ESCULL (Barreja)

Entretant

Tantes terres de portes tortes
Tornaven les parpelles mudes,
La seva imatge deformada guiava.
Perdent el nord i l'equilibri,
Torts d'alcohol i haixix,
Cremant per dins, per dins.
Cecs de tasques i tavernes,
Passat lluent de les hores lliures.
Pensaments creuats al sorgir,
Tempestes als ulls de les nits.
Portes de fusta vella i canti antic,
Desdoblaments de personalitats als bars.

Entretant, ja no escolten, beuen... besen...
...Beuen i veuen massa pressa darrera la finestra...

Sense horitzó als ulls del matí,
Un dia més, un instant ja après.
Bucles i dejà-vu al començar a despertar,
Els reflexes a copes i miralls, trasbalsats,
Ens tornen al món que vàrem gaudir abans.

I bevem i escoltem, ja ha passat el tren
Ahir no el vàrem agafar, qui sap si demà...
I ens parlem, escrivim, raonem.
Qui sap si algú ens jutjarà, ara ja és tard,
Travessades totes les fronteres: Llum! Pau!

I un plor s'escolta en un futur imprecís,
L'imprevist de l'ahir ens du al camí del mig,
I ara son més properes les esperances,
El so i son d'ahir a la nit, estimant-nos al matí.
Embriaguesa compartida no dona tant turment,
Després de tenir-te i no tenir-te, ets la deessa, instant present,
Que ja resta en silenci, no ens cal xerrar més.
I emmudeixo per les hores que ens han vist lliures,
Qui sap si després del cant tornaran les belles idees,
Si algun dia varen desaparèixer, ara som folls.

I la nostre bogeria ho pot tot com astre alat,
De la sort que ens acompanya al despertar,
Ja no ens calen miralls, el dia ens du la imatge,
Entretant, qui sap si tornarem a somniar,
O somnis ja no ens calen, i ha crescut el desengany,
Teníem clares tantes coses que ara és joc i comiat,
L'harmonia, la tranquil·litat, abans vedades, son instants,
Enllaçant-se una darrera l'altre, en constant caminar.
Entretant... Entretant tantes hores guanyades duen al final.



En va

Tantes frases, versos, paraules,
Màgiques i blaves tornades,
Del cel intens i la fada maga,
De les corrandes antigues, passades.

Estigma d'hores immaculades,
Supèrbia d'éssers corruptes, en va.
En va pel sentiment pres, la lluita,
En va descalcem les penombres
Per fer l'horitzó més ardent, amant...
Fidel a l'últim sospir, ennegrit de nit.

I serem com havíem imaginat,
Sense cap dubte, no hi ha comiat.
No en va, ja és lliure l'instant.




































Paciència

Estar o no ser-hi,
Veure-ho i assentir-ho.
Posar glaçons al vas,
Gelar-nos per veure-hi clar.
Escalfar-nos fins infinits...
...inabastables... i lliures.
Paciència per no ser esclaus,
Paciència per veure'ns arribar.
Espera sense mesura ni nord,
Tempesta de les idees, enlloc.
Ser pacients i complaure,
Un sol gest per trobar-nos.
Estar i no ser, ser sense estar,
Present sense futur ni despertar.
Somnis molls i clucs al demà.
Paciència, ball de cecs sense acabar,
Impaciència als noms de governants.
Paciència, mare antiga i verb domable,
Estigma fràgil de vides mortes i alades.
Paciència, paraula feta vers a les albes,
Nit de somnis que mai no acaben,
Joc de carícies i petons a l'entrada,
Arribar d'enlloc per sorgir d'on érem.
I així eternament, i així, a contracorrent,
Sense fer cas, caminant rebels.

Paciència, mare antiga,
Mare eterna, la d'un sol bes
Damunt les parpelles.
Paciència damunt les estrelles,
Sense esperar res d'enlloc,
Sentint-me ple per dins,
Sabent-nos despertar i acaronar,
Paciència no és esperar.

















El silenci absolut

Declina la imatge i l'infinit,
Trencats tots els cors de l'ahir.
Ja no hi ha reixes i vola la tempesta,
Darrera de cada paraula hi ha claus
Per esbrinar que vol dir la tarda.
I encara que l'escolto i que em canta,
Encara no sé xiulets que puguin emular-la.

El silenci absolut...

...i uns quants retalls de somni
que el vent no s'endurà enlloc.
I els arbres ballaran cecs i nus
No hi haurà sentits pels vegetals,
Se'ns ho enduen tot, ànima, animal,
Ara cada pedra demana permís per passar,
I no és qüestió de mirar endavant, enrere,
Cada passa té un sentit a les finestres.

I ja no hi haurà paraules

I emmudiran les llengües,
I la sang vessada ja no dirà res,
I entristiran les parpelles.
No hi ha tornada al món del somni,
Si així ho volien així ho tenen,
Si així volíem fugir, ens quedem,
Emmudits i lluny de les nits.

I cada silenci se'ns fon.
No, no hi ha paraules...
...silenci absolut.





















Sirena

D'ones mudes i instants presos,
De precioses hores nues, cels liles,
I ja no cal la sort, goig dins el cor.
L'alliberació de l'ànima, cor fort.
Estels d'argent i places roents.
El teu cos bategant damunt el gel,
Escalfor màgica, mite valent.
Deessa del coneixement, barreja,
Mística hora de tendresa i mel.
Mestissatge de ports llunyans i antics,
Veler de veles liles dins els cervells.

Ara que encara som joves i fidels
A les coses que em après després,
A totes les insígnies de futur incert,
El teu estel de blanques ales mira
Les meves ànsies de tornar a escriure.

Així acabarem quan tot just torni l'anhel,
L'alè de revolta del coneixement,
Estel roent i vent d'argent florit pels anys,
Vinagre de vins antics i miratge envellit.
Hores de calma, hores de cata,
Sirena de sal fent dolor a les ferides,
Llimona amb mel, maduixes al cos, i cor.
Dolça i agre, sirena enamorada,
Escull de gel i vent, fred al pensament.
Tendresa de les hores guanyades
Al ritme de les matinades, tendre instant.

Sirenes a la mar de l'ahir,
Antic camí de gel marí,
Escalfor sota la mar i glaç,
Blau i blanc es trenquen,
A l'albada de les sirenes,
On ja tot és com era,
Quan ja no queden dreceres.
T'estimaré sempre.













Ara les paraules

Resten mudes i ja no diuen pas res,
Dels reclams de la terra vinc a tu,
I ja res no ens espanta, solta les barques,
I de nit somniarem com érem ahir,
I ja el demà no ens podrà dir res més,
Continuarem com en aquell primer batec,
Sentint-nos lliures per dins, per fora,
Entre el llenguatge de les hores molles.
I ja res no serà com allò abans imaginat,
Darrera de les parpelles hi ha la ma,
D'aquells que tenen veles esteses
D'aquells que volen donar-nos un comiat,
Sense un adéu, sense cap altre despertar,
Darrera dels arbres ara les paraules juguen
Al joc de tornar-nos a trobar, lliures de nit,
De dia, de comiats, de mentides i sortides
Anirem on els pols ens assenyalen la vida.




































Nou

Per estrenar.
Nou el nou dinar.
Nou cada menjar.
Cada peça,
Cada tiberi,
Cada gra d'arròs.
Paranys de vida i mort.
Nou, de trinca,
Acabat de moldre,
Acabat de vomitar.
Nou,
Pou de carícies,
Ensopegar amb la pena dels vides,
I lluitar deslligadament dels marges
Llençols de llei i xarxes polítiques.
Imatges preses de tots els dies,
Caixes de llum i encarrilament de vides.
Nou, exclusiu, encara per estrenar,
La seva pell ja no sent, l'il·luminen,
Sense llum pròpia el cos descansa mut.
Les paraules ja no surten dels porus,
Els somriures son nines emmascarades.
I de les parpelles surten estels de glaç,
Les nostres ironies ja no son prou,
Amb la nit enllacem els llençols.

I no amb això descobrim secrets,
Les ànsies d'un sol bes,
Les carícies del futur incert,
Les nostres sensacions
Es descarrilen al món de miralls.

Nou, únic... genial.
La seva veu sonava a farsa,
El televisor engegat estava matant...
Ments desconegudes al arribar.















Cançó

Plena dels mots,
Gelada de desamor.

Sentida com present,
Ardent comiat fidel.

Cançó. Hores viscudes,
Anys de treva i guerra.

Cançons per les estrelles,
Astres muts guien i ensenyen.

Darrera cada vers l'amor és senyal,
Esguarda i revela, ensopega.

La tràgica pena,
El mot emmudit, la ressenya.

Estela de nits complertes,
De sexes units per ments amoroses.

Cançó i un sol acord,
Vers ple d'instants humits.

Cançó on ahir hi havien morts,
El món plora la cançó.

Cançó i tantes matinades junts,
És increïble, el suposat destí té secrets.

I ja res no és previsible,
I l'imprecís camí ens omple de nits.

Cançó, per tots, per cadascú,
Acords i mots darrera cada mirada,

Darrera cada frase... Cada moment.
Cançons de les matinades, cap més turment.

Cançó, i vés, del present, instant pres.
Cançó ardent, fragància desconeguda.

Dolços instants de les hores
Verí amarg i tendre comiat.

Cançó que mai no acaba,
Tornar-nos a trobar.



