Quantes vegades no has somniat ser com els núvols?

Un relat de: Maat_7

Vaig dirigir-me a corre-cuita cap al mercat d'un dels suburbis més repressius del sud de Bagdad. Tot just havien finalitzat uns bombardejos nord-americans i tothom estava mobilitzat mentre un cúmul de cadàvers s'aglutinava en la plaça central. El meu company estava gravant tota l'escena quan, sobtadament, vaig identificar el cos sense vida i mig nu d'en Saïd: un dolç xicot que vaig conèixer el mateix dia que vaig aterrar a Bagdad…

Tot començà quan m'enviaren a Iraq com a corresponsal de guerra per informar al nostre país, Noruega, de la situació que s'estava vivint allí marcada per dolorosos dies d'invasions nord-americanes.

Sempre m'havia agradat sentir el xiuxiueig del vent topar amb les meves orelles en ambients allunyats de la multitud. Per això, vaig anar a donar un cop d'ull per la perifèria de Bagdad, una zona totalment despoblada. Vaig donar un tomb quan, als pocs minuts, vaig veure un noiet ajagut al terra amb el caparró abaixat i els ulls aclucats. Amb un àrab poc fluid li vaig preguntar què li passava i ell, sorprès per la meva presència, em responguè que resava pels seus pares, els quals havien mort al explotar unes granades nord-americanes quan es dirigien a una mesquita feia dues setmanes. Em va saber molt greu la tràgica pèrdua del nen, i vaig decidir sentar-me al seu costat per fer-li companyia una estona. Es deia Saïd, i tenia el cos molt demacrat, ja que com em revel·là més tard, feia quatre dies que no probava ni una engruna de pa.
Fou en l'instant d'ajeure'm quan em vaig adonar que davant d'en Saïd es trobaven les tombes dels seus pares, un grapat de sorra mal ficada amb els seus corresponents noms en àrab que havia escrit amb la seva pròpia mà.
En Saïd només tenia set anys i ja l'havien fet orfe. Malgrat tot, tenia una força interior infinita i no havia perdut l'esperança de viure. Era un noi que, tot i les circumstàncies en les que es trobava, el seu rostre dibuixava un gran somriure de prosperitat.
I el que no podré oblidar mai és el que em diguè quan, estirat en aquella sorra àrida mirant el cel ennuvolat i de tonalitats blanquinoses, em preguntà:

-Tu mai has somniat ser com els núvols? Jo ho donaria tot per ser el núvol més alt del món i poder arribar a tocar el cel. Així, podria retrobar-me amb els meus pares i tornaríem a estar junts com abans d'aquesta guerra.

Ara, en Saïd estava mort als meus peus, i unes llàgrimes de dolor i alhora de ràbia relliscaven per les meves galtes.
Per què han de pagar innocents per les ànsies de poder d'uns quants? Quina culpa tenia en Saïd i els seus pares de què un senyor es dediqui a matar per aconseguir el petroli del seu país?

Amb un sentiment d'impotència per no poder solucionar la desgràcia ocorreguda vaig alçar la mirada al cel. Al bell mig, hi destacava un núvol amb una brillantor especial. Aquell núvol tenia alguna cosa que em resultava familiar… No m'ho podia creure, era el rostre del meu estimat Saïd! Al cap i a la fi, ell mai no havia perdut l'esperança, i potser ara finalment havia realitzat el seu somni retornant al costat dels seus pares…

Comentaris

  • Impressionant. I molt.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 18-09-2007 | Valoració: 10

    És un dels millors relats que he llegit en molt de temps. M'agrada moltíssim.

    És molt imaginativa la suggerència dels núvols, de ser un núvol i veure els teus parents morts.

    A ma mare potser li agradaria veure la seva tieta morta... I ho dic seriosament, perquè la troba molt a faltar, la meva pobra mare.

    El teu relat mereix un comentari més llarg que aquest. Si faig una continuació o una doble versió, ja te'n diré alguna cosa.

    T'agradaria colaborar a La Stoa? Una abraçada!!

  • és preciós[Ofensiu]
    ANEROL | 05-07-2007 | Valoració: 10

    segueix així

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maat_7

Maat_7

6 Relats

8 Comentaris

5279 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83