Cercador
BOMBOLLES DE FANG
Un relat de: ESTER ESCAMILLA- Compartir:
Bombolles de Fang
El color que insinuava el capvespre era tant obscur com ho eren les seves intencions. El cruixir de les branques d’aquell bosc espès i silenciós junt amb la bramo del vent, entonaven una cançó que acompanyava els seus pensaments. La petita lis es trobava penjant literalment dels seus braços. La meitat del cos de la fràgil nena estava submergit en un petit i profund bassal d’aigües transparents, mentre la noia de cabell castany, clavada de genolls a terra, sostenia amb feblesa l’altre meitat del cos que encara sobresortia de les gèlides aigües. Tenia entre els seus braços, a la preciosa i petita Lis, el seu cos blanc i tendre, semblava disposat a donar-li permís perquè la deixes caure en qualsevol moment, tenia el pes d’una ploma i la fragilitat d’un cristall, no gesticulava ni una paraula i ni una sola ràfega de vent va gosar de moure-li un sol cabell de la suau i dolça cabellera de la petita. No va fer ni un trist moviment per impedir que la noia de cabell castany la submergís per sempre en aquelles aigües transparents, tant sols va fer un lent i pausat obrir i tancat d’ulls quant la noia de cabell castany, es va acostar al seu front per fer.-li el peto mes plorat i sentit que en la vida tornaria a fer. Un peto ple de sentiment, d’impotència, d’amor, de temor, de tendresa i de terror. L’anava besant mentre acompanyava el seu cos a submergir-se, va deixar de besar-la quant els seus llavis es cobrien d’aigua i el cap de la Lis s’esmunyia com un peix sota l’aigua encobridora. Va fer el seu cos enrere per deixar-se caure sobre els talons, la gran tristesa que la penetrava es va seure a la seva falda i en aquell precís moment, l’Oliva va deixar de cantar per no ennegrir mes el moment. Els cabells de la Lis flotaven per damunt l’aigua i el vestit de cuadrets vermells i puntes arrodonides agafava una tonalitat verdosa, la lis continuava amb els ulls oberts i semblava dir-li que s’estava etivocant. – “ no em pots fer desaparèixer, sempre viure dins teu, sóc el teu passat, la teva vida i les teves ganes de viure, jo soc la Lis, tu ets la Lis, som una sola persona i l’una sense l’altre no podem sortir del bassal! És un error, si ofegues el teu passat, viuràs sempre envoltada d’aigua! – La noia de cabell castany es va quedar clavada al fang, l’idea de treure-la de l’aigua l’horroritzava tant o mes que haver-li posat. De sobte i com tantes altres ocasions, es vaig deixar portar per un fort impuls i d’una forta estrebada va treure la Lis de l’aigua per torna-la al cau del llop. – bona sort preciosa, bona sort!
La petita Lis es va despertar en Diumenge, feia fred i es va afanyar a vestir-se per anar a la cuina i posar-se davant del foc.
Es va acabar de calçar amb l’escalfor de les brases. Buscava en els encenalls treure’s la sensació d’umitat que la nit obscura li havia deixat impresa a la pell. Lluny de la calidesa del foc, escoltava inquieta les petjades del seu pare i intentava esbrinar amb quin peu s’havia aixecat. Ja feia massa estona que caminava amunt i avall i la Lis intuïa que seria un dia complicat, definitivament s’havia aixecat amb ganes de buscar alguna cosa que el pugues fer cridar. Senyors, obrint joc... la partida està apunt de començar!. La pallissa de la nit abans per deixar el tub de pasta de dents obert, feia riure davant de la sensació de terror que li produïa a la Lis sentir que en qualsevol moment el seu pare podia trobar una sabata descuidada en algun racó de la casa. Amb el cor a la gola i sense saber molt bé on posar les mans, la Lis va agafar l’escombra per tenir-les en algun lloc, de sobte el seu pare va obrir la porta de la cuina, la Lis es va empassar la saliva junt amb la seva ànima per deixar el seu cos a mercer de les urpes del llop. Mentre esperava l’atac del seu pare va recordar amb precisió el somni que havia tingut aquella nit. La Lis, tant sols tenia deu anys i encara no es parava a analitzar somnis, però el terror que sentia davant d’aquell home que escopia les paraules amb fúria la va portar a convertir un somni en una il•lusió. Amb un crit silenciós que va sortir de les seves entranyes i va morir abans de sortir per la boca, va cridar .... treu-me d’aquí, treu-me d’aquest bassal, ajuda’m!!. Sentia que la noia del somni, estava esperant aquelles paraules per sufocar el seu pànic. El seu pare es va limitar a demanar-li on havia deixat la llet i la Lis fent uns sospir d’alleujament es va preguntar amb esperança, si de gran tindria els cabells de color castany.
