Perdó

Primer de tot, no puc anar al sopar d'aquesta nit, els meus paren em fan quedar a casa. Queda pendent.

I ja entrant en matèria, sí, les coses han canviat. No es pot negar. I no és que passi del tema ni que no m'interessi la nostra amistat, el que passa que tinc una forma de demostrar (o de no demostrar) les coses bastant personal.

Sobre el fet que a classe no parlem gaire i estigui tan irascible: ni pretenc fer-te sentir com una tonta, ni insignificant ni molt menys. No m'agrada infravalorar les persones. Però aquest any, a casa em demanen molt, molt més del que potser els puc oferir, i la responsabilitat és prou alta com perquè em faci estar de mal humor. I sí, ja sé que no ho he de descarregar en altres persones, i molt menys en les que m'importen, perdona.

I lo de mates amb en Pere, comparàvem resultats. Perquè jo, ensenyar, poc. Vaig bastant perduda en matrius. I el fet de després marxar sense dir res, diga-li orgull diga-li tonteria. Però tu, per molt enfadada que estiguessis, tampoc vas dir-me res. I lo de "oi si em cau fatal..." ha estat un cop baix que no m'esperava de tu. Però vaja, ja has dit que estàs emprenyada.

Ja sé que a casa no esteu bé i que tampoc faig res per facilitar-te les coses però tothom té els seus problemes. Sé que els meus no es poden comparar amb els teus, ni molt menys, però també em capfiquen i em preocupen i fan que m'allunyi de la gent i em tanqui. No se'm dona bé exterioritzar el que sento. I vist des de fora sembla que tot i tothom m'importi ben poc, però no és així.

Sé que he fet coses que no hauria d'haver fet o d'haver dit. També sé que encara estàs ressentida perquè aquell dia que havíem d'anar a Barcelona quasi et deixo penjada i segurament estaràs molesta per moltes altres coses que ni tan sols sé. Voldria demanar-te perdó per no ser l'amiga que hauria hagut de ser, ni comportar-me com hauria hagut de fer-ho, ni estar amb tu quan em necessitaves... i un llarg etcètera de coses que faig malament o que, pitjor encara, no faig.

De moment he escrit bastant i crec que no he dit res rellevant. Ningú és perfecte i ningú sap què fer a tot moment. L'he cagat molts cops, sí. I la cagaré molts cops encara. I també em sap greu tot això que està passant. I la veritat és que no sé què més dir. Bé sí, que m'agradaria estar com abans, millorar les coses si encara és possible. Potser portarà temps però considero que val la pena intentar-ho.

Lídia.