Publicitat; de l’estultícia a la maldat

El diccionari – pietosament- defineix aquesta activitat com : Tècnica aplicada als mitjans de comunicació de massa amb l’objecte d’induir el públic a determinats comportaments, principalment comercials.

El comentari – d’anuncis únicament en llengua catalana, els ‘espanyols’ si volen ha s’ho faran – es redueix a dos exemples:

En el primer, una noia – barcelonina, i ‘ progre’ – ens explica que no li agraden els casaments ‘artificials’ – com si el fet mateix de casar-se, que únicament fem els humans, no ho fos -, i se’ns casa dalt d’una muntanya nevada, calçada amb les botes ad-hoc. Ah!, vol que beguem una determinada classe d’aigua.

En l’altre una suposada mare i el seu fill entren a pagar la benzina en una estació de servei; el nen volta per la botiga – ara a les benzineres venen de tot – i veu una persona en una cadira de rodes. El comentari posterior dalt del cotxe, amb la veu d’un adult que pretén fer-se passar per un nen, és espantós : m’agrada aquesta botiga, tenen cadires amb rodes perquè no et cansis fent la compra. El ‘menor’ té una edat física en la que el comentari és sens dubte ofensiu.

La publicitat s’adreça clarament a un col•lectiu concret; a quien se le dijo ?, a persones de baix nivell cultural i formatiu, que son les que fan les compres familiars i en ocasions de ‘las casas’ on treballen.

L’anunci de la – presumpta – barcelonina, ‘progre’ té una destinació clara, gent de ciutat, força ‘curteta’, amb un clar complex de superiorat.

El de la cadira, el ‘malvat’, que pretén ?. Dubto que s’adreci als invàlids perquè comprin a les benzineres.

Si algú pot contestar, que ho faci.