Diabulus - Àngelus

L'esperit ferit torna de nit,
El diable dorm al meu pit.
L'àngel que somniava jeu,
Dins la tempesta feta pau,
Darrere cada infern, el cel.
Ying i Yang dins cadascú,
El bé i el mal a la balança.
Ja no hi ha marges al desig,
Cada dolmen, cada destí...
Desvetlla les claus de l'ahir.
I ja no hi ha marges a la nit.
Darrere cada ombra la calma,
Darrere cada llum, tempestes.

Així potser som com érem, somniem,
Així els extrems oposats es toquen,
S'enllacen i declinen, no hi ha farsa.




































La carretera és profunda

Corbada i coneguda,
Tornem a casa,
Viatge desconegut.
Per la nova companya,
Que s'inquieta i m'abraça,
Suau, tendre, amable.
I amb les ungles afilades,
Ja domina el meu temps...
Però aquí no hi ha pas rellotges,
I no hi ha joc. No res. Res més.
Més que uns escacs,
Que has deixat damunt l'alba,
Podríem fer taules i jugar,
Quedar en paus,
I acabar la guerra,
Entre tu i jo... treva...
I veure si el món
Se'n assabenta
No hi ha més morts
Als camps de batalla.
Però per a la televisió
Tot és tan gris,
Que em preferit sortir,
Tornem a refer el camí
Ara ja coneixem
Que va quedar-ne ahir,
I tornem a morir.


























I hem escapat de totes les presons

Però la presó mental
É
s la més difícil de travessar,
Deixar enrere falses obsessions
Caminant sense rumb ni direccions
Dormir sols i emmudir, res no dir.
Cada dia tornem a somniar.
Aquest nostre somni per demà.
Deixar darrera la lluna.
Deixar darrera cada pas.
I fer més tendre el final, cada final.
Tornar-nos a trobar, besar,
Per fi deslliurats d'amor i melangia,
D'enyor i paraules dolces i senzilles.
Sense cap més lligam, sense reclams,
Sense restar tancats, a l'anonimat,
Més que dins nostre, al voltant
Al nostre cap, més endins, trobant.

I cap més lligam, cap cadena, cap senyal.
Guiant-nos per les hores amb calma radiant.
Deslliurant-nos, escapant. Presó mental.





























L'home més feliç del món

Tot ja es transparenta, nítid i clar,
La constant espurna que desperta,
El foc candent que emergeix lent,
La tornada dels sentits de l'ahir,
El constant despertar darrera la finestra,
Els instants que creiem muts al somniar.
L'home més feliç del món, la eterna espera,
Amb el teu permís, amb la teva ressenya,
Que no hi ha marges a la llibertat assolida,
Per fi ni les lleis ni les normes ja ens guien.
De tant desperts com estàvem ja no veiem la tarda,
Embolicats en el present ardent de les matinades,
I tot ja és transparent als ulls de la gent,
Ja no hi ha sentits que prenguin l'encís,
Mentre alimento la tendresa amb un gest,
Mentre equilibrem els moments,
Fent cada segon present increïble,
Dolces mentides de mel i cel,
Entre les indústries i fàbriques del descontent,
Ja res ens es negat i aviat creix,
Darrera cada frase un futur bell.
I aquestes paraules no tenen vers,
Ni límits podem posar a l'univers,
El seu "tot", el seu "res", és i fet,
Omple de nit el desconcert, sorgeix,
Darrera de cada arbre tot ja neix, i creix,
Després de cada paraula el teu somni és meu,
De les coses apreses en passat incert,
El desencís omple de llunes el poble submís
Darrera de cada casa la plaça du el teu encís,
I així les pauses s'omplen del somni d'ahir,
Per present imaginat, per passat encantat,
Cada flauta que tu has tocat omple de notes el desenllaç:

I ja no hi ha més excuses ni trist comiat,
A la tarda s'endinsen les belles frases,
Els versos unànimes al constant despertar.

L'ésser més feliç del món ja dorm l'encant
De les hores viscudes, del mai acabar.










Amor humit

I la dolça nit a les parpelles,
Ninetes plenes de llum
Mentre et despulles al nou món.
Serem purs una albada més,
Les nostres ànsies i el neguit,
El teus somriures fins l'infinit.
Serem lliures un cop més,
Cada vegada més endins,
Més i més, humits, tendres i arrupits.
Amor ferit per la tempesta d'ahir,
El passat ja no espera i el present precís
Despulla la nuesa amb un vers concís.
I ja no hi ha res que ens faci enrere,
La nostre tranquil·litat ens governa.
Bruns i humits, màgics i senzills,
La mesura que em mancava,
Per tant de temps cercant-la,
Que dels cossos he fet drecera,
Pels seus ulls he vist llums a la terra.
I el neguit de seguir un camí,
Les ganes de trobar-nos,
Han fet el que resta, la frase justa,
El poema exacte. (Lletanies)
Un vers silenciós que despulla l'alba,
Una fulla nua dels instants i els arbres,
Delicadesa de les hores conviscudes,
Naturalesa viva de l'hora lluent.
Aquest matí m'omplo de tu, de mi,
Cada mirall torna la imatge mental,
Entre pensaments que tornen de l'oblit,
Encerclats pel que no ens vàrem dir.
Plens de lluna i astres, de tempestes i calma.
Els ulls de la nit donen el relleu a les matinades,
Enllaçats entre braços el nou sol ens guia,
Emmudits pels segons presos,
Els nostres peus dansen nus,
Al ball de somnis de les parpelles
Mirant una terra adormida i vella.

Nit humida i dolça, de les hores plujoses...

...On ja tot és com voldríem, guia'm.
Ja no entenc el batec dels sexes
Si l'amor moll no ens mira darrera la finestra,
Entelats i folls, vidres de colors pel darrer gemec,
Deformen realitats viscudes i encara no sentides,
I ja no hi ha demà ni les ganes d'assolir-lo.
Ara el present ja no el dic... viatjo humit.





No vull demostrar (Ja despertats)

Mostro encara no ho vulgui,
I camino pels paratges
Més bells de la realitat somniada,
Aquesta que fem junts ara,
Quan et trobo sense buscar-te.
Quan veig el verí i me'l prenc,
Quan moro al baixar del tren.
Quan moro per tu... millor junts.
Les distàncies fan dur l'instant,
Només de pensar-hi, al cap entrebancs.
Només de creure qui de savieses viu.
Es manté, sent i intueix, s'allibera,
Veig que podem ser lliures, sabent,
Coneixent que ens cal i fa més lliures.
Gaudir-ho, menjar-ho, beure-ho,
Utilitzar-ho extraient els fruits,
Els druides duen les cassoles,
Les seves pocions entonen el cant,
La vella recerca dels instants muts.
No esperant res més, de tot, de res,
I no ens cal "mostrant-ho", ensenyar-ho,
Senzillament saber-nos per somniar-ho,
Única forma de escriure futurs versàtils,
Versos unànimes sota el jardí dels mortals,
No volent demostrar res, sense cap pressa,
Ara és l'hora de les paraules molles.
Deliris messiànics a les aules perdudes,
Estudiants del fracàs tenyint de sang i or,
Desconfiant de qui mostra i reprimeix,
Més o menys com abans de partir,
Ja el salpar és opció i guia,
Mostrant-nos el camí que du al cim,
Donant l'emoció als càntics sublims,
Passions nues de les matinades,
Deixant l'espurna als límits del impossible,
Trobant-nos, ja per fi lliures, ja despertats.

















No en volia una altre

Que no fossis tu,
I així moria,
Per saber-me lliure d'amor.
Ja el desamor
Suposàvem, arribaria.
I ens anàvem fent mal,
Com cecs intèrprets,
Obra d'actes intrèpids.
Cercant impossibles a la vall,
Volant per fi lliures d'enyor,
Després de les vides paral·leles,
Acudíem prop dels rius antics.
Els rierols de llàgrimes,
I ja no eres pas tu,
Per qui no canviaria ningú altre.
Però ara això ja no tenia...
...cap mena d'importància...
...I tot era imprevisible i estrany,
any darrera any d'enganys francs,
i ja res no ens mentia,
dies morts a l'alba ens somreien,
dies que amb el pas del temps oblidarien
aquestes ànsies de trobar l'increïble,
en constant despertar quan el foc no es fa fred,
quan de les ones tan sols ens ve un sol gest.
I no en volia un altre,
I ara ets tu qui ve a mi,
Tantes estones esperant algun raig de llum,
La bellesa de les teves mirades,
Els instants pels qui no moriria per un altre,
I ja no hi ha més excuses on hi havien fades,
La naturalesa d'una imatge nua em crida...
...i m'exalta, com un niu a les muntanyes,
el teu raser generós que ve a trobar-me,
deslliurats de nits nues de llunes noves,
plenes les il·lusions per trobar els nous somnis.
I la nit despulla les ferides,
No en sabria d'una altre
I amb tu descobreixo cada mot,
I amb tu els ocells entonen cants de trobada,
Aquest somni és la realitat imaginada.












