QUI ETS?

Ahir les teues mans em van fer tremolar com una fulla tendra, excitada i fructífera de l'arbre del meu cos. El teu alé m'entretenia els sentits mentre els teus dits sigil·losos descordaven la superfície intranscendent de la meua brusa. Abans de despullar-me l'aparença i la pell, vas indagar els meus ulls per trobar una resposta.
- Qui ets?
Vaig creuar els teus llavis amb el bes més secret, el més desbordat, el més precís, però no vaig esquivar contestar-te. Et van parlar la meua pell i la meua llengua, et van dir qui sóc amb les paraules úniques que no necessiten veu per a ser escoltades, amb les paraules de la veritat que accepta ombres i abismes, també.
- Qui ets?- em preguntares ahir.
-"Sóc allò que queda quan les màscares sucumbixen en la nit. Una dona sense disfressa ni pudor, jo, s'amaga darrere d'elles i respira la vida, beu l'instant més íntim i profund, es reconeix a l'espill on apareixen també ombres, imperfeccions, tristeses i nostàlgies. Sóc una ferida sobre una altra, curada a colp de dies i mesos que s'encasten amb convicció a l'esperança. Sóc un somriure imperceptible i una carcallada immensa quan la llum de la vesprada m'acaricia els llavis. Sóc ànim i fortalesa, dubtes antics, nous interrogants, temors que vaig haver d'abandonar als camins i senderes per les quals vaig caminar un dia. Sóc viatgera de les meues emocions i les teues, sent en elles el bategar que de vegades el meu cor no em procura.
Em reconec en el plor i l'alegria, m'observe en les mans que obrin una altra pell al desig i el susciten, em sé extraviada en l'amor quan estimar s'assembla a l'acte més profund, al somni perseguit, a la veu d'un demà estremit. Sóc carn, sóc sexe, palpitar de la pell, luxúria que rebutja amagar-se darrere de la porta de la hipocresia i la mentida. Estime i bese, dolc a altres, abrace amb la intensitat d'una mar que també se sap esquiva quan les aigües s'embravixen i no engrandixen la costa.
Sóc paraula, la que queda després de les paraules pronunciades, darrere dels silencis que el temor, els dubtes, el plaer, la solitud o la incomprensió han deixat en els meus suburbis. Sóc vers i primavera, hivern desagraït i sol impredicible. Sóc sexe, boca i llavi, defensora de les besades que altres llengües li van regalar a la meua. Sóc fruit de mon ahir, camine sobre el dia present en el que em reconec, sóc un somni que el futur acull hospitalari. Sóc plaer sense disculpes, pell i abraços. Sóc una dona que estima, sent i escriu"