...però no ho va dir.

-Ja n'estic tipa...
-Raquel, ja n'hi ha prou!- va dir amb cansament, com si tot allò ja no li preocupés.

Aquell matí em vaig llevar de molt mal peu i, fins i tot, el soroll que feia el bullir de la llet em feia posar nerviosa. Vaig dir-li a la mare que si us plau em deixés tranquil·la. Que me n'anava a l'habitació i no sortiria fins a l'hora de dinar.

-Molt bé, fes el que vulguis.

Com que ..."fes el que vulguis"?. M'hagués agradat més un: "No senyora, tinc feina per fer i m'has d'ajudar..." o "No et vull veure tancada a la teva cambra tot el dia...", però no. Només em va dir: FES EL QUE VULGUIS... Doncs molt bé, faré el que em doni la gana, feia temps que aquesta actitud m'acompnyava...
Tenia ganes d'anar a donar un tom, i respirar aire que no estigués tan carregat com el de casa...i oblidar-me una mica de tot allò que em crema per dins i que, encara que no ho mostri, em va donant voltes i voltes contínuament. Volia passejar vora la mar i , potser, asseure'm a la sorra, sola, com sempre, i tancar els ulls i deixa'm caure a la sorra, humida, amb el braços oberts i sentir com els granets de sorra se'm colen per la samarreta i entre els dits i els cabells. I perdre'm en aquell cel blau, tan blau que m'omplia d'un no se què que m'encantava. I oblidar-me de tot.
Vaig donar un cop a la porta i vaig dir: - Me'n vaig, ja tornaré-.
No vaig esperar resposta. Vaig acabar la conversa amb un cop fort a la porta i per dins pensava Mare, diguem que torni ... Però no ho va dir.