Teatre

Ball mut sota les ones,
Ferides obertes de sal,
Incògnita dels dies,
Trist comiat,
Dolça mentida
A l'anonimat.
I ja no entenc res
I tot és mentida.
Era fals l'amor o la carícia?
El teu petó o la mort anunciada?
El nostre desgastat camí
De petjades oblidades,
Ara ja no hi ha tornada,
Només de néixer, sentenciats,
I per no seguir per les seves vies,
Morts, apartats, passant de qualsevol.
I ni l'ombra de la nit du la foscor,
I ja no veiem colors, només negre i blanc,
Bo i dolent, asimetria i geometria,
El diable i l'oposat, el no anomenat.
I dèiem que tots ho érem, i era fals,
I semblava que ja ningú no hi creia.
I em posares un ultimàtum i vaig fer cas,
Com una altre derrota al camp de la passió,
De l'amor, de sentir-nos plens de món.
I s'ha acabat, no hi ha retorn,
La vall s'omple de llàgrimes
I és fa difícil el consol,
No ens caldrà,
Al final hi ha horitzó i caminar,
Darrera les muntanyes motius
I ja no hi ha final,
Ha sigut trist el despertar.

Ara quan algú diu t'estimo no me'l crec,
Abans esguardaré al últim cant, l'últim crit.
Ja no hi ha raons per trobar més.















Apropa't al final

Deixa estar la llum,
Les ombres,
Tot el que encadena.
Ment i moviment,
Perquè la màgia acull
Al navegant solitari
A la dona sola a l'escull,
A la salvatge reina negre,
A la deessa de totes les feres.
I m'apropo al final,
Ja no queden petons als fanals,
Mentre les ones separen il·lusions
Serem qui sempre havíem somniat.
I el carrers s'omplen de vestits dansant
de nens i infants, vells i grans jugant.
Potser és hora d'arribar a tu,
Però aquest cop si esperaré,
O potser m'acostaré a ell,
M'apropa a la terra i em mulla,
M'acosta a la realitat, al meu estel,
Però sempre al obrir la porta
Les potes de cabrits embogits
Anunciaran albes d'extrems contrastos.
I em trobo amb el mateix dol,
M'ajudo amb el "karma"
Que tot ho controla
I desperta els cors,
A ningú abandona...
Si obrim bé les ments,
Si l'instant se'ns fa present.

M'ajudo amb el "karma", que tot ho controla, que tot ho aclapara.





















Vas per la muntanya

La lluna t'acaricia l'espatlla,
Els turons et miren nus,
Els rius t'acompanyen i guien.
Mai vaig sentir tanta màgia,
El teu cos en perfecte harmonia.
Lluna, aigua i cossos,
Verd, bosc, tu, arbres.
I creient en la teva mirada,
M'he perdut en milers de cançons,
De versos... i en l'amor!
Com perfecte via i reclusió,
(Negant-nos a les cadenes)
Sense parets on observar
Aquella primera bellesa extrema...

Del teu cos... en perfecte harmonia.

Del teu cap que m'allunya i mira.

Amb el bosc, el mar, els dies,
Les estrelles i l'acord.
Som el record, el vers més bell.
L'acord perfecte, un sol mot.
Un bruixot cridant tempestes,
A la calor extrema i propera,
Una bruixa cridant la calma,
Dins la tempesta tèrbola.

Vas per la muntanya i no m'ets estranya
Et segueixo l'estela... el riu ens diu com érem.
























Les muses han passat de llarg

Com de costum estan amb l'Aute i de pas
Amb en Sílvio, en Sabina i la Maria del Mar,
I és que no puc pas escapar, neguitejo comiats,
Al meu solitari cap tan sols hi vénen ànimes,
De tots aquells cantautors que tremolen i dansen,
I aquesta terra, que sagna pels acords. I no és el nord.
I lluiten per cada vers, guarint, fent més ample l'univers.
Així com trenquen les cadenes deixen un sol pas,
Aquell que ens apropa al so de l'era i els rierols,
Les muntanyes creuem, mar endins ens il·luminem,
Amb el bressol de tots els blaus i la lluna bruna
Sota les gallegues formes de cantines clandestines,
Sota el raser de mediterranis contrastos i neguits.
Amb la claror de sols emmirallats, de fogueres
Als racons ignorats de les fronteres, saturades.
Amb l'alè de revolta d'astres, física i química.
Tal com raja, endinsant-nos amb unicorns blaus.
Suaus com una nit d'estiu, amb mística de vers verí.
Sense cap sentit, fent de la imaginació el delit.
Sense més sentit que seguir aquí, així, per demà.
Recordant acords, d'un passat, d'un ahir, sense destí.
D'un avui que ja torna a mi, i les muses no hi són,
Serà demà quan recordarem el futur imaginat,
Entre les cançons que marcaren les vides,
El meu desig s'esmuny, em deixa sec, ara i sempre,
Per després, anirem on conflueixen els estels,
Darrera dels fanals del vent el sol cridarà més,
Entre els parèntesis dels teus somriures suaus
La lluna dansarà lliure i morena, feta de perles,
I així deixarem de pensar en res que pertorbés
Tantes ànsies com delits, tants instants emmudits.






















Tens tres racons

Recula a l'oblit
Dins de cada llit
Dins del laberint
Ple de petjades de nit,
I camins endins.
Que amb tu vull tenir
Caminant sense peus,
Volant sol sense ales,
Trobant a cada passa
El record i l'oblit, el delit.
I una besada, nua i alada.
Del temps i els segons
De l'aire i l'espurna del sol.
Que ja ens han vist senzills
Abans de no contemplar
L'encís d'una carícia nítida
Del laberint d'instants i passions
Del cant de la fada i els nius
O el so del violí sota broma bruna
De boscos marins i salats
En serena funció d'ulls i llums
Amb tu vull tornar, estimar el demà.
Recordar l'ahir, fer-nos sentir.
Viure el que tenim, dia i nit,
Servir l'instant present i tornant.
Amb un seré alè amant
Que per tu em lluitat,
Buidant-nos de món,
Cecs de llum i vi
Muts de llum i marges
Alegres com les imatges
Sense ires ni ràbies
Enlairant-nos de les gàbies
Que poblen el cel de farsa.
Caminant lliures i savis,
Fent-nos més avis
Per damunt les muntanyes.
















El dia

Solitari i trist
Alegre i misteriós
Torça la mirada
Agre del desconsol.
Quan camino descalç
Al compàs de ritmes
Frenètics i excèntrics
D'alguna cançó d'amor
Amb acords de bressol
Que ja acaba amb el dol.
De la negre nit i fades
El plàcid despit de tornades
I ofrenes a les hores mudes
A prop del riu dels morts
On hi dormen els vells amors.
On hi dormiré, glaçat i sol,
Moll i en calma, tranquil i fred.
A la riera on caminàvem infants
Allà on jugàvem confiats i nus,
I encara no s'han acabat, hi són,
Com tots els dies, tots els sols...
I la lluna té un secret...
...Que només els astres
podran desxifrar i guiar,
camino solitari pels records,
que ara em dóna aquesta terra,
la dissortada memòria i el cel mut.
Perquè ja no canta el vent darrera la finestra?
Qui ho sap, qui l'ha amagat?
I qui el tempta damunt les estrelles?
I qui m'empeny damunt la sorra
Aquell qui camina per les brases
Ja mai més tornarà a sentir-me,
He callat per aquests versos,
He pensat en que ja no ho havia de fer
I he desenterrat la destral de les idees,
No m'he cansat de escriure sota la tempesta
Que de les frases fetes ara ens alimenten...
I el dia té un secret sota llunes tendres
I aquest parany, aquest engany, la illa verda
Recull el suc que les flors ens negaren,
Que les llums ens van fer presents, i la resta.
I enguany la memòria dissolta mira a prop,
Fent forats de negre magnitud a la història.
I et dic "adéu" i res no vull ni crec, ni em té,
I em quedo amb la buidor de la promesa.





Cames alades

Les teves cames
Endinsant-se al carrer
Enmig de la nit,
Fixades, al meu cap,
Cames dolces
Gairebé alades
Negres i suaus,
Confonent-se
Entre les parets
Empedrades de mi
Entre il·luses flors
Et veig cada nit,
Setmana a setmana
En els miralls de l'ànima
En els racons del cos,
Les boles de cristall
Alimenten cada batec,
Les bruixes del bosc
Animen les cames alades,
Que dolces et perfumen
Prop de la lluna t'imagino serena,
I estic perdut sense comparacions,
No puc evitar-ho la nit se'm endú.
Dins dels meus desitjos atrapats
Fas lleugeres les hores per anar-se'n
Cada cama alada
Cada vers nu i ple
Cada miracle que intentem,
Quan la màgia és serena i nua,
Fent més dolç el somni
Que fa que torni el món,
Tu, jo, el que ens resta...
Que és la culminació
De cada propòsit, fita... futur...
I el passat es fa inimaginable,
Els dies s'omplen de calma
I engegues els ulls de les imatges
Et veig, et veig glaçada...
El carrer i la nit, tu i el desig.
I miro endins de la gent,
I fan que torni a les teves cames alades,
Gairebé alades, que fan que m'endinsi...
Per camins quasi inexorables...
De la nit de tu i els punts suspensius...
Que ara em tornen com una lletania,
A on vàrem somriure i ser feliços,
On no ens calia cap marge per descobrir-nos,
Per fer més màgic el despertar sense cap por. Enlloc.


