Cercador
Plou dilació a València
Un relat de: Grewol- Compartir:
Les paraules del seu iaio colpejaven totes les cavitats del seu cap, a pesar de la gelor què havia estorat València durant tot l'hivern els seus peus glaçats no donàvem descans, i feien sacsejar amb rapidesa el ram de lliris amb perfums d'espígol i flors de saüc.
El seu cervell rumiava més de pressa que, fins i tot, les soles dels seus peus, les quals veloçment tocaven terra sense apenes observar la llum d'aquell boirós dia de Gener.
Creuant el carrer de Sant Pau, des d'una finestra s'esgolava el só d'un flabiol, el so d'una melodia que la petita Anna tocava sempre tots aquells diumenges entre l'olor dels tarongers, asseguda al voltant d'una sèquia ben seca, mentre tothom a la família gaudia plaenterament amb el ressò dels ocells migratoris agitant les seues plomes, un moment de pau, de silenci clamorós entre les notes musicals.
Aquell record tan especial li va fer eixir-se'n del nuvol d'idees on surava al caminar, fent-lo bruscament aturar-se bloquejant el pas als vianants. Contemplava el seu alè fondre's amb l'ambient gèlid, igualment que els seus pensaments s'esvaïen, tot allò ja havia passat, i com aquell bufit d'oxigen, es desfaria a l'entorn i ningú tornaria a saber-ne d'ell.
Era indubtable que aplegava tard, i això deuria de ser la principal preocupació a tenir en compte, els desitjos de tornar a gaudir del tacte de la seua pell li farien oblidar per uns instants tots aquells dilemes existencials.
L'Estació del Nord al fons, lluïa com una llum al final del camí, la brillantor dels mosaics modernistes com dos braços oberts es llançaven a sobre d'ell, donant-li una mena de benvinguda insòlita al seu anhelat destí, reflectint un frenesí a dins del seu cor, bullint-li la sang com aquell xiquet que li confessà el seu amor a la seua companya de classe.
A l'andana, el tren acabava d'estacionar, encara es sentien aquells renecs provinents de les rodes relliscant per les vies del corredor. Una gota regolava suaument pel pantògraf mentre els seus ulls exasperats buscaven sense dilació, aquella dona qui li va furtar part del seu cor.
Nervis, impaciència, i un bon grapat de sentiments el van fer suar. Mocador en mà, s'acostava al tren torcant-se la cara, quan es va assabentar del bordat escrit amb lletres daurades tacades per l'exsudació:
Lir entre carts, los meus jorns vull finir
amant a vós, sol que me n'ajau grat;
e si Amor d'amar ha mi lloat,
creeu-lo ferm, car no u fa desmentir.
En alçar la vista, un parell de talons baixaren del vagó amb tanta brillantor de cop a repent, i per uns instants, el van encegar.
El seu cervell rumiava més de pressa que, fins i tot, les soles dels seus peus, les quals veloçment tocaven terra sense apenes observar la llum d'aquell boirós dia de Gener.
Creuant el carrer de Sant Pau, des d'una finestra s'esgolava el só d'un flabiol, el so d'una melodia que la petita Anna tocava sempre tots aquells diumenges entre l'olor dels tarongers, asseguda al voltant d'una sèquia ben seca, mentre tothom a la família gaudia plaenterament amb el ressò dels ocells migratoris agitant les seues plomes, un moment de pau, de silenci clamorós entre les notes musicals.
Aquell record tan especial li va fer eixir-se'n del nuvol d'idees on surava al caminar, fent-lo bruscament aturar-se bloquejant el pas als vianants. Contemplava el seu alè fondre's amb l'ambient gèlid, igualment que els seus pensaments s'esvaïen, tot allò ja havia passat, i com aquell bufit d'oxigen, es desfaria a l'entorn i ningú tornaria a saber-ne d'ell.
Era indubtable que aplegava tard, i això deuria de ser la principal preocupació a tenir en compte, els desitjos de tornar a gaudir del tacte de la seua pell li farien oblidar per uns instants tots aquells dilemes existencials.
L'Estació del Nord al fons, lluïa com una llum al final del camí, la brillantor dels mosaics modernistes com dos braços oberts es llançaven a sobre d'ell, donant-li una mena de benvinguda insòlita al seu anhelat destí, reflectint un frenesí a dins del seu cor, bullint-li la sang com aquell xiquet que li confessà el seu amor a la seua companya de classe.
A l'andana, el tren acabava d'estacionar, encara es sentien aquells renecs provinents de les rodes relliscant per les vies del corredor. Una gota regolava suaument pel pantògraf mentre els seus ulls exasperats buscaven sense dilació, aquella dona qui li va furtar part del seu cor.
Nervis, impaciència, i un bon grapat de sentiments el van fer suar. Mocador en mà, s'acostava al tren torcant-se la cara, quan es va assabentar del bordat escrit amb lletres daurades tacades per l'exsudació:
Lir entre carts, los meus jorns vull finir
amant a vós, sol que me n'ajau grat;
e si Amor d'amar ha mi lloat,
creeu-lo ferm, car no u fa desmentir.
En alçar la vista, un parell de talons baixaren del vagó amb tanta brillantor de cop a repent, i per uns instants, el van encegar.
