Pobre Pere, era tan bo...

Tot mirant el ganivet, vaig tenir un esglai.
Sepre havia estat una dona d'empenta, però ara... no sé!, em manquen les forces.
Si tornava en Jordi i veia que no l'havia matat.... No vull ni pensar-ho!. Te, tan mal geni, Déu meu...quin home !.
Li havia promès que avui ho faria.

- D'avui no passo ! - , li havia dit tot mirant-me'l amb els ulls plorosos.
Vaig tornar a mirar el ganivet, era tan gran, tan brillant i... tan esmolat.

Pobre Pere, era tan bo... poc s'ho pensava.

Ell, sempre s'havia portat bé amb mi.Quan jo arribava de traballar, ja m'esperava pamb delit.Ens ho passàvem tan bé junts.
Però ara, l'havia de matar. En Jordi ho volia, m'ho exigia !.

Passaven les hores, i jo no em veia en cor. Vaig desistir.

Vaig anar a la cuina a fer el sopar, faria una truita de patates. Vaig agafar el ganivet per palar-les. Tot d'una s'obrí la porta, entra en Jordi i amb cara de pomes agres mirà el ganivet i var dir: - Ja l'ha matat al Pere ? i jo vaig negar amb el cap. - Quan de temps hauré d'aguantar aquesta situació?. O mates tu al benaurat conill... o ho faig jo !, ja n'estic tip de haver de menjar cada dia per sopar truita de patates-.

En Pere va morir...però de vell, lluent i gros de menjar pastanagues. Jo, no vaig cuinar mai més truita de patates.