Pèrdua parcial de memòria

Poc a poc, la por va començar a agafar forma. Va sortir de darrera de les cortines i del fil de la tela d'aranya dels somnis inquiets, esglaiadora i salvatge.
Va muntar tot l'escenari dins del cap encara mig adormit d'en Marc, que romania ensorrat en la penombra.
Efectivament, el va despertar un soroll sec, com de vidre, en mig de la nit i va endevinar que no es tractava només d'un malson.
Va obrir la llum de la tauleta i la va veure al seu costat, bruna i màgica. Els cabells negres embullats, el cos imponent i feréstec impregnat d'olor a olis perfumats i a femella en zel que li torbava els sentits.
Va estirar la mà per tocar-li l'espatlla i es va esglaiar en veure que no reconeixia per a res el seu tacte, va anar baixant fins a les natges i les va trobar encisadores, però totalment desconegudes.
No recordava res de res. Com podia estar aquella noia, sortida directament del cel o de l'infern dins del seu llit, si no podia ni imaginar la seva cara?
De cop va tornar a sentir aquell pànic que l'havia despertat i el cor li va començar a trontollar descompassadament. Notava el batec a les mans, a les cames, al cap com si tot el cos tingués petites ferides que li punxaven.
I si es despertava, què li diria?
Se li acudí de resseguir el terra amb els ulls, les peces de roba estaven llençades i repartides per tota l'habitació. Va fixar la mirada en una mena de faldilla llarga que semblava de seda, de molts colors difuminats, un pam més endavant unes calces transparents i minúscules.
En Marc es palpà la pell per veure si tot era real. Va observar que estava nu i nerviós, tremolós com si anés a tenir un atac de pànic.
No tenia la sensació de tenir ressaca, ni recordava haver pres cap mena de fàrmac.
Va reconèixer almenys el seu propi cos com a seu i això el va tranquil·litzar una mica.
L'habitació també li era del tot familiar, l'enorme llit baix, la catifa vermella cobrint una bona part del terra i el vestidor, que romania amb les portes tancades.
Com havia arribat fins allí aquella noia majestuosa?
No sabia com l'havia conegut i no recordava tampoc el regust del seu cos perfumat d'encens i flors exòtiques.
L'enigmàtica companya de llit, duia un estrany anell enorme al dit gros de la mà dreta, forjat amb or i moltes incrustacions, li va semblar que era el dibuix d'un escorpí, els ulls eren petites pedres precioses.
Entre els llargs cabells despentinats, guaitava una arracada en forma de serp.
No gosava ni respirar perquè ella no es despertés.
Com li diria que no la coneixia de res? Era una situació del tot absurda, no tenia ni cap ni peus.
Havia tingut relacions esporàdiques amb moltes noies, però mai havia sentit aquella sensació de desorientació i oblit durant tanta estona.
Era com si s'haguessin esborrat seqüències de la seva vida, com si li faltés algun arxiu de la memòria i la situació se li feia insuportable.
Volia veure-li la cara per tenir més pistes, potser tot d'una recordaria haver-la conegut en un cafè, en alguna festa, a la biblioteca de la que darrerament no se'n movia...
Va apartar amb lentitud i molta cura els cabells negres, llisos i espessos de la cara de la noia i es va trobar amb els seus ulls oberts. Eren enormes, immensament verds, com un gran llac i tenien dibuixada una estranya expressió entre repte i sorpresa.
A en Marc li va semblar que el món s'enfonsava als seus peus, li va tocar la cara amb el palmell de la mà i la va notar freda com el marbre.
No podia estar succeint, allò era macabre i surrealista, la dona més preciosa que mai hagués pogut somiar, estesa al seu llit i ben morta.
Va estirar els llençols d'una revolada, mogut per un instint primitiu i es va topar amb una petita serp, amb un posat amenaçador, mirant-lo de fit a fit.
Va empal·lidir i se li va començar a gelar la sang a les venes, la saliva es va espessir tant que no podia engolir...
Quan presagiava que allò era la fi, els llençols es van convertir en una immensa duna desèrtica i la noia va anar enfonsant-se en la sorra, juntament amb la serp que va estar engolida com per l'efecte d'una aspiradora gegantina, cap a un presumpte forat negre.
En Marc romania amb els ulls perduts en l'abisme del llit, sense gosar moure ni un sol múscul, ni tan sols parpellejava.
Al cap d'un temps indefinit, es va començar a bellugar tímidament i va sentir el cos encarcarat i adolorit, també notava el cervell xuclat per aquell sisme indescriptible.
Nu i gelat, va veure al terra un rellotge de sorra tombat i el va identificar com el possible motiu del soroll que l'havia despertat tan sobtadament.
Amb un esforç sobrehumà va recordar que l'havia comprat en un viatge a Egipte.
Sí, en una botiga petita d'un carrer estret. Li havia venut un enigmàtic personatge que tenia objectes molt estranys i antics, de gran valor segons el criteri d'en Marc, doncs semblaven rescatats d'algun sarcòfag.
Tenia dibuixat a la part de sota uns jeroglífics. Aquell home, del que només recordava l'expressió del ulls, penetrants i esglaiadors, duia el cap rapat i una túnica que cobria el seu cos fornit.
Resultava molt intrigant, car no s'hi adeia gens a la resta dels mercaders que venien objectes en aquell mercat.
Va agafar desorientat i poruc el rellotge del terra de l'habitació, el va tornar a girar i la sorra va desaparèixer com per art de màgia, com si s'hagués desintegrat en fraccions de segon.
Va aclucar els ulls a punt de plorar i va recordar les paraules de l'estrany venedor, en una barreja d'idiomes que volia dir quelcom semblant a la frase:
"ELS GENETS DEL TEMPS ET PORTARAN MOLT LLUNY I DEL TEU CAP S'ESBORRARAN LES PARAULES"