Crec en la màgia

Crec en la màgia,
En tota la fantasia,
I sé segur que hi ets,
Dia per dia, any per any,
I segueixo abans la mort,
No arriba, entre veritats
Somnis, vides i mentides,
Realitats que ja son màgiques,
Que ara neixen i arriben,
Mentre el caminar és un seguit
De passes dolces i tranquil·les,
I ja no creiem en més mentides.
El somni és el desig adquirit,
La realitat amagada i l'infinit.
El que vivim encara, i més,
És el que manca... és el que és.
I es transforma, viu deforme,
Com si entenem el món oníric
Tot allò que ens envolta i volta,
Ens oculta i il·lumina, ens mira.
Crec en la màgia com en tu ara,
Que restes mut i bades, balles,
En tu que fas els cors forts...
I ja res no vol ni pot espantar-te,
Que et despertes després del son
I rius a la lluna, i li rius al sol,
Que vius la calma, tot desconsol.
Crec en tu com en ella, la màgia,
Que alimenta els cossos i amaga
Tanta realitat viscuda i poca traça,
Pel qui viu del neguit i l'obsessió abraça,
Aquell que nega emmudit entre les brases,
Dia darrera dia, tot l'ara ens confirma,
I confio en la pau de qualsevol pensament
I cada llum, per a cada mirada, cada traç,
I l'avui que em viscut que no el mati la tarda,
És el somni present de realitat imaginada,
Realitat palpable, demostrable, màgica.















Escacs

Màgica la mort dels dies molls
El silenci res espanta, dol el vol,
Dels instants viscuts al món.
I no hi ha cel sense crim
Ni terra sense batecs,
Un o l'altre falla i res és.
Entre les fades vinc a guarir
Tantes escalfors hi duc al cor,
Que les abraçades son símptoma
Estrany de les estones viscudes
A un i l'altre costat dels miralls.
No hi ha por, no hi ha guerres,
La ment ho pot tot i tot ho contempla,
Com oníric, màgic, astral pantà,
Llac de tot temple, reclam animal,
De res serveixen les empremtes.
Serem on voler ser sigui de grat
I restarem a l'anonimat, com la resta,
Perquè voler-se diferenciar?
Serem res, no hi ha més.
No voler i poder, deixar-vos morir...
Les peces. Escac i mat, res a la tempesta,
Ha acabat el joc, mort el rei...
I morta la pesta. Blanca, negre.
El sistema és un atac maquillat a la resta.




























Molls i bruns (Jardí del turment)

Tempesta als sentits,
Vivències ja apreses,
Instants amagats, trobats.
Les teves mentides i el sol,
Vent de ponent, idees, ment.
Estarem on la lluna declina,
On la copa s'omple de somriures.
Mel i cel en un moment,
Instant pres, vent de ponent.
Molls i bruns a l'hora fosca,
Matins de esperes infranquejables.
Mirades apagades a les places,
Carrers de ball d'ulls i mentides.
I som part de la gent i creix el sentiment,
Qui sap si no ens sentíssim animals
On anirien a parar els nostres somriures.
I els silencis sorgiran xops,
La seva fragància il·luminarà l'estel,
Els nostres peus sorgiran del no-res.
Aquestes ànsies preses, la llibertat de l'adéu,
El tenir-nos sense tenir-nos, el reclam,
El sentir-te tant endins, el constar començar,
Les vides que, somrient, ja s'obliden.

Molls i bruns, dins la tempesta amada,
Comença el nou dia, sense més partida,
I juguem amb les ones abans el vers no arriba,
Entonem els càntics més bells, bonics,
Aprenem les lletres dels trobadors antics,
Darrera cada frase, sota cada vers, l'univers creix,
La seva estela desolada no té major turment,
Sota les nostres ànsies, el general descontent,
De no sentir-se pres, ni ple, ja morts i eterns.
Molls i bruns sota la lluna negre i nova,
La seva figura dansa per les hores, nua i dolça,
Les nostres nits ja res prenen als rellotges durats,
Ni les nostres vivències i l'après, l'oblidat,
Sense límits ni marges, al despertar.

I obrim els ulls, sense buscar respostes,
Ara ja totes s'omplen del que vam imaginar,
Abans el sol, ple de nits, ens despertés,
Quan tot ja dansa anònim... l'univers creix.
I les brunes cames alades dormen l'invent,
De sentir-nos plens i sans, eternament.

Ja som qui érem, ni més ni menys, somni etern,
Hores brunes i molles al jardí dels turments.





Ulls endins (Màgica nit)

Ulls al vell mig de la nit,
Ulls a la foscor extrema,
Ulls que sense mirar veuen,
Ulls que em tenen pres, ulls.

Ulls de dolça mirada
Ulls que veig sense mirar,
Ulls tendres com infinit habitable,
Ulls de carícies inacabables.


Ulls, propers, ulls.
Ulls que ja no s'allunyen,
Ulls que ara em despullen.
Ulls a l'ull dels ulls.

Nit endins, dolça nit,
Nit enllà, albes lliures.
Nits i ulls que ensenyen, i guien.
Ulls de la nit, foscor endins.

Endins dels ulls, nit,
Endins la nit, ulls.
Ulls que miren,
Nit endins dels ulls.

Mirades inacabables,
Nit sense més final,
Matí de dolces mirades,
Endins els ulls, la mirada.

Em mires, de nou, sol,
Matí de tendres carícies,
Terratrèmol dels sentits,
Acarones l'espatlla amb un bes,
I ja neix el vers més proper.

Aquest nostre univers.
Ulls endins, màgic matí,
Et veig i no puc més:
"T'estimo malgrat l'hivern"











Flipant

És increïble,
Les paraules ja no tenen sentit,
I el que abans creiem possible
És fa estrany i difícil de seguir,
Tot s'omple dels millors somnis,
Girant cada truita, fent-nos feliç.
Instant que vull compartir i estimar,
Racó de realitat que es fa còmplice,
Amagatall precís d'hores dolces.
T'estic estimant, mai hauria estat tant,
I l'antic i vell és bell i possible,
I cap somni s'apaga amb això,
Que tots en formen un, un els forma tots.
I el que creiem impossible, viable,
El que veiem viable, present...
Ulls de color a l'iris de l'adolescent.
I ja res ens manca ni ens es negat,
Darrera cada finestra podia haver el comiat.
I ens era igual res i tot restava importància,
De fet tot i res semblaven fet pel mateix:
Llibres d'estil a decrèpites fulles neofatxes.
I ara ja no podem restar muts, atònits,
Ara dic l'ànima, dic els noms, lluito,
Darrera cada acte hi ha les claus, infinites,
Darrera les paraules nous atacs i velles armes,
I seria fantàstic no tenir per enemics
Tants pensaments, la mort restaria a l'oblit,
La violència no viscuda era nou vol i ala estesa,
El sol i el vent farien la resta, tempestes...
Allunyarien qualsevol ensurt a les idees.
I ja no danso sol ni la vella tornada, torno a tu, ara,
Darrera de cada nou encís el teu somriure desperta,
Espero com mai havia esperat ara que no hi creia,
I m'aturo on mai t'hauria buscat, ens trobarem nus,
I sé que segueixo en l'intent, instant radiant, calent,
I sé que segueixo com era, donant somnis a les finestres,
La encisadora bellesa de les teves mans amb les meves,
Els teus ulls perduts a infinits inimaginables, estranys, propis,
O qui ho sap? També a cadascuna de les finestres. A cada mapa.
Ara m'aturo, cap vers no vull, ni bull l'antic intent de cercar.
La seva fragància m'allunya d'ahir, de mi, de tot món,
El seu estel es figura acrobàtica pels vents, radiant estel.
El seu matí, la seva tarda és sol creixent, d'argent,
I ja no vull dir pas res més, hi és, hi és... I hi som, tots, aquí...
Ara despullo les idees, la veig, res ja serà diferent.







Hi torno a caure (On s'amagava la bruixa, on s'amagava la fada)

Quan menys hi creia vinc a trobar-la
Quan ja no imaginava es fa present,
Hi torno a creure, salto i torno a caure,
Eterna fragància, ones tendres, amables,
La nit ja ve a buscar-les, tantes ànimes,
Ningú em pot treure de la realitat anhelada,
D'aquest somni que proclama l'esperit,
Ja d'imaginar no vivim i mai no han sentit,
Ni podem somniar res i no es fa present.
I les meves paraules no diuen res, no son,
I es fa encara més espessa la tarda, els versos,
Darrera cada frase, emmudeix i neix, entrellaçant-se,
Hores llargues i pesades, trobant-se. Enlluernant-nos.
Els ulls son foscos i clares les ales, inimaginables,
Idees senzilles, observades, demostrables, franques,
I ningú no esborra les seves última paraules:
"I hi torno a caure, com dolça droga,
com camí inexorable, l'eterna dansa..."
I ja no sento el temps,
I l'instant es fa present,
Ja no veig ni sento res,
Pres de l'instant i els cels,
Ple, viu, patint el moment,
I no entenc tanta frustració
I no entenc aquest tens i no tens,
Aquesta falsa balança que ens empeny,
I estranys i rars naveguem, estem,
Ones soterrades i lliures les espatlles,
El pes d'un futur incert desperta la calma,
I potser jo no et dono el que et cal i manca,
I tu has satisfet els desitjos que la vida m'amagava,
No vull prendre més el teu nom per empènyer l'alba,
Ella sola es despulla i m'acompanya,
I no vull fer-te mal i és més espessa la nit,
Ara la lluna ja abandona el cau, no la clau,
Les estrelles es perfumen d'amor, tard,
Les seves ales ja no podran volar,
I no et vull incloure i se'm fa estrany,
Pensant que érem dos, com un, simbiòtics,
Però l'error va ser pensar, potser per sentir,
Els pensaments de l'ahir, l'oblit d'amics al camí...

