Què vol dir néixer.

Ja arribava el moment de marxar, ho pressentia, no és que ho desitges, on ara estava era un bon lloc on hi tenia totes les comoditats, no havia de preocupar-me per res, la meva vida era del bo el millor: plàcida, tranquil•la, còmode, en totes les necessitats cobertes.
Sabia que aquell lloc era sols per un temps limitat i on mai més podria tornar i ara m’esperava un món desconegut, un món estrany, un lloc on tot seria diferent, i sentia por, molta por, però no en quedava d’altre, era el meu destí i el destí de tots els éssers vius. Havia acabat el temps de gestació i era hora de començar una nova etapa, una nova vida. Per passar d’un estat a l’altre sols em separava un gran i angoixós moment, un gran esforç per poder travessar aquell túnel que em portava cap a la llum del final.
Va ser de sobte, vaig passar de la fosca a la llum, d’un món conegut a un altre desconegut, immens, diferent... i sense poder-ho evitar va sorgir de la meva gola el primer crit i el primer plor. No sé si era d’alliberament o de terror.
Vaig inhalar aire per primera vegada: quina sensació més estranya!
Ja per sempre més vaig desconnectar-me del que fins ara era el meu món, per començar la vida en un altre que hauria de fer-me meu.
Vaig sentir-me sol, abandonat, desorientat fins que per sort uns braços ferms i càlids amb van apropar a un cos tebi i allí vaig sentir quelcom conegut: el batec d’aquell cor que m’havia acompanyat des del moment de l’engendrament.
Vaig reposar de l’esforç, la por es va esvair, em vaig sentir segur i vaig saber que volia dir néixer, d’ara endavant jo viuria independent.