- Els genets del temps, es repetia. Qui són, acàs poden controlar l'espai i el temps?
On se m'han endut? Fa una estona, era al bell mig del desert, entre les dunes i no recordo més que fraccions escapçades de la meva vida...

En Marc va marcar el darrer número de telèfon que tenia registrat al mòbil i una veu mig endormiscada li va contestar:
- Hòstia tio, ja saps quina hora és? Són les cinc del matí.
Què passa, estàs fet pols oi? Segur que se't va acudir de endur-te aquella tia tan espectacular al llit! Quina manera de fer intercanvi cultural amb la egiptòloga, eh?
Què passa t'ha plantat la Cleo?
T'ha robat el cor o l'ego? Potser has trobat algú que en sap més que tu d'història, ja t'està bé, perquè ets una mica prepotent...
Sí, ho he de reconèixer, estic mort d'enveja, malparit!
Aquella paia és un volcà a punt d'entrar en erupció i té dibuixat als ulls l'immens riu Nil!

En Marc no sabia que respondre, aquell to de veu li resultava familiar, però no l'acabava d'identificar amb cap rostre i li va dir molt compungit:
- Si us plau, vine! He perdut la memòria...

Al cap d'uns dies d'anar de metges, en Marc va intuir que no retornarien mai més molta part dels seus records.
Tenia una barreja d'imatges que no encaixaven, era com intentar muntar un trencaclosques amb la meitat de les peces.
Els metges no van trobar cap anormalitat en el seu cervell, li havien fet tota mena de proves, escanners i ressonàncies magnètiques.
Descartats els possibles problemes físics, el van enviar al psiquiatra que després de varies sessions i un llarg estudi del cas, li va diagnosticar "pèrdua parcial de memòria", produïda per un shock.
En Marc ja no s'estranyava per res, que espavilats que eren tots plegats, qui no tindria un shock en veure desaparèixer entre el rellotge de sorra que s'havia format al seu llit, a la mateixa Cleopatra i a la serp que presumptament l'havia mort.
Però el cop més fort, la putada més gran, era no poder recordar res d'aquella estranya nit.
Com és podia ser tan desgraciat i perdre la memòria, oblidant l'esdeveniment històric i sexual més important de la seva vida.
Haver estat amb la dona més enigmàtica i potencialment més sensual del llarg del temps i no poder sentir ni l'escalfor d'un somni.
Merda!
Aquells maleïts genets del temps, sabien molt bé el que feien...

Ara en Marc vivia en un món abstracte i retallat, encara que no li anava del tot malament.
Tornava a llegir molts llibres i en recordava la idea principal, passejava moltes estones buscant respostes a moltes preguntes...
Mira que n'hi de casualitats a la vida, algunes tan evidents que no es poden passar per alt, ni estant desmemoriat.
Recordà que a la partida de naixement figurava el seu nom com Marc Antoni.
Li havien ficat Marc pel seu avi patern i Antoni pel mossèn de la parròquia que tenia el costum d'afegir el nom de l'església als nadons que batejava.
La seva mare al llarg dels anys sempre li deia somrient:
- Marc Antoni, tu faràs grans coses a la vida!

I a en Marc, el nom li devia d'haver inspirat força, perquè va estudiar història i es va especialitzar en egiptologia. Sempre va estar una rata de biblioteca i no tenia temps per molta cosa més. Havia fet repetits viatges a Egipte, investigacions que no hagués canviat per res del món, doncs el seu ofici era vocacional.
No tenia una relació estable amb cap noia, només molts amics i amigues interessades amb els mateixos temes i un gos (en aquests moments li estava llepant la mà) al que anomenava Nil.

Ara en Marc navegava per aquest riu permanentment, buscant els records entre les aigües i es passava la llengua pels llavis exprimint un intent de bes mortal, embolcallat d'olors a extractes de plantes i olis perfumats.
S'havia quedat a mig entrar o a mig sortir de les pàgines de la història, entre viu i momificat...