El color que insinuava el capvespre era tant obscur com ho eren les seves intencions. El cruixir de les branques d’aquell bosc espès i silenciós junt amb la bramo del vent, entonaven una cançó que acompanyava els seus pensaments. La petita lis es trobava penjant literalment dels seus braços. La meitat del cos de la fràgil nena estava submergit en un petit i profund bassal d’aigües transparents, mentre la noia de cabell castany, clavada de genolls a terra, sostenia amb feblesa l’altre meitat del cos que encara sobresortia de les gèlides aigües. Tenia entre els seus braços, a la preciosa i petita Lis, el seu cos blanc i tendre, semblava disposat a donar-li permís perquè la deixes caure en qualsevol moment, tenia el pes d’una ploma i la fragilitat d’un cristall, no gesticulava ni una paraula i ni una sola ràfega de vent va gosar de moure-li un sol cabell de la suau i dolça cabellera de la petita. No va fer ni un trist moviment per impedir que la noia de cabell castany la submergís per sempre en aquelles aigües transparents, tant sols va fer un lent i pausat obrir i tancat d’ulls quant la noia de cabell castany, es va acostar al seu front per fer.-li el peto mes plorat i sentit que en la vida tornaria a fer. Un peto ple de sentiment, d’impotència, d’amor, de temor, de tendresa i de terror. L’anava besant mentre acompanyava el seu cos a submergir-se, va deixar de besar-la quant els seus llavis es cobrien d’aigua i el cap de la Lis s’esmunyia com un peix sota l’aigua encobridora. Va fer el seu cos enrere per deixar-se caure sobre els talons, la gran tristesa que la penetrava es va seure a la seva falda i en aquell precís moment, l’Oliva va deixar de cantar per no ennegrir mes el moment. Els cabells de la Lis flotaven per damunt l’aigua i el vestit de cuadrets vermells i puntes arrodonides agafava una tonalitat verdosa, la lis continuava amb els ulls oberts i semblava dir-li que s’estava etivocant. – “ no em pots fer desaparèixer, sempre viure dins teu, sóc el teu passat, la teva vida i les teves ganes de viure, jo soc la Lis, tu ets la Lis, som una sola persona i l’una sense l’altre no podem sortir del bassal! És un error, si ofegues el teu passat, viuràs sempre envoltada d’aigua! – La noia de cabell castany es va quedar clavada al fang, l’idea de treure-la de l’aigua l’horroritzava tant o mes que haver-li posat. De sobte i com tantes altres ocasions, es vaig deixar portar per un fort impuls i d’una forta estrebada va treure la Lis de l’aigua per torna-la al cau del llop. – bona sort preciosa, bona sort!
La petita Lis es va despertar en Diumenge, feia fred i es va afanyar a vestir-se per anar a la cuina i posar-se davant del foc.
Es va acabar de calçar amb l’escalfor de les brases. Buscava en els encenalls treure’s la sensació d’umitat que la nit obscura li havia deixat impresa a la pell. Lluny de la calidesa del foc, escoltava inquieta les petjades del seu pare i intentava esbrinar amb quin peu s’havia aixecat. Ja feia massa estona que caminava amunt i avall i la Lis intuïa que seria un dia complicat, definitivament s’havia aixecat amb ganes de buscar alguna cosa que el pugues fer cridar. Senyors, obrint joc... la partida està apunt de començar!. La pallissa de la nit abans per deixar el tub de pasta de dents obert, feia riure davant de la sensació de terror que li produïa a la Lis sentir que en qualsevol moment el seu pare podia trobar una sabata descuidada en algun racó de la casa. Amb el cor a la gola i sense saber molt bé on posar les mans, la Lis va agafar l’escombra per tenir-les en algun lloc, de sobte el seu pare va obrir la porta de la cuina, la Lis es va empassar la saliva junt amb la seva ànima per deixar el seu cos a mercer de les urpes del llop. Mentre esperava l’atac del seu pare va recordar amb precisió el somni que havia tingut aquella nit. La Lis, tant sols tenia deu anys i encara no es parava a analitzar somnis, però el terror que sentia davant d’aquell home que escopia les paraules amb fúria la va portar a convertir un somni en una il•lusió. Amb un crit silenciós que va sortir de les seves entranyes i va morir abans de sortir per la boca, va cridar .... treu-me d’aquí, treu-me d’aquest bassal, ajuda’m!!. Sentia que la noia del somni, estava esperant aquelles paraules per sufocar el seu pànic. El seu pare es va limitar a demanar-li on havia deixat la llet i la Lis fent uns sospir d’alleujament es va preguntar amb esperança, si de gran tindria els cabells de color castany.
l´Autor
4 Relats
7 Comentaris
2835 Lectures
Valoració de l'autor: 8.33