què em queda

Conversa de silencis
paraules meves
de mi mateix extretes
en un mirall tal com és.
Un mirall amb aquest reflex
amb sabor de sols,
ara que el Do ja no sona.
La mirada, la mirada
absent de mi es retorna
es revolca en l'espai de l'absurd
desprèn aquesta flaire d'encens,
buidor de força abstracte;
potser no és això el que trobo,
senzillament una fredor
d'un guix sense una altra ombra...
Culpable d'un curt judici
m'ha trobat la música
d'erotisme esparcit en curta distància
que desfeia horitzons
i fronteres amb el dit gros,
només parlant de nosaltres.
També d'aquell existir
que consideràvem nostre
dins l'intimitat de quatre llindars;
llindars no només d'ombres
escrites en ells talment com parlades,
també vígies de dos mons
buscant-se en el mateix univers.
El fum ple d'humanitat
revolcant-se en aquest espai de buit absurd,
resulta massa inquietant,
sexe d'alès n'és la pregunta
i tan sols l'Insomni n'és la resposta.