Peus de plom

Em sembla fantàstic tot el que dius en tan poques paraules. I estic totalment d'acord amb els altres comentaristes.
De tota manera, jo no veig aquest aire de competitivitat al web que comenta la Ilargi. Bé, potser ho dic jo que estic a "anys llum" de la qualitat i quantitat teva i de molts altres. Precisament el meu últim relat, que espero que em publiquin, ha respòs, sense saber-ho als teus "Peus de plom". Va ser un cop intensíssim d'inspiració (bona, mitjana o dolentíssima ja m'ho direu vosaltres).
Bé Marc, felicitats per la teva obra. És impossible llegir-ho tot !
Crec que encara no t'havia comentat i m'ha agradat molt fer-ho.
Un petonet.

Amb veus de plom haurem de cridar
Haurem d'escriure amb mots d'acer

Amb ulls de vidre haurem de mirar
Haurem de llegir amb el cor de pedra

Amb peus de plom haurem de passar
Deixant intactes les velles ferides

Al capdevall, però
més val relatar que deixar de riure
que deixar de viure

Caminar és anar endavant,
un pas davant l'altre
sense estorbar el
camí a ningú
fins assolir
el somni.
( és un poema meu publicat a la web)

Penso que el dia que haguem d'anar amb peus de plom no podrem escriure ( recordeu el temps franquista: molt poetes i eecriptors van deixar de fer-ho)ens hem d'alliberar per poder crear, l'esperit s'ha de sentir lliure, sense cadenes ni pors, ens cal composar. ens cal volar com Joan Salvador Gaviota. ens cal sentir dins del cor per descriure i hem de rompre tots aquells treballs que siguin dolents tal com feia en L.Da Vinci.
Potser caldria sempre parlar de projectes i de bones sensacions, sense que deixem de comunicar al webmestre de RC quan algú fa comentaris fora de context, els quals poden ser negatius per la web. ( parlo de forma genèrica)
Potser també algun dia caldria veure la manera de quantificar i valorar ja que algunes vegades veig que sembla que ajuden a desqualificar.
Però, res, companys, el que cal es treballar.

No sé si sóc ningú (sempre podràs marcar aquest comentari com a ofensiu) per deixar anar algun consell, però en la línia de la Tiamat ja vaig comentar a algú (crec que a la Sibil·la) que escriure pensant en la web pot ser molt perillós. És com escriure (al meu mode de veure) seguint les pautes ben marcades d'algun concurs. És per això que hem d'anar amb peus de plom. És per això, Marc, que com molt bé dius hem d'escriure el que ens surt de dins... i quan ens surti.
He de confessar que això m'ha costat. És a dir, quan vaig descobrir aquesta web, als organitzadors de la qual no em cansaré mai de felicitar, feia temps que ni "publicava" ni em presentava en concursos ni res de res (em penso que ja t'havia explicat tot el tema de l'editorial). Bé, la qüestió és que ha passat el temps i a còpia d'experiències i de comentaris en aquesta web he après que no hem de publicar per publicar, sinó que podem escriure si volem escriure. He conegut a gent meravellosa i he pogut intercanviar experiències respecte a relats que s'estaven acumulant al meu ordinador sense cap altra sortida que la de quedar-s'hi, i punt. Amb el temps vaig arribar a entendre que això era l'important. I per entendre-ho cal, com tu dius, anar amb peus de plom. I escriure el que et surti, com et surti i quan et surti.
Gràcies a tu i a tots aquells que m'hi heu ajudat.
I novament a tu per aquest poema.
Una abraçada, Marc.
I un petonet al bitxito!

Vicenç

Carai,noi!quin art a l'hora de resumir tot un raonament en tan poques paraules!
Doncs res, que estic totalment d'acord amb tu! No m'agrada gens el caire competitiu que està agafant la web amb l'assumpte de les puntuacions, etc... Hem d'escriure perque volem, no pas per ser millors que els altres!

Una fortíssima abraçada maco! i molta màgia!

Enhorabona Marc, un altre cop has aconseguit fer d'alló simple un gran missatge, però...peus d eplom no! Hem de volar i volar, que al llarg d emolt de temps ens han posat sabates de ciment i ja que no podíem pujar ales alçades, la nostra perspectiva es feia més i més minsa. VOLEM amb les paraules, els pensaments i els somnis. Semmpre recte, sempre amunt.