Propera parada: Destí

Aquí em trobo, en aquest tren que he agafat ja fa dues hores, que em porta lluny d'un passat, que hem porta a un futur. Amb un company de viatge que més endavant esbrinareu qui és..

Un dia, com qualsevol altre, et diuen que van veure a la teva persona estimada amb una altre. Quan ho confirmas i la mala maror et creix per moments, el conjunt de tristessa i ràbia de sentir-te enganyada s'apodera de tu, surts a córrer per cridar al món que res no és just. Arribes a la platja. Plou i et quedes xopa damunt d'una pedra, pensant que faràs ara amb la teva vida, pensant que ja no tens aquella meitat que abans t'omplia.
Al tornar, els veïns et miran preocupats, pensant en que ha pogut passar. Arribes a casa i obres la porta i de sobte veus un sobre blanc, amb un segell vermell i una lletra amb una magnifíca caligrafia que et resulta familiar.
És una carta adreçada a una tal Nina. Tot i que no era per mí, la vaig obrir.
Era una declaració de desamor. El noi (que no posava el nom) deia que havia conegut a algu altre i que anaven a escapar de la ciutat junts. Li demanava perdó i deia que no era per ella, que era ell que no l'ha havia sapigut valorar. Em vaig aliar amb la Nina que sense coneixèr-la de res, degut a la meva vivència sentia el que estava passant.
Com que l'adreça estava equivocada vaig mirar els cognoms a la llista de números del poble per enviar-li la carta. Quan la vai trobar, vai descobrir que era el número de telefon d'un amor de la adolescència, en Nil. Vaig trucar al telefón que apareixia amb motiu de saludar-lo, però qui va despenjar l'aparell em va dir que ja feia més de tres anys que no vivien allà i no sabia res de la seva residència actual.
Sense poder fer més per la meva amiga desconeguda Nina, vaig deixar la carta al calaix de la tauleta de nit. Continuaven arribant cartes, aquest cop d'amor i d'empanadiment. Per aburriment, vaig entrar a una pàgina de com trobar al teu amor en 10 dies, (aqui podeu observar on arribava la meva desesperació).
Em vaig citar amb un home que es describia alt, amable, sincer, i amant de la història i els llibres. Es deia Nil. Amb tot allò de la carta, tenia la seva imatge fresca i recent per això una esperança o, millor dit, una il·lusió em feia creure que podria ser el mateix Nil que un dia em va robar el cor, i que per motius inexplicables, un dia despres de 4 anys vem decidir continuar els nostres camins per separat. Com era d'esperar la cita va ser un autèntic desastre i com era d'esperar aquell no era el Nil que jo esperava.
Les meves amigues sempre m'animaven a que sortís amb d'altres homes, però jo sabia que en algun lloc del món en Nil em continuaria esperant..
Vem anar a una terapia de grup per veure si ens animavem a fer alguna cosa totes juntes, alguna cosa diferent. Em deien que ho havia tornat a fer, havia tornat a escriure'm les mateixes cartes que un dia en Nil em va escriure, per continuar recordant-lo i sentir que encara estava al meu cor.
Jo sabia que no, que res d'allò era cert, que segur que estava somiant.
Passats uns mesos, veient que les meves pròpies amigues em donaven per perduda, vaig anar a l'estació i vaig a agafar un tren, que portava a un poblet perdut per la zona del Baix Empordà.

Quan em vaig baixar del tren, lluia un sol magnífic i brillant. Em dirigia cap a la sortida, quan de sobte una veu dolça cridava: "Nina, Nina!" Ja no recordava com s'adreçava a mi la persona més important de la meva vida.
Sí. Era ell. En Nil, més adorable que mai. Jo sabia que era veritat, que les cartes que m'arribaven era ell dient-me que m'estimava, que existia una destí per mi, per ell, per un destí junts.

Ens vam fondre en un etern i suau petó. Aquell petó, tots dos sabíem que volia dir. Un futur junts.

I ara sí, sóc feliç, tot i que la gent digui que estic boja. Estic a un tren, direcció Suïssa. Direcció a un destí amb la persona que he estimat i estimaré tota la meva vida.

I que és si no, l'amor? Una bogeria.