Primera escata

Quin fred i quina mandra!
M'he fumat un canut o dos
i no mouré res;
m'acompanya la quietud.

He treballat, com sempre passa;
he caminat per la vorera
ben a prop d'olors a taller,
d'olis de motor i de boleros mecànics;
de bars de fumaguera
on la televisió guia la vida
dels que moren i habiten la barra.

Demà parlaré del sindicat
de periodistes amb els companys
i no sé si m'avindré,
perquè tampoc sé què sóc.

Escric i és tant per a mi
com els plors inevitables de distància
de les llàgrimes invisibles
que llisquen buides
l'interior de les galtes;
a la pell no hi ha tristesa.

Deprimit com el gat que aprén francés
i li parla a un kiwi que no sap
si és la fruita o l'animal
perquè és analfabet.

Brille per tu amb el Sol,
i també en la foscor
que em suposa la distància,
vital i quilomètrica,
de l'odiada i necessària València,
ciutat de flormigó apagat.

Decebut i encoratjat,
resistent i vençut,
contradictori tothora
que l'errada amaga saviesa.

Són ja uns quants dies els que duc com dic,
tan fotut i acabat com un país impotent
d'impenitents de sagristia, putes brutes
i negocis nets; sense places verges de postal,
sense cap plaer de mentes verdes,
sense els teus muscles valents.