Per volar i néixer de nou

Per volar i lluitar
les ànsies són nues,
les ànsies són pures,
les ànsies són dures,
nos es poden aplacar.
Dóna'm ales, poso el cor,
dóna'm pel cul
gaudiré infinitament.
Ara que tot apunta al punt just
ara que tot apunta on ho deixàrem ahir.
Ara que creuar les portes és el més senzill,
de dir i creure, de fer, de veure.

Fer-ho veure mai els hi serví,
perquè enganyar-nos més,
perquè haver de tornar a patir.
I sí, sóc jo, o ets tu, o l'altre,
ara que tots som dones,
ara que totes són homes,
com ahir, i doncs, res ha canviat,
i tant, sé, saps, a tantes els hi val.
I sí, tant de temps guarint i guaitant,
ara que algú vingui a trepitjar guanys.

Venim d'on els perdedors van vessar sang,
escrivim l'història, com sempre, abans no sigui tard.

Venim d'allà on els llacs conflueixen amb rius,
venim d'on les senyeres són símbol de germanor,
venim on tota la terra és lliure per més assassins,
som drapaires dels pensaments més críptics,
tant de temps cercant la llibertat d'expressió,
tanta sang vessada per gaudir d'aquest instant,
i sí, encara ho fan, vots i polítics, pols oposats.
La divisió continua nua, l'esperança dura.

I ara que encara no dic ni el ressò del que sento,
i ara que encara no dic ni el primer dels secrets,
vull que em miris els ulls si em vols i ploris,
vull que riguis i ja res no amaguis,
vull que encara que és d'hora encara,
vull que encara que mai no és tard,
et despullis als ulls de la nit com ahir,
et despullis als ulls del món, tendresa extrema.

Diuen que malgrat el mar encara maten somnis,
diuen que t'han disparat per la frustració extrema,
de vegades es perden els nervis per no perdre dreceres.

Ara que descobreixes la vida més enllà de la mort
et diré que esperaven tant desgraciada dissort,
de fet res és pitjor que viure sense sentir,
de fet res és pitjor que el que ens podríem arribar a dir,
res és pitjor que tenir-los prop de casa i adir-li "passa",
fa temps enterràrem les armes i venen amb elles,
provoquen histèries i dèries, son tant antics com la pesta.
O fan a terres llunyanes i properes, són com l'avís,
ara que els avis ens fan més savis malgrat la vida,
ara que des de l'altre cantó del mirall miren i riuen,
sempre, tot ho volen i contemplen, menys a ells,
tanta sang serà botxí pels seus ulls: Neguit negre profund.

Hi ha vida més enllà de la mort,
per ells no hi ha més que la ràbia,
per ells no hi ha més que la ràtzia,
i sí, cadascuna encendrà els nostres llums,
i sí, cadascuna durà l'alba nova i llibertària.

Els coloms roses i rojos duen ales liles,
les seves urpes segrestaran nous i vells armaments,
les paraules que ens donaren seran pitjors malsons,
seran els millors dels nostres somnis,
ja no hi ha censura, diuen, doncs:
Ja no teniu pas cap escapatòria,
restem morts i vius,
a veure quina "nova" en dius.

No, va, deixem-ho estar,
ja ho us ho dieu tot vosaltres,
i no, no veieu idees,
i sí, us podeu tornar a disfressar,
encara és l'hora que nus ens deixeu passejar,
encara és l'hora, companys,
i que vinguin ara que si aquests o els altres,
i que tornin ara per dir-nos com estimar-se.

Per volar volíeu tallar les ales,
per beure volíeu més sang vessada,
ara sou vosaltres, només vosaltres,
continueu matant que continuarem anant...
Allà on la llum trenca el blau i el blanc,
allà on els rius i els núvols son amants,
aquí ens esperem encara, aquí tot s'hi val...
Menys desenfundar: Capsigrany!
De tots els racons de la terra apunten animals,
les seves urpes mai podran fer-nos cap mal,
i no, no hi ha cercles viciosos ni malalts,
masses maleses animaren coses estranyes,

masses rituals escorxaren tantes xarxes,
masses rituals estrenyeren rares albades,
ara que al cel no hi ve el roig, per ara,
ara que al cel només hi veig el teu estel,
ara que encara cada mort ens acompanya,
encara es fa més estrany el matí i la tarda,
ara que no hi som, cap, ara que som morts,
mateu-nos per anar cap una vida enllà,
torneu-nos a portar per fer de fonaments sang,
torneu-nos a dur on el vent recula a l'animal.
Ara que l'ànima no du la connotació de l'ahir,
ara que les creus no ens tornaran a creuar,
ara que no hi ha sants ni crists als campanars,
ara que cap llei no alimenta ni ens serveix,
potser ha arribat l'hora de tornar a besar,
tantes mentires hi duen al cor que val més estimar-les,
tot i la mala memòria ja no ens podrà fer tornar.

No hi ha cercles viciosos, només despertars,
no hi ha doncs res més, espiral oberta i nua,
les mateixes ànsies i tornar a obrir cada pany,
les mateixes ànsies i tornar a obrir cada llum,
no oblidar res ni ningú, enlloc, arreu, ja ens podrà tornar.

Ara que ja ens ho diem tot com una logorrea,
ara que ja ens ho diuen tot com si no en tinguéssim idea,
ara que aquesta torta truita es trona a girar,
ara que podem encara ja res ens farà recular.

Gràcies a tots/es, me'n entorno a anar...
ens tornem a perdre, ens acabem per trobar.

(Quan les derrotes és sumen per victòries, quan la terra torna a ser lliure de tot, del tot, arreu, quan ja de res ens valen els llenguatges i queda tant per dir... A sentir! A sentir!)

Primer batec

Vibrem per aquell somni que anhelem i quan el trobem el besem,
de cada mot meu em serveix per trobar-me de nou, et busco moll,
a lloms de la nostre memòria ja res atura el vol del nostre món,
aquell sol que somniàvem sabem que és a cada pou, a cada son nou,
a cada somni antic, a cada pell bruna que ens a apropa i empeny,
on és el seny? La llenya va dur tantes hòsties que el teu foc crema,
que el meu foc s'encén, els antics amants són els més bells,
els nous els més vells, aquells que la memòria esguarda per fer-nos diferents,
transparents. Junts de nou, el més rar és el cor primer,
el més proper és l'esclat d'aquest primer batec.