Res no em cal i sembla que exigeixo, ja no hi ha més,
I no, no t'he pas demanat, ànima i cor empenyen,
Les meves paraules no son comparables, ni fan,
Ni ningú no s'hauria de comparar, allunyar,
De vegades el que sembla no és la realitat,
Sentim coses que no hauríem mai pensat.
O no sentim el que es diu, només desenllaç,
Ara que ningú no entén, ara la nit és present,



Darrera totes les figures poètiques el vent
Ja no serem mai més qui érem, ni el mateix,
Ara tot s'omple de tristesa i desil·lusió,
El que crèiem sembla que es fals i mor.
Enterrant les besades amb esforç i dol
Recordo les carícies com un tresor, llum d'agost,
I si t'incloïa no va ser per sentir-me millor,
Les sensacions que arriben ara son dolor,
Potser és el preu que s'ha de pagar,
Però, i doncs, encara ens fa mal...
I les ferides com les senyals,
Les cicatrius son profundes,
A les espatlles son paranys.

De res ja no ens val el complaure,
Som genis i déus, dins la imatge,
Cada nou vers ara despulla l'alba,
Demà tindrem milers de motius...
Per tornar a trobant-se.
Serem lliures i màgics,
Malgrat els matins, les nits, les albes,
I encara t'hi incloc, no marxo,
I encara caic al mateix error,
Sí, torno a caure, és el fons,
La nit i l'alba em diran
On s'amagava la bruixa,
On s'amagava la fada.





























Estem on volíem

I no hi ha més,
I més val dir-ho,
I més val saber-ho.
Cada passa acumulada
Anuncia un nou sol a l'alba,
Cada nou horitzó gest i atzar.
Estem on volíem ser i estar,
Fent passes per assolir-ho,
I no hi ha doncs vida ni mort,
Ni desenllaç de les hores viscudes,
Cada fita és un nou vers, creix l'anhel,
Cada paraula nou camí, antic pergamí.
I estem on voldríem i som vent d'ahir,
Sinó és així, mirem d'assolir-ho,
Perquè de vegades dubtem, ai vés,
Que no hi ha límits sense marges,
I l'univers es transfigura i és intens,
A cada pas, a cada vers, camí, destí...
I doncs, amb cada llenguatge, món,
I ara les hores dansen mortes, som,
I ja no son més vives les flors, les olors,
Darrere tants comiats omesos, encesos,
La nostre vida es dissipa com ahir,
I ja no ens quedarà pas el patir,
Cada novel·la és un cant antic,
Cada vers, cada poema, el desig.
I estem on volíem i no hi ha més,
I si no és així, si encara no trobem,
Anem refent el camí amb mateix anhel.
Ja cap ombra ens es fidel damunt el cel,
La nostre obscuritat desperta la darrera ment,
Els seus tons clars i la seva llum son estels
El seu blau fugisser, la eterna espera del ser,
I doncs... el després, ni res serà, ja és,
Potser només son reflexes i no hi ha nexes
L'eterna primavera res no contempla,
I que encara "viurem" més, morts, després,
Si "morts" no ho estàvem naixerem primer,
Abans no arribés l'hivern, el darrer i primer bes.

I doncs, som qui som, on érem dormim,
Som on no érem i no sabem d'idees,
Estem on volem i el despertar és somni
I si no és així i el secret és ocult i present,
El camí és més infern que les ombres latents,
I del foc de la terra ara se'n fa aigua i vent,
Ja no veiem estels...Els arbres somriuen lents,
Estem on volíem, sinó hi confiem: Hi som, hi serem.



Animal feliç

Jeu a la cambra
Anul·la la nit amb la mirada,
Animal ferit, de llargues ales,
Animal d'ànimes i dia, tornada,
Animal de tendres urpes, ànima,
De blau cel a les pupil·les, embruix d'hores liles,
Ànim de crits al matí, lliurats al fi de l'ahir,
Animal feliç malgrat el vent, gràcies al vi,
Animal de tendres ales i tendre encís,
Animals de dolç marí i algues daurades
Mal d'ànima presa i dolçor a la fi.
Olor de presonera consciència,
Carícies i concupiscència, fera celeste,
Delit i luxúria a cada dèria, ànima encesa,
Animal feliç i el més preciós matí,
Deslliurat del seu destí, embogit de vi,
Marcant a cada passa la flama,
Cremant-se de desig per trobar-se.
Animal feliç i dolces onades,
Pensaments onírics a la tarda,
Llum d'anhels sense fi ni lloc,
Estigma dels antics trobadors.
Ai de l'animal si no arriba el gest!
Qualsevol, i doncs, el més pervers,
I de la tendresa un nou sol vers,
Aquest que escric, anònim,
Aquest que em dius sense paraules,
Serem animals sense complexes
Abans no arribin altres albades,
De tant en tant els matins son de marbre,
I son més fredes les imatges, ho sentim,
Darrere cada il·lusió guanyada, la tarda.
I ja la foscor jeu a la cambra,
L'animal ferit, arrupit, espera la dansa,
El ball de les hores que ja son guanyades,
Ara som més feliços que mai,
Ara ja res serà per sempre,
I el desig creix, i es fa espessa la nit,
Ara potser sóc l'animal més feliç,
Potser el conscient s'oblidà ahir,
I doncs ja no ens caldrà patir,
Darrere cada paraula hi ha la llum,
Darrere cada urpa un sol ull,
L'animal que duem dins ja surt,
Potser no serem mai un reflex,
I qui ho sap, tots els miralls,
I ja només veiem ànimes, calmats,
Serem per sempre lliures: animals.


Dolça

Com la nit que s'amaga, inabastable,
Per la mar, la plana, sempre en calma,
El sol que aixeca el cap, despertant-se.
Sobre els caps i l'ànima, enyorant-se.
I mentre et miro, ni la nit ni la tarda,
Poden oferir-me ni robar-me els paisatges
Que els teus ulls reclamen, em traslladen.
I si al matí els llençols volen dormir,
Deixem lloc als astres de les matinades,
Que donin tota la dolçor a les abraçades.
Voldria viure cada nit l'encí
s, lliure per dins,
Fondre'ns d'humitat i escalfor,
Sentir-te tan endins fins on arribi l'enginy.
Donar-ho tot, per que em prenguis, dolça,
Et faré un jardí amb les flors més precioses,
Que cada pètal bategui com la primera mirada,
Que desprenguin la fragància de la teva màgia,
Nus, lliures, fugitius de les rutines,
Així venen els desitjos i els dies.
Anirem on trenca l'horitzó el seu color,
On hi ha miralls de mar i corals amagats,
On tot el que anhelem només demana un gest,
On juguen els infants sense por a res,
Si és un somni o no veig prou la realitat,
Que la ment em porti on ens ha deixat,
O potser és millor així, seguir imaginant...




























La terra té un somni

Batega, dorm, palpita, sent, gaudeix, pateix,
Com l'existència viu la blava esfera, i desperta,
Com els ulls de la nit, com els mussols que vigilen,
Els arbres s'hi fan lloc cautelosos i melindrosos,
Es barregen per les entranyes i s'hi enamoren,
Més tard els fruits de la passió cauran al camp.
Camps de pau o guerra, camps de treball o de festa.
No hi ha tornada al món que coneixíem, irreversible,
Que en tant se'ns ofereix atractiu i aspre,
Els mateixos errors, les mateixes ànsies,
Els conflictes, terrorismes d'estat, odi sembrat,
Rebels amb causa, guerrillers d'utopies, somnies,
Immigrants donant les vides per sobreviure, t'indignes,
Èxode i por, lluita, amor i dolor, esperança i frustració,
Les imatges de la televisió posen a la il·lusió la trampa,
De pensar que res pot canviar, que sempre és així
Que tot és tal com es mostra, no voler enganyar-se més,
El mateix ahir, el mateix patir, sentint les urpes, el verí,
Del camí i el destí, del que varem estimar i com tot pot marxar.
En uns segons, deixar-ho tot per res o res per tot.
I ara m'aturo. No vull sentir més plors, la terra crida
I sabem que som molts qui tenim el somni... i la sort.
Ella segueix bategant, sap esperar i sempre ho ha fet, desitjant,
Un despertar on tots els cossos siguin lliures estimant-la,
On totes les ments puguin compartir la mateixa lluita,
El constant caminar on ja tot serà com cadascú vulgui...
Somniar.


























Diable poeta

Obra de gata,
Negre sota estels,
Sota barres de llum als marges,
Les teves ales i el teu somriure,
Els teus ulls inimaginables,
El cel estrellat de les hores guanyades,
I per un moment desconnectes,
Desconnecto, desconnectem,
I el desig creix i és fa present,
I ja no voldríem sentir res
I el moment de tenir-ho present,
Ja no era so, ni llum, ni ombra,
I de tant dir-ho ens fa presos.
I la nostre presó és la llibertat,
Presos on no hi érem, acabats.
Les nostres llunes i el bategar,
El nostre despertar, la nit i el dia,
La ferida i el bes,
El contrari i del revés,
Després de tots els comiats,
Veurem aturar qualsevol neguit,
Les nostres passes i el destí,
Cada dolor embogit,
De crit a crit,
De llit a llit,
De pergamí i sorpresa,
Del més bell dels records,
De la màgia encesa i estesa,
De la ignorància dels fets,
I de tant com somniàvem,
A la boja gata fosca,
A cada vida diable,
A cada somni de poeta,
A cada bogeria aterra,
Les il·lusions i la mort.
Toros i banyes llunyanes,
Quan cap era de ningú,
Si no m'ho dius tu
M'ho dic jo,
I si ho fem els dos,
Tot tornarà a ser diferent
I el vent i la lluna present,
Aquest moment ja és etern.










Cel masturbat

Motius on trobar-nos i llums,
Camins de memòria i sol,
Cel on veure'ns, masturbats,
Les nostres passions estimades
El nostre raig de lluna i la mel,
Qui sap si el dolor testicular
No té a veure amb els morts,
Qui sap si té a veure amb els no nats,
Hauríem d'esbrinar-ne l'origen i final,
El nostre temps guanyat a la història,
Aquest batec d'idees i el nou matí,
Qui sap si deuria ser així ahir,
De fet les carícies no tenen lloc ni món.
Les nostres ànimes s'escampaven arreu,
No teníem ni infern ni estigmes,
Les nostres passions exhaustes
Els cossos sense ànima ni lloc on trobar-se.
I érem muts i no enteníem res ni més
I ara tot es calculava entre els closos caus
Al seu interior hi dormia la flama oberta
Aquell batec de foc i flama encesa,
Un instant on trobar-nos malgrat les idees,
I no som u, ni dos, potser ni la resta,
La frase estesa, el cel de les idees,
Quan no hi hagi l'ésser,
Quan cala i calma s'acostin,
Quan el cel masturbat sigui senyal i enveja
De tantes aliances fetes sota les finestres,
I serem com mai no havíem pensat
Després del nostre breu comiat,
Ara ja tot serà energia, llums i harmonia,
La més bella i pacífica sintonia,
Després d'aquest moment
Ja res no serà mentida.
Tot és fet i transparència,
L'orgull dels homes sense ulls,
La enveja de les parpelles closes,
Instints on ahir hi havia només imatges
Ara serem arreu i en nosaltres,
Guarirem cada ferida, serem cada imatge.
T'estic estimant malgrat l'esperit de la tarda,
Que ja s'acosta i res no amaga,
Serem com sempre seriem i encara,
Ara que tot s'acosta, arriba la mateixa dansa,
Tant de bo tot sigui com s'imaginava,
Després de les tenebres hi és la claror calma,
Qui sap si el dit no dit ens allunya dels actes,
De fet cada cel és un delit i desig,
Cada dansa és cel i batec masturbat.



El cascavell

El cascavell el gat se'l mira,
entre ell i el seu somriure,
hi ha una perla al cel,
com un ull en blanc,
com un ull de cec,
acabem per veure'l net,
més endins de la imatge,
més endins d'un mateix.
I jo creixo, i ell creix,
al compàs de ritmes d'abans.
Al compàs de ritmes vells i bells,
i jo m'ho miro dins un pretext
que mai no hauria imaginat abans,
com mai no hauria imaginat amb ell,
és tant màgic i és tant preciós
que els dies i les nits
s'omplen de magnetisme,
s'omplen de sentiments,
amb un gat i un cascavell.


































Drecera

Sembla que ha canviat
quelcom ja no és
com era, potser millor,
no penso que hagi empitjorat
de fet tot sembla
agafar un color especial.
La vida es transfigura
com al mirall del somni.
On hi som reflectits
amb llum sencera
i drecera complerta,
travessant jardins d'infantesa
quan et miro ja veig
com res no ha canviat,
en essència, tot és com era.
Segur, és millor, la drecera,
que plena i serena
ens torna al camí de la bellesa,
on ja som com érem,
sense més límits al contacte,
veient-nos com mai a l'ara,
sentint-nos com sempre,
sense que res sigui el que era,
però estimant-nos ara, darrera ara.






























Adormint-me a les branques

Sentint cada batec a les ales,
Nius de tempestes i calmes,
Somriures i carícies a les brases,
Caliu del plàcid moment,
Força invocada dels estats,
Puresa encesa, motiu oblidat,
El gest de la bellesa i la senyal,
L'enigma d'estels retrobats,
Belles cançons i un constant instant,
La tendresa dels ulls dels animals,
La seva encesa flama, el seu final,
Tots som ànimes mortes i vives,
Els esperits ja no entenen de ferides
I les mirades més fosques son clares,
La seva màgia l'encontre i fracàs,
Serem com voldríem i tan se val,
Si de totes les maneres m'embranco,
Em desenterro del fruit i l'arrel,
Me'n vaig per les branques sense nivells,
Cada salt els silencis menys anomenats.
Els humans ja no tenen intèrprets,
Nus ballen el joc de màscares trobades,
Sense cap reclam ni goig, més llums,
I ells s'entretenen amb un sol avís,
Les seves carícies son fruit i flama encesa,
Ara no hi ha motius per encadenar-nos,
I de nit sorgirem on les passions uneixen,
Tantes tardes tendres ja no tindran temes
On trobar-se i estimar països i banderes,
Ja no hi ha senyals i tot son empremtes,
De la nit sorgeixen les senyals omeses.
I serem per sempre purs i oberts, calents,
El cor bategant al ritme de cada vent.
Sol estrany i sol ponent,
Enlluerna la vida als sentiments,
I de bojos i boges les nostres històries,
Els nostres versos i besos, la transparència,
L'anhel de l'ànima i el desig pres,
La caiguda dels pensaments als rius,
El lament de les inèrcies governades i apreses,
El contracor de la arrogància, el sentiment obscur,
Ja les xarxes no serveixen per teixir ni morir,
Les seves portes obliguen a desmarcar-se
El seu neguit és silenci i paraula muda,
Els peixos que dúiem al cervell ja neixen de nou,
Mai mortes les idees closes es tornen boges,
I no hi ha temps, ni homes, ni dones,
Ni humans ni vida buida, dormint-me entre les branques.


Dedicat al plaer

Un poema, un raser,
dibuixo l'estela
d'un demà passatger,
dins la llunyania
de qualsevol instant
plens de calma i vida,
i carregat de pensaments...
Qui pogués endur-se
aquest moment present?
Ara que totes les hores
es suspenen i es lleuger l'aire,
que ens transpira com respira
i omple de moviments
la raó i l'ésser, l'instant present...
I així me'n vaig creuant horitzons
trencant raons per trobar-nos,
que ens omplien el cor... el sol.
Carregat de sensacions, emocions,
anirem encara més lluny, a la llum...
Del nostre demà, del nostre avui,
que omple els poemes de màgia,
totes i cadascuna de les pàgines,
els dies, les hores, més enllà.






























Els batecs adormits

I una nova forma i força de trobar-nos,
Més enllà de qualsevol parpella,
Entrant a capellans i esglésies,
A tort i a dret, sense esperar res.
De ningú, de tothom, sense nom.
Així els meus peus descendeixen,
Sense altre caminar que el guanyat,
Sense més record que el sentit i fet,
I encara batega la flama d'ahir, adormits,
Quan creiem despertar de tota fuita,
Quan encara queden records de memòria incerta,
Quan cada dijous és combat o festa...
I què en sé jo de tanta comèdia?
Potser al treure'm la màscara entenc,
Potser després de l'últim govern
El darrer caminant escriu i sent,
Acabats tots els versos, emmudint al cel.
I els batecs adormits ja no son excusa,
D
e nit reculen els vells somnis si no hi ets,
I així tornaré on era abans la tarda em mulli,
Han passat tantes coses darrere les lletres
Que ja ni em governen ni ensenyen,
Qui sap si ja no hi ha llum... Qui ho sap?
De fet cada vegada que veig la pau
Em somriu i m'empara, em mana,
Em diu que la guerra ja està acabada,
Que mai no diu res si no hi ets,
Que si no la mires desapareix,
I m'agradaria creure-la, però no hi és,
Que trista és la vida si no hi som,
Que trista és la sang contemplada,
Quin destí espera als nens que dormen?
Quines ganes de tornar al camp de batalla?
Quina sapiència oblida mots i terra,
Mites i deliris, oblit i batec adormit?
Ara que el cor ja no parla,
Ara que l'ànima té motius per anar-se'n,
M'aturo i torno, encara, fent més bonic,
Allò que no anomenem, aquell infinit,
Ara que el matí s'adorm i la tarda ens amaga
Ara que ja no hi ha victòries ni setges,
Ni marges, jutges, mites, silencis...
Desperto, i doncs, demà ja res serà així,
Ara la màgia i la rauxa m'allunyen
Ara el ball i la dansa comencen el cant,
Qui ho sap si els esperits ens estan esperant,
Qui sap si l'última onada ens va allunyar,
I encara som més a prop, encara somnio... I tu?


