Puigdoure i Mata-Rodona, l'orgull del nostre passat !

Puigdoure i Mata-Rodona, l'orgull del nostre passat !

El dia 24 de desembre de 2006 , quan tot just s'aixecava el sol, deixàvem el vehicle a l'aparcament de l'Alzina del Salari, i començàvem a caminar darrera el Joan Moliner i Manau, el Tomás Irigaray i jo; anàvem a donar inici al que - només pel temps - seria una missió impossible; recollir imatges de les masies de Puigdoure i Mata-Rodona , i tornar a les 14,00 hores.

Ens aturàvem per deixar constància de la contemplació del pessebre del Coll del Boix, i sense arribar-nos a l'alzina del vent, creuàvem la polèmica pista, quina finalitat ultima no es evidentment la protecció del massís , i seguíem fins l'era dels Enrics, el Collet i turó del Malpàs, i pel Coll de la Creu dels Alls, arribaven a la casa de Puigdoure ; la finca malgrat el deplorable estat de conservació, conseqüència directa i volguda del regim de "mans mortes" a que la Diputació de Barcelona condemna ,de fa anys a totes les més que mil·lenàries cases que en virtut del seu poder polític acaba adquirint, conserva la serena bellesa que des del període romà havien anat acumulant els successius estadants; fa per descomptar honor al seu nom, i s'endevina per les restes dels cups de vi i de l'oli, que la finca disposava de tot allò que era necessari per viure amb el màxim confort fins a dates molts recents. Esmorzàvem al voltant de la pedra de l'antic molí d'oli, arrecerats del vent i gaudint de l'escalfor del sol. El Tomás recollia en magnifiques fotografies la infinita desolació d'aquesta casa.

Baixàvem - literalment a tomba oberta - fins a Mata-Rodona , per constatar com allò que els segles van dibuixar, avui amb únicament l'afegitó d'alguns materials moderns, col·locats de forma maldestra pot esdevenir una finca més que vulgar, lletja i despullada de qualsevol gràcia i encant de forma barroera. Més enllà d'aquesta constatació estètica, la casa i la petita ermita de la Mare de Déu de la Concepció, seran també objectiu de la màquina del Tomàs Irigaray.

Feta la feina principal continuàvem per la pista de Mata-Rodona fins a retrobar-nos de nou, amb la pista que dissortadament no han pogut aturar, ni els raonaments, ni alguna mostra d'oposició física, no trigaran gaire els treballs d'asfaltat i condicionament per assegurar els desnivells que en algun punt superen els 200 metres, deixem darrera nostre el turó del Pujol , superem el Quarto de Reixa, el Coll de Tanca , ens acomiadem en la distància del Paller de tot l'any, i des del Coll de les Tres Creus, inicien el descens fins a l'aparcament de l'alzina del Salari per les pistes asfaltades, vestigis d'un intent no reeixit d'urbanització, i turment final per la nostra sortida matinal.

Quan col·locàvem les motxilles al cotxe, el rellotge marcava ja les 14,30 hores, en aquella zona els mòbils no tenen cobertura, i no era fins quasi el centre de Matadepera que el Joan Moliner, aconseguia trucar a casa, per comunicar a la meva esposa que arribaríem una mica més tard; mitja hora llarga des d'ara, sentia dir al Joan !. Baixava fins a Sabadell per deixar primer al Tomás i desprès el Joan, desitjar-nos Bon Nadal, i enfilava cap a Castellar del Vallès, on deturava el vehicle una mica passades les 15,00 hores.

Hi ha coses amic lector, que certament no poden ser, i una d'aquestes és fer una ruta que supera de llarg els 25 quilometres, recollir imatges , esmorzar i ser puntuals en l'arribada a casa. A la tarda mentre començava a recollir informació per a fer aquest relat, em sortia una mitjana de més de 5 quilometres a l'hora. Tot i superar llargament el "pas d'home" l'objectiu era inassolible en només quatres hores. No us ho sembla també a vosaltres, amics lectors ?

Esperem que el malson d'un Parc d'Atraccions de la Natura que sembla l'objectiu final de la Diputació Provincial de Barcelona, no arribi mai a realitzar-se; li deixem aquest prec al Pare Noel, i l'incloem també a la nostra Carta als Reis.

Que el bon Déu guardi Catalunya dels seus administradors !


© Antonio Mora Vergés