Patriota del meu cos (Temps de Guerra)

Un relat de: Aquiiara

TEMPS DE GUERRA

----

Deu mil guerrers venen del fons, espases, crits, banderes i pols. Els meus homes esperen preparats “d’aquesta ens en salvem, companys!”. No farem cap pas enrere, lluitarem pel que més volem. No envairan la nostra terra. Som i serem les feres.

Lluiteu amics lluitem, que és l’última guerra! Lluitem guerrers, podem: que no plantin la bandera! I ens van passar per sobre, ens van raptar i destrossar, sense temps per la resposta, aquell fou un mal final.

Eren més forts i més alts, i van capturar el que em pertoca. Eren més freds i menys cauts, i jo no era una roca. I ara, abatut recordo, com es vivia en aquest cos destrossat en pocs segons. Com era tot amb ella. I ara, enfonsat recordo, com es respirava a les contrades, com canvia la sort, doncs un soldat també té cor. I recordant recordo com van anar les coses: que no estava ben armat, que no havia calculat el resultat. Que no va ser por ni covardia; va ser l’error del qui sempre confia. Doncs jo creia amb ella, no la feia fera. Pensava que em volia ben a prop, pensava entendre-la.

Pel nostre passat comú i oferint un futur conjunt, vivia convençut que no atacaria. Que amb llargues negociacions salvaríem la vida. Però no va acatar. No era prou la meva amistat. El passat és passat i el futur ja vindrà.

Vaig entendre que formava part d’una història morta, que em tancava la porta. I així ho va fer, com un gran vaixell. Trencant cada una de les onades i desembarcant. Atlèticament nedant el meu mar de llàgrimes. Emportant-se pel davant qualsevol socors d’una veu que ben bé coneixia. Sense remordiment ni nostàlgia obria ferida.

Un exèrcit convençut, cap sentiment que fes d’embut. Cap mostra de debilitat, repleta de seguretat. Cap temor i força tota. No estava preparat per tal polseguera. No vaig aguantar tan cruel derrota. Veure els meus records caure a la foguera, és tota una vida que explota. Pel cap i per la boca.

M’ha fet plorar, he patit, he sofert. M’he sentit abandonat, desgraciat, cansat. He caigut i saltat pels aires. M’han vençut, destrossat i fet miques. Por, soledat, rancor. Llàgrimes, odi, temors. Dels ulls al terra. Abatut en guerra. Atrinxerat, colpejat, trencat. Adormit, vagabund, mut. No he entès cap dels silencis. No he atansat cap solució. No em va deixar temps per la bandera blanca ni per la rendició.

Fotut, sord, robat. S’han apoderat els meus pensaments. Han violat la meva felicitat. Han envaït els meus espais. Han entrat en els meus sons. M’han furtat les il•lusions. Em van conquerir les esperances i van cremar-
m’ho tot, el passat i el present. Allò palpable i no palpable. I veient com tot es fonia, les forces s’escapaven, i em quedava sense re, ni lletres ni paraules.
Ningú m’ha esperat. Ningú m’ha trucat encara. Els soldats tots han marxat. I la destrossa que ha quedat, no deixa néixer nova vida, ni arbres fruiters ni escarabats, entre tantes runes. Enfangat de peus i ofegats els crits, m’han tancat on no hi puc veure. I la certesa que em sobrevola un dia s’esvaeix en llunyania a través del vent. Ofegats els crits, enfangat de peus, impossible córrer. Impotent.

Petit, ferit, traït. He seguit ajagut per aquí. Capcot, sagnant i coix. Sense curiositat, sense carícies, sense camins. Perdut i moix. Cos amb pena. Penat. Esquelet sense ànima. Malalt. Per una guerra, una batalla, una derrota que recorda que jo també he estimat la persona equivocada. Eren masses homes, massa sentiment.

I sol, ja a casa, encara penso en l’estratègia, per quan el rei em passi comptes. Per quan torni a veure-la. Per superar la covardia. Per tornar estar en peu de guerra un cop complerta la condemna. Condemnat i per tant obligat a oblidar que un dia em vas estimar, per protegir la meva terra i no recaure en l’error del qui confia. Replegar-me i acceptar que m’han pres totes les medalles. Que aquesta derrota és pitjor que totes les victòries. Concloure amb el desig que em desitgis. Difícil càstig el que se m’ha imposat, deixar passar els dies, com si només fossin dies. Temps lent, camí llarg. Revestir-me d’esperances que són mentides. Perquè no som herois; ni tan joves ni tan forts.

Ara carrego paciència entre aquests camps desolats, bombardejats. Passejo sol, soldat poruc. Estampant-me en cada un dels minuts que et recordo, que m’adono que no ho he superat. Llum ferida, foscor mortal. Mans porugues. El que un dia va intentar ser un soldat avui covard.

Però un patriota mai no mor davant el pes de l’historia, davant d’una invasió. Vida envaïda, per records, dubtes i pors. Vida colonitzada pel passat que tu suposes. Vida necessitada de lluitadors. Patriota del meu cos sotmès a la tristesa, renaixeré cercador de noves rutes. Reviuré íntegre entre tanta desintegració. El coherent lluita, benvolguda coherència, lluita per alliberar-se de les penes. Per seguir endavant, per fer camí, continuar i venjar-se amb la naturalitat de tornar a ser persona. D’oblidar-ho tot i deixar de somiar que en veu teva em dius que has disparat al cos de qui més estimes.

Pel que és meu, felicitat i il•lusió, prepararé encara més homes, i farem fora de la meva vida aquella noia que quedarà gravada a les memòries d’una terra recordada per batalles.

Apago la cigarreta, apuro el got, àgilment salto del tamboret, pago i marxo. És al bar on es lliuren les modernes confrontacions, on s’expliquen les batalles. Senyores i senyors, benvinguts per darrer cop. Gaudiu de la funció que aquí comença tot.
----

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Aquiiara

25 Relats

42 Comentaris

21574 Lectures

Valoració de l'autor: 9.92

Biografia:
Sóc nascut el 1990 encara que no va ser fins entrats al nou mil·lèni que vaig conéixer el plaer de l'escriptura. Des de llavors em sento més lliure. Un plaer escriure i llegir-vos, el relats i els comentaris que m'ajuden a millorar i a valorar-me els escrits!
Una abraçada