10 min. amb sabates de fang

Un relat de: xocos

1ª Escena

Ens trobem a Turquia, la ciutat d'Estambul per ser més exactes. Liu, un jove turista japonés, busca una tenda per revetlar les seues fotografies. De sobte, veu una tenda en què es fan les revelacions més ràpides -només deu minuts!- i entra per informar-se. El depenent el saluda molt amable.
-Bon dia senyor! En què li puc servir?
-Bé, doncs jo volia informar-me sobre les revetlacions superfast que fan. Els resultats són bons?
-Sí, sí, senyor. Perfectes! A més, si hi ha un error li tornem els diners.
-Però, en deu minuts?
-En deu minuts!
-Bé, confie en vosté. Esperaré fora.
-Clar que sí, com vulga. Gràcies!

Liu ix al carrer. Busca, amb impaciència, una barreta de chocolata que guardava a la butxaca del seu abric. En eixe moment, putja la mirada cap al rellotge de la plaça. Són les 10'50 del matí.


2ª Escena

Són les 10'50 en un poblat de Darfur, a Sudan:
Em trobe a la mesquita amb el meu germà. De sobte, un grup d'al voltant de cinquanta yanyawid entra dins i comença a disparar a totes bandes. Hi ha gent que comença a caure morta al terra. Just en el moment que em gire per agafar el meu germà i fugir corrents, veig com una bala li travessa el cap. "Nooo!!, Ibrahim. No! Germà, no et morgues!!" Comprenc que ja és massa tard per ell, he d'anar-me'n, he de fugir, han d'estar també al poble. He d'ajudar la meua família, i ara a la del meu germà també!
He aconseguir escapar de la mesquita, com han pogut atacar en un lloc tan sagrat? Cridar-nos esclaus a casa d'Alà!!
Ix fum del poble, han començat a cremar les cases, només queden algunes en bon estat. La meua l'acaben d'incendiar. El meus fills, la meua dona! He de salvar-los!
Estan tots morts, els meus nebots també estaven a casa, tots morts! De sobte senc un plor rere l'escala. "Husna! Carinyo, xiqueta del meu cor! No t'han vist petita. Anem-nos-en abans que ens troben"
Isc corrents amb la meua filla en braços, però un yanyawid em dispara a la cama. Com a conseqüència he d'aminorar la marxa. Al vore que continue corrent, comença a disparar com boig. No encerta, però... "Husna, no!!! No per favor, tu no!! No et morgues tu també, no em deixes assoles" La deixe amb cura al terra, tot i que ja hi és morta. Només quatre anys, no li havia fet res a ningú!
M'alce d'esquenes a ells, estic plorant. Done mitja volta, i, lentament, comence a avançar cap a ells. Veig la gent corrent, caient morta, veig els rius de la sang dels meus amics, dels meus germans, dels meus fills. Sent un colp al pit, el mateix que vaig sentir a la cama, el mateix que va sentir Husna, els meus altres tres fills, la meua dona, el meu germà. S'han emportat tot el que tenia, tot el que volia. Només vull tornar amb ells.
Un seguit de colps més em fa caure d'esquenes al terra. Sent com un mareig, no obstant note la seua presència, la de Samira, la meua dona. La veig somriure, "ja me'n vaig amb tu amor". Òbric els ulls de nou, veig el blau cel, baixe la mirada i em puc veure els peus. Faig un últim somriure, pareix que porte sabates de fang. A les 11 del matí tanque els ulls per última volta.


3ª Escena

Ja són les 11 del matí, han passat els deu minuts, i Liu torna a entar a la tenda. Sorprés, es troba amb que el depenent l'espera al mostrador amb les fotografies a una mà i un somriure d'orella a orella.
-Ací estan les seues fotografies, sir.
-Estan totes bé?- pregunta Liu, encara amb l'expressió de sorpresa a la cara.
-Mire-ho vosté mateix!
-Estan perfectes! Moltes gràcies. Tinga vosté, es mereix la propina per ser tan bò!
-Gràcies! Que vaja bé senyor!
-Gràcies a vosté! Adéu!


Comentaris

  • Benvinguda a RC[Ofensiu]
    deòmises | 08-06-2009

    Un bon començament, amb un relat dur, encara que les escenes 1 i 3 semblin plàcides. Aquesta placidesa és enganyosa i augmenta la duresa de l'escena 2, la que dóna títol al teu relat.

    Si dic que és bella aquesta crueltat no em titllis de sàdic, plasmes a la perfecció, en pocs paràgrafs, la impersonalitat d'un enfrontament armat, en què, malauradament, la població civil se n'assabenta i la pateix més. Però només la població civil d'aquell país en qüestió.

    No exagero si dic que els països veïns tampoc se n'assabenten. Ja no parlo d'Europa o dels antípodes d'aquest país. Mentrestant, hi ha qui duu fotos a revelar...

    Benvinguda de nou, d.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de xocos

xocos

4 Relats

7 Comentaris

3397 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Diguem-ne que segons els càlculs, vaig nàixer 10 díes abans de la data en la que se m'esperava. No sé com va ser ixe Març de 1990 a Sarajevo, supose que fred!
Han passat els anys, i ara visc a Castelló i estudie farmàcia a València.
M'agrada escriure, pense que això ve per part de mare...
Podria dir-se que sóc lliçenciada en somniar coses que sí, que pot ser no són probales ara per ara, però tampoc cerc que imposibles. De fet, no crec que hi haja res imposible!
No voldria aburrir-vos més en coses de la meua vida, ho he dit tot per a aquells que no em conèixen, no? :)
Espere que somrigueu i somnieu sempre! :D la realitat és massa dura a voltes! :)