Perla...

Un relat de: xocos

Es deia Perla. Era una de les xiques més templades de classe, tot i que el seu físic no ajudava molt, però això canviaria amb la pubertat, no calia preocupar-se per això. Tenia cabells rossos, rulls i llargs; els ulls eren verds com l'herba; però el més bonic era el seu somriure: simpàtic, acollidor, desenfadat, viu...
No era el que les mares anomenaven "bona influència o companya" per les filles, però això a l'Anna i a mi no ens importava gens. Érem tres bojes inseparables. Fins i tot, a classe, vam ajuntar tres taules i vam fer una estratègia per seure juntes. Crec recordar que una volta ens nomenaren "les xiques de Charlie en ross".
Els últims anys de col·legi van ser els millors d'aquella època juntes. Quasi tots els dies d'estiu anàvem a la seua nova casa per vore alguna pel·li o jugàvem a la seva piscina. La veritat es que els seus pares no s'enfadaven mai, eren gent molt agradable i amable.
Un dels últims dies d'estiu decidirem anar a la plaça de l'Ajuntament. Vam estar allí tota la vespra i ens anàrem si fa no fa a l'1 del matí. I en aquell lloc i sobre una de les rajoles de l'edifici principal, vam deixar escrit com a record de la nostra amistat: Anna, Perla i Glòria... amigues per sempre!! (típic en xikets, no?)
Però l'estiu acabà, com tot en aquesta vida, i va començar el primer any d'institut. Així, ens començarem a distanciar cada volta més, fins arribar al punt de no saludar-nos pels corredors. Ella va començar a anar amb, diguem-li, els malesseros de l'institut; l'Anna començà a eixir amb les xiques de la classe del col·legi; i jo també me'n vaig anar per un altre camí. Tot i això, continuava recordant-les… i estimant-les!
L'any 2006, tres dies abans d'escomençar batxiller em va arribar la trista notícia de que Perla havia mort en un accident de moto -només tenia 15 anys, havia de cumplir els 16 a dessembre-. Vaig marejar-me al sentir-ho, no sabia què fer, m'abellia cridar amb totes les meues forçes, expulsar el dolor que sentia. La dona que em donà la notícia no ho va fer de la forma més correcta que diguem:
-Sí? Hola!
-Hola! Soc Elena!
-Ah! Ara et passe a la mare...
-No, no!! Volia preguntar-te que saps sobre la mort de Perla...
-...Què mort? Com mort? Què dius?...
-Ah! Que no ho sabies?... Aleshores veig que res, posa'm amb la teua mare.

Al paréixer Perla no portava el casc en una rotonda, se l'havia prestat a una amiga que portava darrere. Aquesta si que va sobreviure, però Perla... morí poc temps després de l'arribada de l'ambulància.
Ara, a voltes, passe per davant d'aquella rajola en què escrivirem els nostres noms i, tot i estar mig esborrats, els observe i a voltes, entre llàgrimes, la recorde i l'enyore, i m'imagine que encara viu, que la puc vore i sentir com abans. M'imagine que encara juguem en aquella plaça a l'amagatall, i que només he de trobar-la per tornar a abraçar-la.

Comentaris

  • somrriu quan pensis amb ella[Ofensiu]
    Blanx | 22-01-2011

    Una dura experiència la teva. Penso que el pas del temps ens ha d'ensenyar a extreure coses positives de les experiències que vivim per adonar-nos precisament d'això, de que estem vius i que hem de gaudir cada minut i cada instant d'allò i d’aquells que ens envolten. Molt ben escrit el teu relat, amb un tempo boníssim del principi al final. A mi, personalment, em resulta molt més fàcil escriure sobre allò que sento i, en fer-ho, sembla com si em treies un pes de sobre. Felicitats! i anima't a escriure més .. no t'aturis..et seguiré llegint!

  • tothom perd sempre algun amic[Ofensiu]
    Jaume Dargó | 13-06-2009

    perdut en la disntància física o en la temporal.
    Sols dir-te que escriu molt i molt bé, el tempo d'aquest relat sembla mesurat amb un metronom d'aquells de la música. A mi m'agrada més el món màgic de la fantasia, però aquest relat teu val un deu.
    Per cert, la foto de la bio em recorda la llum de les pintures del Sorolla, imagina't aquesta mateixa foto amb una ombrella... la veus?

    no deixis de pub licar-nos relats aquí, vale?

    fins un altre.

    rínxol negre

  • maricel | 07-06-2009 | Valoració: 8

    T'ha sortit un relat molt boni, d'aquells que t'arriben endins.
    Jo per sort, també he viscut aquesta època "tonta".. on les amigues son el més important, quan et surten els primers grans i apareixen els primers xicots!
    lúnic que no m'agrada de l'historia es com acaba, però la vida real per mala o bona sort no la podem escollir, per això la tenim que viure al dia a dia i fer tot allò que volem en el moment que volem.

  • és una història molt trista[Ofensiu]
    aleix | 06-06-2009 | Valoració: 10

    Ostres és una història molt trista... és molt dur perdre una persona estimada d'aquesta manera... El relat està molt ben escrit, m'ha emocionat eh... i em fa gràcia l'accent aquest de València. Ahm i gràcies per comentar-me el relat!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de xocos

xocos

4 Relats

7 Comentaris

3360 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Diguem-ne que segons els càlculs, vaig nàixer 10 díes abans de la data en la que se m'esperava. No sé com va ser ixe Març de 1990 a Sarajevo, supose que fred!
Han passat els anys, i ara visc a Castelló i estudie farmàcia a València.
M'agrada escriure, pense que això ve per part de mare...
Podria dir-se que sóc lliçenciada en somniar coses que sí, que pot ser no són probales ara per ara, però tampoc cerc que imposibles. De fet, no crec que hi haja res imposible!
No voldria aburrir-vos més en coses de la meua vida, ho he dit tot per a aquells que no em conèixen, no? :)
Espere que somrigueu i somnieu sempre! :D la realitat és massa dura a voltes! :)