Potser va ser un error - Petit relat dels qui somiarien viure

Sóc allà estirat, ferit de mort. Em veig, ho he fet, m’he atrevit. I ara què? Què haig de sentir? Què haig de fer? Ai; ara no ens estressem! Només un cop m’he trobat en aquesta situació, trobar-me a un món nou i aprendre a respirar: el meu naixement. I ves que, doncs no recordo que fos pas tant difícil! Se m’apropa la gent. Primer una dona amb les mans el cap. “Ep senyora! Perdrà la bossa de la compra!”, però ja no tinc veu. Ara un jove aparca la bicicleta i ve corrent. Estudia medicina diu, pobre estudiant, no hi fas res aquí! No val la pena tacar les mans sobre un cos que en definitiva ja ha passat a ser brossa. I és que sense jo aquest cos no és res. Res. I no com em va dir la meva dona: “sense tu no puc viure”, sinó que el que dic és cert: aquest cos sense mi no és re. Com a molt, brossa i aliment. Una parella de policies a qui els he destrossat l’esmorzar, una ambulància i poca cosa més. Ja puc anar marxant, que a part d’aquest cos deficient i pesat que he hagut d’aguantar tant de temps aquí no m’hi perdo res. A partir d’ara, a viure la vida. Però això, no ho hauria d’haver fet en vida?