petits espants

la pàgina blanca està
apuntada a boca de canó
per la meva ploma; per mi.
Tinc la intenció d'obrir una ferida.
És de nit i ningú,
a part de la llum de la que em valc,
t'oirà cridar.

Estic esperant,
tot fent un llarg romandre
en una deriva prou ben situada;
en aquest enorme i fosc llac celest
però en una massa petita closca de nou
on no hi puc dormir.


I si... demà hagués de morir?
Sé que no puc
tornar a la platja on m'he encloscat
així que puc mantenir
una hipotètica última petició
d'abstindre'm del demà
en el resguard d'alguna fredor.

Els segons empenyen,
buf
a buf,
esmicolant-se; venint, marxant.
Davant meu i darrera i jo entremig,
casualment;
com petits espants
dels que ja ens té preservats
la nostra adulta ignòrancia.
...és que hi hagué alguna nit
en la que ja vam fer el recompte final
d'aquells únics punts
(que crèiem infinits)
en els que es pot recollir la mirada en la fosca?

No cridis,
encara et tinc a boca de canó,
sents el fred del metall?
Escarneix la teva superfície,
com quan un objecte sura a l'aigua,
que es succeeix
entre la reminiscència de la seva magnitud.