Perquè m'amago?

M’amago pel meu caràcter extremadament tímid, insegur, vergonyós... Perquè mai m’ha agradat destacar, fer massa soroll, ésser el centre d’atenció, captivar totes les mirades, caminar amb el cap alt, amb aires de superioritat, altiva... Ho reconec; he caminat i camino per la vida sense fer massa soroll i si puc, passo desapercebuda.
Tots, de petits, tenim traumes. Recordem aquells comentaris impertinents que en un moment concret i sense pensar massa, algun dels nostres companys ens va afirmar. Però quan segueixen passant els anys, entres a l’adolescència i dia rere dia et designen amb paraules despectives, et repeteixen que no ets ningú i que no hi ha res en la teva persona que et faci únic, distint... La teva autoestima es va perdent en cada llàgrima que regalima davall la teva galta, i són tantes les vegades que ho fas... Que et mires al mirall i t’odies, que en silenci i en la soledat deixes anar llàgrimes d’impotència, de ràbia... Que aprens a empassar-te el dolor, a guarir-te les ferides tu sola; a dibuixar un somriure i així, subsistir, viure. Mentre, per dins teu, tot és com un cúmul de vidres trencats tant diminuts, que et sembla impossible unir-ne els trossos.
Sobrevius, no vius la vida. La soledat, la tristesa, la melangia esdevenen sentiments constants que conformen el teu únic equipatge. I sí, és llavors quan t’abdiques una condemna per ésser com ets; per no arribar en aquells anhels projectats en la teva persona; perquè sí, perquè la única certesa que tens en aquell moment és això: res!.
Veus com la vida flueix el teu voltant, com els trens passen i tu segueixes allà, perplexa, incapaç de pujar a aquell tren anomenat “vida”. Estàs perduda i sents un pèrfid dolor. T’autoenganyes curant-te les ferides del teu cor amb tiretes, per tant, és fàcil que s’infectin i que mai acabin cicatritzant. Obres els ulls cada matí i et demanes un perquè pel qual hagis de despertar-te, vestir-te i sortir al carrer. I el busques, però no el trobes, només veus murs impenetrables, espirals, camins laberíntics... I així fins que un dia caus del tot, abandones la lluita, et rendeixes; ja no pots més.
Però no saps perquè, et diuen que encara no és el teu moment, que com tot ésser humà tens un lloc en aquesta vida, un camí a seguir i pel qual has de lluitar. Amb ajuda de professionals, de molta constància i esforç, comences a adreçar la teva vida. De nou et mires al mirall i et desconeixes, però aquesta vegada, a diferència de l’anterior, quelcom dins teu et demana que segueixis buscant, acceptant que aquell reflex és el teu. I sí, pots passar-te la vida lamentant-te, buscant respostes a preguntes que no en tenen, donant-te cops de cap contra la paret... O bé pots acceptar-te tal com ets; ordenar aquell caos que hi ha dins teu, i sí, només tu pots fer-ho.
Amb desconfiança i inseguretat, recuperes els trossos de vidres trencats que et conformen i els uneixes. Et diuen que pots, que no abandonis la lluita, que la felicitat és pels qui lluiten, no pels qui esperen... Que ets tu i la teva vida i el secret, la brúixola per a guiar-te ets tu i el teu cor. És difícil construir un edifici en un sòl en runes, però no impossible. Una i mil vegades et preguntaràs si val la pena seguir o seria més fàcil deixar-te anar, caure de nou. I sí, aquest seria el camí més fàcil, però no el teu. I només així, a poc a poc, comences a perfilar un nou camí, una vida de la qual tu n’ets la única directora, guionista i protagonista.

Amb els anys, quan ho recordes, prens consciència de que has perdut els anys més bonics de la vida: l’adolescència, per exemple. Escoltes les converses dels teus nous companys i t’adones que aquests anys de la teva vida són buits, en blanc, o pitjor; ombrívols i tenyits de dolor. Però a la vegada has après tantes coses al llarg d’aquest viatge... A dia d’avui valores les coses més insignificants de la vida; aquells detalls inversemblants que són la clau de la felicitat i que tantes vegades passen desapercebuts per a la multitud. Aprens que la vida no és un sender on no tot sorgeix del no-res, que la felicitat queda en una utopia que mai arriba al seu fi perquè mai en tenim prou, encara ens mou l’avarícia i aspirarem a més i més. Que la vida no és ni millor ni pitjor, és distinta per a cada persona i aquesta és la teva. Saps que et trobaràs persones que jugaran amb els teus sentiments com qui juga a una partida de pòquer; que la honradesa i la veritat no sempre seran les acceptades com a correctes, doncs el món és així, imperfecte; com tu, com jo, com ell, ella... Però i?

Sí, camino sense fer soroll, crec que no tinc perquè fer-ho. Si aconsegueixo metes inassolibles no veig la necessitat de difondre-les perquè tothom en tingui el coneixement; són meves i dels qui em valoren i els hi importo, per tant, no necessito res més. Possiblement no he adquirit una seguretat sòlida, però jo sóc partidària de que el dia a dia, els problemes, les persones, els reptes, els errors... Són la clau per a créixer i seguir aprenent. Dins meu potser encara no s’han tancat del tot totes les ferides, però sí que han començat a cicatritzar i confio que arribarà el dia en que desapareixeran per sempre.

Perquè m’amago? Potser ara sí que ho entens,oi?