Al revés

Al revés i ara potser entenem
El que diuen les paraules al vent,
Les que callem i sovint oblidem,
Aquelles que ens diuen la resta
Aquelles que mai moren i sorgiran,
Aquelles que son de tots i aprenem
Aquelles que ens diuen el somni
I aquestes lletres mai seran humides
Seques com fulles a ordinadors desordenats
No seran mai arbres morts, electricitat.
I les energies renovables ens diran
Com s'entenen les idees al crepuscle.
I ara algú no ho vol veure
Els cossos es tornen com érem
No hi ha marges a les promeses
S'han mort i no queden il·lusions
Tot és fet i realitat a l'hora
Tot és com imaginàvem, enfora.
I no hi ha manera d'ordenar
Tants pensaments com somni.

Al revés i tot ja és, o no és,
És com dir que diré i no dir-ho
Ni fer-ho, ni sentir-se, cap comiat.
Aquestes paraules no tenen
Més que algunes imatges preses.
El que diuen les paraules al vent
Si les escoltem o mai no ho fem
No depèn tant de qui les fa
Sinó que hi podem escoltar... demà.
I sé que la imatge em tornarà
Allà on el primer dels somnis
Sense pensar-ho es va fer realitat.
Potser serà passat demà quan veurem
Tot allò que els ulls ens negaven
Perquè no ho podíem veure al cel.
I de nit els subterranis ens diran
Aquelles paraules mudes
Que no diuen res i tot a l'hora
Que son el símbol concret
Quan tot funciona.












Amor humit

I la dolça nit a les parpelles,
Ninetes plenes de llum
Mentre et despulles al nou món.
Serem purs una albada més,
Les nostres ànsies i el neguit,
El teus somriures fins l'infinit.
Serem lliures un cop més,
Cada vegada més endins,
Més i més, humits, tendres i arrupits.
Amor ferit per la tempesta d'ahir,
El passat ja no espera i el present precís
Despulla la nuesa amb un vers concís.
I ja no hi ha res que ens faci enrere,
La nostre tranquil·litat ens governa.
Bruns i humits, màgics i senzills,
La mesura que em mancava,
Per tant de temps cercant-la,
Que dels cossos he fet drecera,
Pels seus ulls he vist llums a la terra.
I el neguit de seguir un camí,
Les ganes de trobar-nos,
Han fet el que resta, la frase justa,
El poema exacte. (Lletanies)
Un vers silenciós que despulla l'alba,
Una fulla nua dels instants i els arbres,
Delicadesa de les hores conviscudes,
Naturalesa viva de l'hora lluent.
Aquest matí m'omplo de tu, de mi,
Cada mirall torna la imatge mental,
Entre pensaments que tornen de l'oblit,
Encerclats pel que no ens vàrem dir.
Plens de lluna i astres, de tempestes i calma.
Els ulls de la nit donen el relleu a les matinades,
Enllaçats entre braços el nou sol ens guia,
Emmudits pels segons presos,
Els nostres peus dansen nus,
Al ball de somnis de les parpelles
Mirant una terra adormida i vella.

Nit humida i dolça, de les hores plujoses...

...On ja tot és com voldríem, guia'm.
Ja no entenc el batec dels sexes
Si l'amor moll no ens mira darrera la finestra,
Entelats i folls, vidres de colors pel darrer gemec,
Deformen realitats viscudes i encara no sentides,
I ja no hi ha demà ni les ganes d'assolir-lo.
Ara el present ja no el dic... viatjo humit.





Amer

El núvol dins el poble,
El poble dins els ulls,
La teva imatge nua mira
El que et dic i sóc.
Serem per sempre lliures
Per això ara som el que som
L'ombra del somni que arriba
On la passió no dorm la sort.
No hi haurà cadenes ni mites
On les portes dibuixen somriures,
Entre les mirades dolces
S'amaguen les imatges tortes,
La bona estrella du la teva llum
I bevem el perfum dins el fum.
I mentre espero sense esperar,
Mentre alimento el somniar,
Penso que ja no puc ni vull pensar,
Que potser millor no dir res...
I fer un poema com full en blanc,
Doncs les paraules no calen
Saps com ens em estimat,
Només sé que els teus ulls
Mai no m'han donat un comiat
I tan sols amb això
He crescut més, t'he desitjat,
I així per fi he après
Com n'és de senzill viure per somniar.


























Ara que podem encara

I que la vida ensenya
I que som com creiem
I que res resta amagat
I que cap misteri és vedat
Veurem com ressorgeixen
Totes elles, les velles idees
Una a cada pas, per després

I a cada cantonada més raons
A cada "fe" un encanteri fet,
I sense poder aturar-nos enlloc,
Fent cada segon la justa mesura,
Seguint cada pista momentània,
Trobant a cada paraula silencis,
Entenent-nos més enllà del tot
Més enllà del res, per ara i després,
No entenent més que el demés
On ja res no acaba ni res neix,
No hi hauria prou amb quatre dites,
Per a les coses més belles i petites,
Amb dues ales de foc quasi humides
Amb quatre camins de gel i llums
No faríem res per aturar l'imprevisible.
I anirem més lluny dels mars i marges,
Més enllà d'oceans on la pau fa la calma,
Lluny de tants humans que fan la farsa,
Quan acabi el gran joc de mentides i alarmes,
On ja no calguin mites ni armes,
Ja tot en la justa llum de pau màgica,
On les flautes de les fades tornin la melodia
On nit a dia siguin les frases petites poesies,
Com un vers que s'escapa i no troba sortida,
Ara et veig i tota la terra gira, de dalt a baix,
De tort a dret i de la inversa, i del revés.

I m'han dit que ja no creus en les mentides,
I penso que ja és tard per sentir-les i dir-les,
Va haver-hi un dia, quan tot era més senzill,
Que fèiem el que crèiem sense por a la resta,
Ara cada vegada més depenem del demés
I ens és ben igual que pugui passar després
Sembla que ens molesti l'ànima de tanta màgia
Depenent del dia les coses diuen que passen
Depenent de la nit les coses ningú anomena.
I sé que aquesta mirada ja no serà de ningú
Sé que ni tan sols serà teva, ni meva,
Pertany a la resta, el que ens va quedar ahir,
Ara que podem encara.





Arbres oblidats, fruits estimats

Darrera les fronteres indomables,
Que s'escorcen i s'abracen,
Entre les branques emmudides,
Les properes idees brotaran.
Noves i pures, dolces nues,
Momentànies mediterrànies,
Com les ganes d'abraçar-nos,
Estimar-nos i tornar bojos,
Les ànsies de volar, tornar.
I després les ales moriran,
Sense poder fer més, envellint,
Cada pas és un senyal d'ahir,
Les ganes de sentir i lluitar,
El constant tornar a començar.

Un altre bosc, de nou, i vells...

A un altre racó bell de la memòria,
On ja les parets dormen al ritme frenètic,
On ens omplim de màgia i llum,
Arbres oblidats al record memorial,
Els somnis son del color del mar,
Els teus ulls la drecera,
Jo un sol bategar
A l'espera de la nova era.

I ja es fa visible, i ja no espera...

Resten vives les distàncies belles,
Ja no queden marges per les idees,
Broten lliures, sàvies, velles. Elles.




















Cel lila i blau

No sé si el que visc és més que un somni
o tot es torna d'un color difícil de mirar.
Jo només la vaig mirar i al dir-li: Som-hi!
Ella va somriure, portant-me a la mar,
mentre baixàvem pel riu cercàvem niu.
Els robis i esmaragdes quedaven lluny
de tanta bellesa inabastable, el nord era u..
Entre les algues, a la sorra, tot ja era dos i infinit
el seu cos soc ara, sol i or s'abracen i atrapen.
I era al mig de la mar i la dansa donava onades,
mentre t'acariciaves et donaves a les fades.
Veles de seda dibuixaven senyeres enceses
vaig dir-te: Dona, va... Deixa el peix i canvia l'eix,
la ingravetat era insegura i el destí eixia,
seguia el seu curs entre llunes nues.
Els terratrèmols de les terres ocultes
despullaven les nues onades on s'amagaven.
Navegàvem junts i ara ajuntem les juntes
d'aquest vaixell que xala amb el vent.
Serem d'imatge on no ens reflectim,
mentre eixim del lloc, del foc i el temps.
No podré saber mai si hi ha o no final,
però ara m'apropo on el pop tenyia i eixia.



























Complir desitjos

I el complir mai vessà el càntir
De fet cada càntic era riu antic
I les nostres frases, fetes, vers d'ahir,
De res serviren les paraules
Ara tot era joc mut d'atzars,
I ja no valien més les armes,
Tot era al pou i mort, moll,
I acomplíem desitjos de forma rara,
Cada vers era nu i ple de màgia a l'alba,
Els nostres errors eren dictats
Per ments perverses i alienades,
Els seus infortunis mai saberen d'ànimes,
I t'enrabiaves amb la pluja de veu
Que omplia de finestres l'ànima,
Érem com ens veiem i jugàvem,
Darrera la penosa visió de l'alba.
Aquesta visió que no dic com amago,
Qui sap si veure'ns més purs
Despulla paisatges i fa nues les besades,
Després d'aquesta primera torbada
Ja res serà com hauríem imaginat,
Ni res restarà mut per les imatges,
Sé que la blanca escuma ara s'alça,
Qui sap si demà tindrà permís per trobar-la,
Ara tots som muts i envelleix la nua tarda,
Qui sap si a l'endemà ja no calen mirades,

Ara tot sembla anunciar la mort de l'alba,
Aquella estrella il·luminada que no dius,
Aquella frase que s'acarona a l'espatlla de demà,
Quan ja res serà, i naixeran, promeses com afanys.
I de res servirà diagnosi mèdica ni grises americanes,
Ara, a aquestes alçades, les punyalades van cares,
I no hi ha joc ni ball de màscares,
Cada instant despulla la tarda,
No hi ha perversions a les matinades,
Compleixes desitjos amb la celeritat de l'alba,
Que s'esmuny com una ona silenciosa per la plana,
La seva nit era vers de l'ahir, el seu dia matinades.
I estem sembrant encara que fugim de tempestes,
I estem guarint-nos encara no es vegin les cicatrius,
Malgrat la manca de ritme o el caminar estàtic
Ja no hi ha branques a les llunes negres,
De les seves blanques veles, roges esteles,
Ja no hi ha silenci ni muts a les tavernes,
Les seves veus vessen de les copes com les meves,
Qui ens diu si la pluja només a dut silenci,
Si l'alba durà la resta, o un sol instant darrera la finestra,
El cop i el crit de l'ahir son petjades que cal mantenir.



