Poderosa televisió

Un relat de: Noa

Avui estic aquí al gran menjador de casa mirant aquella caixa captivadora que coneix tothom, la televisió.
És un fet molt corrent per mi (el de mirar la televisió), però on ho és tant mirar fets que transcorren en directe en un espai tant desconegut en el meu cas (és a dir, un estadi de futbol, l'estadi del Barça). A més, estic arribant a fer un esforç que mai ni m'havia proposat fer, que és intentar posar-me a la pell d'aquesta gent que crida emocionada escoltant les paraules d'alguns ídols com Manuel Serrat (ara matix cantant l'himne) i que acompanya cantant la cançó ( i estan aconseguint que me l'aprengui!).
És que per mi, aquest esport sempre ha significat ben poc, per no dir molta repugnància, avorriment, desinterès i un llarg d'etcèteres que no fa falta comentar.
Però ara aquestes imatges m'estan penetrant la pell com una crema hidratant, ara em veig dins al camp amb una bandera a la mà cridant: visca el Barça i visca Catalunya! I ara sento sensacions que mai he tingut.
La qüéstió que m'ha dut a escriure aquestes línies, és el poder que ha tingut aquest aparell a entrar tant dins meu i a fer-me sentir una més a la multitud.
I ara em vénen al cap pensaments que arriben més lluny.
Fins a on pot arribar aquesta combinació d'imatges i sons?
Quin grau tenen de poder sobre mi?
M'espanta també pensar que la tecnologia no s'acaba a la televisió i que està arribant molt, molt més lluny.
Llavors, podran les màquines i els robots dominar la Terra?
Bé, això només són estúpides reflexions d'una nit de diumenge (tenint en compte que demà és festa).

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer