Plou

Plou. Estic sol. Trist. Algú es remou entre el meu pit i el meu estòmac. Les cames em tremolen. Podria haver atropellat una noia com jo. Però no, només una rascadeta. Deu ser el temps, deia la Pepi. Potser sí, el temps que fa que estic així. I quan per fí trobo la solució, aquesta em porta més problemes.

Angoixa. Soletat. Mirades perdudes. Pensaments absurds: sol + Pulp Fiction + Asturies = res... Què sóc? Què tinc? Necessito vacances, necessito canviar, necessito marxar. Marxar o fugir? I torna a començar (y vuelta a empezar). És el canvi incomplet. És ella? No... És massa aviat. Trigarà. És una metàfora? Una casualitat? O un senyal del destí? Espero. Seguiré esperant allà dalt. No sé pas si jugaré demà si els genolls no em responen...

I tot això a què ve? He deixat la Vicky al centre. I jo he tornat cap al barri. Encara tenia un dubte: pel·li o amics? Però els amics tiren. És fals. I no vull dir mentides: pàrking gratuït, pel·lícula amb ganes i horari… No em quadra l'horari. No vull sortir tard i que ella m'esperi sota la tempesta. No crec que tardi més de les dotze. Entro o no entro? No tinc ganes d'estar amb aquells. No tinc diners. No tinc res. Hi vaig. Al cine no, al Justo. I com sempre, els de sempre. Bé, i la Pepi, en un nou i renovat intent d'il·lusió. Demà se'n va a Minnesota. El de sempre. No ha canviat res. Tot segueix igual. I jo aquí escrivint això. Miro el rellotge. Aquí. I al Justo. Ja queda menys. Ja deu quedar menys.

M'aixeco i em torno a estirar. Tic-tac. Plic-ploc. I plou. Ja fa una hora que m'ha dit que anés a casa. Vés. Jo volia estar amb ella. I ella? Estic esgotat. Però la Pati i el Dosmi no en tenen cap culpa. Els he regat. Els feia falta. Des d'ahir. Me les estimo molt. Vull veure com creixen. Com viuen. Vull veure si sóc capaç de conviure-hi. Aviat serà la una. Que és l'hora màxima que jo m'he replantejat. Si triga més... és ella? Sento unes claus. La porta de fora... passes... no... no ho és... El cor em batega més fort. Un miratge. Pum-pum, pum-pum. No és ella. És el David. Sí, us aniré a buscar. I plourà. Segur. No sé si deixar-li llegir això. No ho entendrà... és la meva lletra. Voldrà que li llegeixi. La porta un altre cop, però ara ja ni em faig il·lusions. Sabrà el que penso si llegeix això? És la veïna de dalt. Fa soroll quan camina. Amb els talons de les sabates. No m'agraden les sabates de taló alt. Són lletges i fan soroll. Com la pluja. És un soroll infernal. Se'm fica a dins i ressona. Pensarà que estic boig. Ja és la una! S'escriu "la una" o "l'una"? Tant se val. Si segueixo sol. Más solo que la una. Sóc un sol. Però no dels que fan llum. Sino dels que no vol ningú. Com els avis que estan sols. Em fan pena els avis que van a passejar sols. O que van a divertir-se sols. I me'n recordo de l'home aquell del concert dels Rolling: estava allà sol. I era l'imatge de l'home sol. Amb cara trista. Ulls tristos. I de cop i volta va aparèixer el seu fill. Bé, suposo que era el seu fill. Amb les begudes. Havia tardat molt. La Vicky també tarda molt.

Tardes molt. Has tardat molt, millor dit. No crec, m'has dit. Jo no puc dormir. No sé per què t'he deixat llegir això. Però potser ara m'entens una miqueta més. Una miqueta perquè tu ja m'entens molt. I prou que fas. Si no m'entenc ni jo. Em recorda la carta que em vas ensenyar que li vas escriure al Rafa. Potser algun dia això és un conte. O una història. O una novel·la fins i tot. M'agrada escriure, saps? O igual quan sigui famòs algú en treu diners...

Miro el rellotge i el telèfon. L'un no para i l'altre està mort. La que he liat amb el llençol... El Triqui també sembla mort. T'està esperant, vida. Per què trigues tant? Estic sol. Encara que hagués anat al cine estaria sol. I la pel·li ja fa temps que hauria acabat. A les 00:40 començava una altra sessió. I ja és la una (o l'una) i quart. Un quart de dues, perdó. El malson ha traspassat la pantalla. Està aquí. Amb mi. Per no tenir no tinc ni gana. I no he sopat. Tampoc no puc dormir. Ni vull intentar-ho. Sé que seria horrible. I més amb aquest sorollet de les gotes de la pluja. Jo vull fugir. Marxar corrent i no parar. El canvi incomplet. Sóc feliç... però només amb ella. Amb tu, Vicky. I mentre no hi ets, mentre no et tinc, no sóc. No sóc res.

Aquell que es removia ja no hi és. Ara algú em punxa el cor. O me'l burxa. Tant és. Fa mal igual. I els genolls tremolosos. És una sensació dolenta. Molt dolenta. I ja em tremolen fins i tot les mans. Vaig a trucar-la. No puc esperar més... Bienvenido al b... Té bústia mentre no té cobertura o està de camí cap aquí prop sota el paraigües? Opto per la segona. Perquè sino és cap de les dues és que encara està per allà i jo m'enfonso. La necessito. Et necessito. T'estimo. Et necessito. Semblo ma mare quan em trucava aquesta tarda. Ara ja saps com t'estimo. T'estimo com estima una mare el seu fill. I més. Creu-t'ho. Perquè ningú pot estimar algú altre com jo t'estimo a tu.

Em fan mal els dits d'escriu i ja no tinc ganes de seguir. Només vull somniar que ets a prop.