Quan siguem valents

Si m’avinc amb el blau de l’esperança
és pels retalls guardats d’una mirada,
que apareixen translúcids al vespre
enmig de núvols que neden dins blaus cel.

Amb insistència sobtada s’apareix
una passatgera nostàlgia de retorn,
d’Ítaca retrobada en un sentiment desfet
sobre sucre cremat i llimones.

Potser m’empeny el somriure marcat,
o el gest fugaç o els ulls somniats,
o potser m’empeny irreparablement
l’encant que fa néixer al seu voltant.

Un glop de cervesa diferent, somrient,
una recerca incessant a cada pas,
calladament s’ho dic, calladament,
sense paraules de moment.

Que torni breu el vers,
que s’encengui l’estel
quan calli el vent
i siguem valents.