Quan tornin les foscors (III)

Capítol III (Introducció)

El jove s'ha tret les espardenyes i ara camina descalç. Continua ben desorientat i torna a preguntar al mestre:
- "Mestre, que falta gaire, encara?"
- "Mira fill, ara, precisament ara, i aquí, falta menys que ahir, i més que demà."

-------------------------------------------------------

Capítol III - Interrogatori salmantí

El dia abans, als soterranis de la comissaria de policia de la capital, en un quarto fosc i humit, va tenir lloc una escena d'allò més sòrdida, sense música de fons ni res, tu!.

En Quitolis, el detingut, està assegut en una cadira vella i tronada, les potes de la qual s'aguanten dretes només per necessitats del guió. Davant seu, encarant un potent focus contra els seus ulls botits, l'inspector Qüentinho, un fornit brasiler d'origen italià, amb la qual cosa no ocupa lloc d'estranger a la plantilla.

Per acabar-ho d'adobar, acaba d'entrar en escena el comissari Raspall, l'home de la gavardina:

- "Ehem! Qüentinho, porta'm el llistin de Salamanca", ordena en Raspall

(Nota de l'editor: essent Salamanca cèlebre pels seus papers, no ens ha d'estranyar que el llistín d'aquesta ciutat sigui el preferit del comissari)

- "De seguida, quefa, no fos cas que haguéssim de trucar a urgències, ha, ha!" Feu en Qüentinho, que és un home d'alló més servicial, i de la broma.

Per fi, en Quitolis, sembla que vol dir alguna cosa:
- "No soy un tipo de fiar, no soy un tipo de fiar", diu amb un fil de veu, semblant a aquell soroll que fan les peles de pipa quan cauen damunt d'un paper de diari mollat, en escupir-les.

- "Com dius?" L'interroga en Qüentinho, amb més xuleria que una yuppie fumant al volant d'un descapotable japonès.

- "Perdò", s'excusa en Quitolis, acollonit, "vull dir que no sóc de fiar".

- "Vaja, vaja, amb quina ens surt, ara aquest. Que ens amenaces o què? Serà mamó el paio!" va fer el brasiler, mentre ajuntava els dits de les mans, en aquell gest tan característic dels italians, reafirmant així, una vegada més, el seu origen mediterrani. Llavors, l'home recorda el salmantí llistin, i l'agafa per fotre-li …

- "Tranquil, Qüentinho, tranquil", li diu en Raspall, subjectant-li la mà: "Aquí el llistin només el faig servir jo, m'has entès!" I, aixecant la veu. "Només jo!"

- "Us dic que no sóc de fiar", els talla en Quitolis, esporoguit perquè amb el sobressalt, la cadira ha estat a punt de desmanegar-se.

- "No cal que ho juris. Ja saps el que t'espera, oi?" Li diu en Raspall, acostant-se-li tant a la cara, que l'olor de la seva alè provoca un inesperant moviment del nas d'en Quitolis, acostumat a parfums menys sofisticats.

- "El què importa no és arribar, sino gaudir del viatge", segueix en Quitolis, ara completament aliè a tot el què l'envolta.

- "Ei, ens ha sortit filòsof, el lligamosses de merda!", se'n fot el Qüentinho, d'origen italià, com hem dit, i de la broma.

- "Ara, ja no em preocupa el meu destí", continua lentament en Quitolis, tot fent una pausa per agafar aire. - "Fa temps, els seus ulls em van conquistar, … Però ara, la nostra història, ja s'havia acabat".

- "La vostra història? Quina història?, Què vols dir? " Pregunta el comissari en veu alta (entre altres coses perquè si no les hagués fet en veu alta, ara les seves preguntes no haurien pogu ser transcrites aquí, evidentment) mirant primer en Quitols i després en Qüentinho que va arronsar les espatlles, donant a entendre que ell tampoc sabia a quina història es referia.

Llavors, en Quitolis els va començar a explicar amb tota mena de pèls i senyals (amb més pèls que senyals, tot sigui dit) la seva història.

- "Osti tu, quina història més, més , .." va dir en Raspall fent girar les mans en cercle una al voltant de l'altra " .. més … no ho sé, més de relatencatalà, no?"

- "Mamma mia!" Va afegir, com era d'esperar, l'inspector Qüentinho "-Ja ho pot ben dir, comissari" comenta. i ho valora amb un set.

(continuarà …)