El destí ho volia així

"L'empedregat del carrer estava banyat d'un liquid transparent que aclaria la veritat, aquelles llambordes que tant havien viscut durant vora cent anys es trobaven enfonsades i una basseta de pluja les gelava més encara, fins que una bota va trencar l'equilibri d'aquest petit oceà explosionant en gotes, mullant els camals d'una persona que semblava tindre presa pels moviments tectònics que feia cada cop que xafava el terra.
Per a ell el diluvi no tenia importància, ja podria semblar el seu nas una aixeta per tancar, o el conjunt de la seua roba un mocador d'un constipat, ell sols tenia una visió al cap.
Un dels seus passos el va fer relliscar, un bac que ningú va veure però que a terra el va fer parar, una cabussada el va fer obrir els ulls sota el mar.
El temps es va aturar per uns moments, un mirall de si mateix es reflectia als seus propis ulls, uns ulls que mai tornarien a brillar.
Com podia haver passat tot en tant poc temps, no trobava eixida a les seues preguntes, ja ni tant sols recordava perquè havia acabat a aquella ciutat que tant li recordava als temps dels triomfs, sols sabia que ell havia d'estar allí, era la seua comesa, el destí ho volia així."