant les escales de tres en tres com aquell que està a punt de perdre el tren. Però la meva pressa desapareixia quant veia el senyor de la letona parlant pausadament amb el tiu Miquel davant del tanc de la llet. Sempre tenien histories per explicar-se i semblava que mai es feia prou tard com per tornar a la feina, així era el dia a dia a pagès. El senyor sense tallar la conversa amb el tiu Miquel, posava un peu a l’esgraó de la cabina del camió que just m’arribava a l’alçada del cap, ficava la ma per sota el volant i en treia dos xupaxups. – té guapa – Es tot el que em deia el senyor de la Letona. Jo agafava el dos caramels i arrencava a córrer cap dins per donar una part del boti a la meva germana gran. Era un petit tresor dintre la meva gran illa.
Per la iaia Conxita i el meu tiu Miquel era un mati com tants altres que l’empresa que els mal comprava la llet, els havia fet la recollida. Pel conductor de la Letona era l’inici d’una jornada de treball i per mi, imagina que significava per mi aquell fet, aparentment sense importància, que avui, 25 anys després encara el recordo amb nostàlgia. L’enyor de sé capaç de convertir un caramel en un moment màgic.