Què hi fa allà palplantada, mirant la vall?

Què hi fa allà palplantada, mirant la vall? D'on ha vingut la dama obscura que guarda el silenci amb tant d'afany? Un divendres al vespre, a mitjans d'abril, mentre els carboners bitllaven la pila, la van veure arribar, escarida i ben plantada, caminant feixugament, com si traginés una càrrega de molts anys. El fum de la carbonera s'enlairava, blanc i espès, perfumant tot l'ambient i a través d'ell només podien albirar la seva fosca silueta immòbil. Retallada contra la roca corba, els va recordar una vella matrona dels fondals. -Potser ha tornat amagant-se d'altres focs, va apuntar el vell carboner, que en altre temps, quan era jove, havia carbonat de valent els boscos de la vall. Dies després, durant el ball, més d'un la volia festejar. Però ella, esquerpa i amatent alhora, declinava festes i afalacs i els enviava tots a purgar fum.
Han passat massa dies de la festa i de la carbonera només en resten cendres amb cendres fumejant. La seva figura però, roman allí, impertorbable i serena, talment com una estàtua antiga, d'aquelles que podeu trobar als museus més remots, amb regust de guix adormit. Hi ha qui diu, amb coneixement de causa, que a les nits, sota l'esguard dels estels, s'arriba al bosc i torna amb un ram d'herba olorosa que deixa sota l'om que hi ha a tocar del campanar. D'altres, amb llàgrimes als ulls, asseguren que l'han vist plorar, demanant boires per fugir al puig veí. Fins i tot algú, des de talaies distants, afirma vacil·lant que l'ha vist sortir acompanyada de la cabanya, ennegrida pel carbonet oblidat de la plaça. En Banyadeboc, que fa feix de tota llenya i no fa mal sinó al pa que menja, ho nega tot rotundament. Ell prou se l'enduria a la muntanya, si ella ho volgués! Però el vell pastor sap que mai no l'haurà, i remuga capbaix: -Deixeu-la en pau, la nina dels meus ulls! I se'n va, trist i descalç, trepijant calç i cendra pels camins.