Un somni que vola prop de la Lluna...

És una nit freda, envoltada de silenci. Miro el cel, un cel blau on es perd la meva mirada, deixant córrer les meves mans, que em preguen que acaroni la lluna, i amb elles jugui amb els estels. Unes mans de color de principis d'estiu, però les meves mans no es mouen. Tinc les mans quietes i desitjoses. El desig les porta a imaginar com seria la sensació de volar prop de la lluna. I miro la lluna. Una lluna pàlida, casi imperceptible. Ben bé apagada, que ressalta en un fons blau. Un blau perdurable.

Puc veure una cara. Un rostre fràgil que es distingeix en la llunyedat. No em fa falta apropar-me a la lluna per sentir-la. Recorro la seva essència amb la meva ment.

Els seus ulls miren a l'infinit i jo, asseguda al llit, li miro els ulls. Desitjo que mogui la cara i em miri a mi, que em miri fixament travessant el color clar dels meus ulls. Però m'agrada la seva distància, m'agrada que m'ignori, que actuï com si jo no hi fos.

No! No vull que estigui tant lluny de mi. No vull tornar-me a quedar sola mentre ella mira l'infinit. I així, essent totes dues soles, envoltades de silenci i pau, desitjo ser al seu costat.

Abaixo el cap i em quedo immòbil. Ni tan sols parpellejo. Només sento la meva respiració accelerada i provo de perdre els sentits, vull deixar d'existir i de pensar. Vull ser allà dalt, sola, però amb ella.

Però encara que no em mogui, la brisa del mar que viatja en l'aire entra a dins meu omplint-me de sensacions, i el suau sospir del vent, juga amb els meus cabells...

Aixeco la mirada pel tronc de roure que s'alça davant meu, cada cop més amunt,saltironant per les branques, fins arribar a l'última fulla verda que es perd al cel. I encara pujo més la mirada fins topar amb la lluna. No es pas lluna plena, ni tampoc el fil de plata daurat; és una lluna blanca i porosa, com l'escuma de la mar, mig endinsada en el blau del cel; el blau de principis de juliol. I encara és allí, l'expressió de la lluna, en silenci; esperant jugar amb el somnis, somnis com els meus.