Quan tornin les foscors (XII)

Capítol XII (Introducció)

-Mestre, que puc fumar un altre porro?

-Desgraciat, calla!. Que no veus que ens poden tancar el web per dir aquestes coses?

-Mestre, ja em començo a aborrir això de sortir només una mica a la introducció dels capítols.

-Tingues paciència fill meu. Quan tornin les foscors, que tornaran, llavors nosaltres serem els protagonistes. Ja ho veuràs. I ara, deixa'm fer una caladeta.

-------------------------------------------------------

Capítol XII - On es desvetllen alguns secrets trascendentals per al desenvolupament del relat

Ja fa quinze dies de l'accident dels "fustes" (traducció gratuïta de la paraula salmantina "maderos").

A l'habitació 512 de l'hospital, -el passadís de la dreta, al fons, és l‘última porta, el comissari Raspall, que va en crosses, visita en (Qüentinho), que roman inconscient des del dia de la topada. Jo no sóc metge però és com si estés en coma, tot i que més aviat hauriem de dir que estava entre parèntesi, com has pogut veure.

-Qüentinho, company, què fem? -l'interroga d'esma, sense esperar cap resposta per part del poli comunitari.

Heus aquí, però, que alguna cosa ha passat en la turmentada ment entre parèntesi del malalt, perquè de sobte, contesta, amb aquella veu que només saben fer els que es desperten d'un coma: -Què ha passat, on sóc?

Sobressaltat per la reacció d'en Qüentinho, en Raspall no sap ni què dir ni què fer. Finalment, després de pensar-ho breument, creu que la frase que ve a continuació és la més escaient, i la deixa anar: -Nano, ja era hora! Ja portaves quinze dies clapant!

-Quinze dies? -dubte en Qüentinho (ara ja sense parèntesi).

-Si noi, sí, quinze dies. Si més no, això és el que he llegit al principi del capítol, quinze dies! -puntualitza en Raspall.

-Però, …-va arribar a dir en "Tinho", abans que el comissari el tallés per fer-li memòria.

-Te'n recordes d'en Quitolis? Sí home. Se'ns havia escapat i el perseguiem, quan de sobte, -i fa una pausa, -Maleït camió! -exclama emprenyat, -Què hi feia allà a aquella hora? -fa una altra pausa, i després reprèn l'explicació, una mica més calmat, -Doncs, com et deia, quan ja quasi els havíem enxampat, va sortir el camió de les escombraries i …

-Però el vam pescar o no, al final? -diu intrigat l'italià.

-Què va! Va fugir (va fer-se escàpol, hauria quedat millor) amb el cotxe de la seva dallonsis i el gos.

-I on són ara, comissari?

-Ni idea. No en tinc ni idea, Qüentinho -diu en Raspall, mentre s'aixeca i s'acosta a la finestra -I a més, es va endur la meva gavardina, el molt … -recorda amb rancúnia.

(****************************************************

Arribat aquest moment, el relataire es relaxa una miqueta estirant els braços enlaire, abans de fer un salt en el temps que ens portarà vint anys enrera, tal com fan a les pel·lícules.

Tècnicament, doncs fem un playboy, vull dir un playback, ai no!, un flashback, ara sí, per anar a petar a can Tragèries, on la Perpètua està discutint amb aquell que, jugant, jugant, li ha fet un bombo.

-M'ho havies promès, mentider, més que mentider, que ets un mentider! -li diu ella amb despreci.

-Perpe, no t'esveris, hoé! A més, qui m'assegura que és meu? Hoé! Qui? -contesta ell, tot fent-se l'orni.

-I tu m'ho preguntes, pocasolta? Com goses dubtar de la meva, .. de la meva d'això, no sé com es diu, ara. Tu, que no ets més que una merda de flashback, vull dir playback, ai no! playboy. Això mateix, una merda de playboy és el que ets! -brama la dona, i afegeix, -No et puc soportar més, em sents?, T'odio, t'odio. Ets un pocavergonya, un desgraciat i un lletraferit i un ..

Ara ell, aixecant més la veu, puntualitza ofès i tranquil:

-Escolta, Perpètua de Can Tràgeries, a mi ningú em diu lletraferit, em sents?, Ningú! Hoé! Has de saber que l'últim llibre que vaig tocar va ser aquell tan gruixut que em vas fotre pel cap abans d'ahir! -li deixa clar l'intelectual.

-Doncs per això t'ho dic! -i posant el dit a la llaga, li repeteix: -Lletraferit, més que lletraferit, que si trobo la biblia et tornaré a obrir el cap, desgraciat! -crida ella, cada vegada més exaltada.

-Ep! Tranquil·la Perpe, tranquil·la, ja me'n vaig, hoé!. -fa ell, en veure que la jove es posa a buscar el llibre, -I no crec que em tornis a veure mai més, hoé! Mai més. Ah, i m'emporto en Neró! -li deixa anar finalment amb malèvola intenció.

-No!, en Neró no, si-us-plau! -suplica ara la noia, -Pel que més vulguis, no te l'emportis.

Mentre ella es queda plorant al pas de la porta, el gos li dedica uns sentits lladrucs.

Tanquem el parèntesi per tornar al relat que teníem entre mans.

*******************************************************)

Ja més relaxat, el relataire aprofita per aclarir que aquest gos que es va endur en Hoé! (diem-li aixi per entendre'ns), i el que s'havia endut la Margot són dos gossos diferents, el què passa és que la Perpètua tenia la mania de posar Neró a tots els gossos.

Per acabar el capítol, recapitulem una mica, que si no ens farem un embolic: en Qentinho està ben cardat a l'hospital i en Raspall, si fa o no fa. La Margot i en Quitolis es troben en parador desconegut. En Hoé! ha resultat ser el pare de la Margot, i la Perpètua, la mare, que ja ho sabiem. Qui avisa no és traïdor!

(continuarà …)