PREVARICACIÓ.

La sentència – amb un vot en contra – confirmava la perpetració del delicte de prevaricació, el vot en contra insistia justament en que estava acreditat que la condemnada NO HAVIA DICTAT CAP RESOLUCIÓ, advertia alhora que la circumstància molt agreujant de ser catalana, no estava recollida en el Codi Penal, i que la seva aplicació conscient implicava que els magistrats que la signaven cometien – ells si –el delicte de prevaricació.

S’estenia “ obiter dicta” en l’obvietat de la malastrugança de la condemnada, que afegia a la seva pertinença “ al grup perfectament identificable” que constituïa la minoria catalana, el fet que la seva singularització – dona, intel·ligent, honesta,..- implicava de facto, que per als Partits del 155, portava virosta, i això justificava que tot li anés malament.

El recorregut judicial seria molt llarg, i restabliria l’honestedat de la condemnada, i obligaria a indemnitzar-la pels perjudicis causats.

Una justícia tardana és de facto una forma d’injustícia, i d’aquesta obvietat s’aprofitaven els del 155 per sotmetre qualsevol dissidència, i/o el legítim desig d’autodeterminació del poble català.

L’explicació de la repressió doncs, res tenia a veure amb la malastrugança i en portar o no portar virosta - conjunt de residus vegetals poc descompostos que s’acumulen a la superfície del sòl, especialment en els boscos - , en aquests temps que patim, la desaparició física – que tant i tant s’havia practicat per aquestes terres – estava mal vista per Europa, que alhora però, s’amagava darrera dels “ assumptes interns “ per no entrar en el tema espinós del maltractem a les minories, que es donava quasi per arreu, França, Itàlia, Turquia, Espanya,..., països on justament reviscolaven amb força les idees feixistes.

El camí que condueix a la llibertat SEMPRE està ple de víctimes.