Quan jo marxi lluny

Més d'una vegada, quan ens abracem, una mica de rebot ens ve a l'esma pensar que no podríem resistir la mort de l'altre. M'ho has comentat molts cops, apropant-me fort contra el teu pit, esborrant aquest pensament amb els petons més tebis i dolços.
Se m'acut escriure sobre aquesta sensació que sura uns instants per l'aire, la que em transmet la força dels teus braços quan em volen protegir i tanques els ulls sospirant, mentre acarones el meu cap que per cert, està ben boig per tu.

"Quan jo marxi lluny i retorni la remor del vent de març i les fulles verdegin en pomets de llum, passejaràs pels prats folrats de blat, sembrant l'ocàs de delicades roselles que resplendiran com un foc que escalfa les ombres tímides de l'hivern.
I en mirar el cel, l'horitzó et semblarà indefinit i llunyà. L'oreneta sobre els fils platejats, en un paisatge nou i desconegut, et faran plorar.
Aleshores, la primavera s'amagarà davant dels teus ulls i s'aturarà en la teva ment.
El teu cor buscarà inconscientment els bons temps del passat. Aquells dies en que l'albada era sempre nova i la tardor d'ataronjats colors, s'impregnava d'olor a camp i cossos tebis buscant els sons dels sospirs purs i les carícies d'un sol rogenc.
I somiaràs camí de la nostra llar la imatge del meu mirar, del nostre amor dolç i suau, del nostres somriures compartits i un llamp devastador encetarà la teva pell amb les fuetades dels records. Aquells que penetraran dins del teu cor com l'aigua menuda i fina, que cala fins al moll dels ossos.
Encara sense voler, tornaràs al prat, però ja només sembraràs records..."

Aquesta és la imatge que tu em dones amb el teu delir de tenir-me per sempre.
Jo no vull marxar ni en tinc cap intenció, però endevino la teva por, són instants que no dius, però hi són.
El sentiment és compartit, jo no puc pensar en tota aquesta immensa bellesa que m'envolta si tu no en formes part. Però tinc molt clar el que vull, i voldria que no se m'oblidi mai.
Si ens separa el destí, vull que aprenguis a sobreviure al dolor i que gaudeixis del que t'ofereix la vida. Els arbres sempre floriran i el sol guarnirà el capvespre amb els seus colors de foguera, no voldria per res del món que et deixis perdre ni un bri del que els teus ulls puguin mirar i el teu cor pugui sentir.
Hem nascut per adquirir experiències, per aprendre, per gaudir, és a dir per viure i m'has de prometre que per sobre de les dificultats extrauràs de cada moment l'essència amagada, els colors, els sons i els sospirs que són nats per tu i per mi, junts o separats.
Ara però, retorno al present que és el que realment importa i m'abraço al teu cos i em sento afortunada de portar més de mitja vida al teu costat i d'estimar-te, sento que cada segon que passo amb tu és un gran regal.
Vull que siguem capaços de tornar a néixer si cal i veure el món amb els nous ulls.
El color gris permanent és molt trist i ensorra els ànims i ja que tenim la increïble possibilitat de captar tots els matisos dels colors, no deixem escapar l'oportunitat de que s'endinsin dins del nostre cor, dibuixant l'arc de Sant Martí d'entre les llàgrimes.
Potser val més no trencar-se el cap divagant sobre el destí i menys encara sobre la mort, però hi ha vegades que ens agradaria deixar escrit el que veiem tan clar ara mateix, amb els ulls ben oberts i el cap serè.
El temps ens canvia constantment, dibuixa noves sensacions i punts de vista. No sabem com veurem les coses demà, però tinc molt clar que no vull que mai moris per mi, ni per la meva absència.
Viure és el millor tresor que ens han donat i cal aprofitar-lo!