Nimfes i fades

Les hores, les bruixes, les nimfes, les fades,
Estranyes i llunyanes, esteles complicades.
Juguen i em mullen, dansen i s'amaguen,
A les tardes tarden tantes terres trobades,
De les seves mans sorgeix la flama,
Del seu únic instant les onades.
I tot son complots i és immensa la calma,
Darrere de cada vers i cada nen
Sorgeixen les més belles esperances.
Les que ens donaran la vida,
Les que ja no podran patir ni sentir,
L'energia pura, la flama encesa,
La llum lluminosa de les finestres
Quan tu véns les flors ja desperten,
No deixarem passar més el temps
Si no ens veiem i no despertes.
Ara ja el pensament és oníric i màgic,
Ja totes les il·lusions son senyals i mel,
Després de totes les coses,
Ara no tinc més camí,
Ja no vull pensar en l'ahir
Aquest és el destí que vàrem fer,
Ja no hi ha més sentits.
Després del viscut
Ja no pensem en res més.
Després de les complicades hores
Tot el desig és més ferm i neix,
Torna a existir malgrat els estels.
Brillants esferes esdevenen verdes,
El roig es complica i el taronja no ve.
La lluminositat és constant energia,
La seva espurna alegria i seny.
I son estranyes i em complico la existència,
I ara encara em complico i et sóc sincer,
Ara vull estimar-me vida i mort,
Principi i desenllaç, complicat.
Hores complicades on estimar i desitjar,
Hores de lluminositat extrema i llum.
Complicacions que ja esdevenen raons,
Les que la primavera encara esguarda,
Tot el somni, l'infinit, els eclipsis,
La màgia i aquesta nit,
Que encara no arriba, que ja hi és.
Infinit i nit, llit i pit, estigmes d'ahir.







Darrera el sol

La llum i la sort complides
Mai no podrem tornar enrere,
I les paraules fetes idees
Ens diran com son les feres,
Noies mai vistes de les matinades
Que ja no esperen més il·lusions
Que desperten dels somnis de l'ahir.
I de tant en tant els núvols ballaran
Tants pares adormits al passat que crema,
Tantes hores perdudes i guanyades a les eres.
No hi ha per més fer un bot de confiança
Pels qui ja no hi son, per qui hi és encara,
I alçar el crit ben alt i adonar-se'n
Que ja no hi ha ni somnis, res, ni paraules,
Que ja no hi ha res per el mai, ni els res,
Ni després, demà, ni seguit, ni mai més.
I aquest joc de les paraules, qui aquest és o no és,
Aquestes frases mig fetes idees, aquest constant:
Despertar sense finestres
Somniar sense fissures,
Que ja no hi hagin somnis fets,
Que ja no hi hagi forma després,
Les històries que ens digueren
Ja no és una millor manera d'entendre`l
La finestra es tancà darrere del comiat
I ja no hi ha excuses, ni roses, ni prunes,
Aquestes son les últimes línies que t'escric
I no vull pas marxar, i aquesta és la frase que limita
I aquestes les últimes lletres que et puc escriure,
Ja després tot seran fets al límit de les idees,
Ara és la última frase que puc i et dec escriure.




















Dec ser jo

Perquè ja no robo les claus
Perquè ja no trobo les portes
I perquè ja no sóc qui era
Ni la lleugera ombra espera,
Quan vas aparèixer: ànimes tèrboles,
I mai més vaig saber-ne, mai més d'elles,
Aquell fals encís que tenen les notes
I de matinada les melodies es succeïen
I això que mai vàrem veure'ns folls,
I això que ja ens sabíem bojos i tot,
Darrere les muntanyes n'hi ha despertats,
Allà on les ones son del color del demà,
On cada passa és un altre comiat,
Quan ja no resta més que escoltar,
Quan cap savi ni saviesa n'era prou...
I doncs, perquè naufragar? Iniciar?
Perquè suposo que camino, imagino,
I navego per terra, aturant-me sol.
I no tinc doncs motius per seguir,
La mort és la vida i la vida mort,
Mentre ultimo els preparatius al somni
Milers de motius, imatges i llunes van,
On les senzilles paraules s'omplen i van,
Mai no aturarem les passes ni cap comiat,
Darrere cada instant vindran els somnis,
Serem la justa mesura, el que fa de nosaltres
Nus i muts, lleugers i serens, el que ens anima,
Si l'ànima de cor i llàgrimes ja no sap viure.
I ens diran quin és o no és el senyal per ser i estar,
Cada camí té dreceres que el caminant desconeix
I de cada arbre creix i neix la mesura més noble,
El que el fa ser diferent del qui creia ser
El que ens du al darrer moment, i ser qui és...
Cada paraula
Cada vers
Cada drecera
El ser, el no ser
Així desperto del son primer
I d'ells vénen a mi dolços somnis
Potser els justos per tornar a dormir
Qui sap si els necessaris per ser i al revés
No tornaré mai més a néixer,
Encara la vida ens mata i ens ensenya
Encara que a les darreres idees
Falten les primeres, les més belles.
I així eternament, naixent i creixent,
Però dec ser jo, no soc pas el primer.






Epíleg

"Entre els teus ulls i els teus llavis he après una altre visió, a tu"

Entre el juny del 2006 i el març del 2007 he elaborat aquests poemes de forma espontània, gairebé casual, l'escriptura automàtica s'ha canalitzat mitjançant un sistema tant antic com pràctic d'evacuació d'idees i pensaments, sentiments d'una terra i una gent que bateguen al voltant dels nostres cossos. El meu cervell s'ha anat impregnant de totes les fragàncies i aromes que han passat, tant pels sentits com per el cap. Els versos son el fruit de tots els somnis que he anat cultivant amb el temps, el sol, la lluna, elles, ells, la terra, el vi, la cervesa i la gent. Cadascuna de les sensacions son aparadors naturals on m'hi he vist reflectit, no tan sols la imatge o el nostre rostre, ha estat com un viatge iniciàtic cap a paratges de la memòria i el present. Com eterna espurna i foc candent, per a mi ha estat la prova i la clau, tots els misteris han aparegut al no anomenar-los, al deixar de creure amb la màgia s'ha fet més present que mai. Mai hagués imaginat la força energètica que brolla per cada partícula de pell i sentiment. Potser antigament els sentits bloquejats i minvats han reculat i tornen al primer estat, a la invocació més clara i transparent, com antic rierol d'aigua, llum, pau i vent.
Aquest epíleg no vol fer més que transportar les inquietuds i les ànsies, de fer sentir la pell a la pell, de posar-me enlloc de l'arbre cercant la primera pluja d'hivern, aquella que sembla que mai no arriba, fent sorgir de nou l'anhel, fluint entre cada arrel... Sentir la força invocada o cada vers sense complexes ni tabús ens faria tornar al lloc del primer bes, del primer xisclet, de les primeres paraules o les últimes, l'eterna tornada de l'univers, al món de les bruixes i les fades, a la font on vàrem mirar-nos.
Entre Vilassar de Dalt i Amer la meva ànima transità sense saber si tornaria a provar les claus que em van fer tornar, totes aquelles tardes, tots aquells matins, les nits plenes i llunàtiques, les venes roents i enceses de les tempestes com feres anònimes i obertes. Cada esglai era cor i ensenya, i sabia com volia ser i sabia que hi era.
El karma va seguir donant-me lliçons magistrals al voltant de cada passa i cada gest, cada bes era foc i aigua, era aquell dolç embruix de lluna que enlluerna tants cossos com estels, la seva màgia ja no caldria ser descoberta, tot era damunt la taula, el desconegut, allò ocult, tot era entre nosaltres. Allà fora, sabíem, els mateixos gestos, les mateixes ànsies, cadascú pel seu cantó i junts al trobar-se, al trobar-nos, al alçar-se. I ja no caldria caure als pous que abans sabíem que trobàvem. A cada bosc les petjades d'antic trobadors anunciaven les vies on tornaríem a estimar-nos.
I ja no era u, ni dos, ni tres, de fet cada vegada que volia tornar a ser un ésser únic tornaven tantes arrels que tot l'univers era un, que era un mateix. I sabia que tot això ja naixia, sabia que creixia l'encís, tot i les hores tortes d'uns dies, mai serviren per separar energia ni cos, ni cor ni ment, les ànsies de sentir-me tant unit al desig, de sentir-te més enllà de tots els cims, on no hi ha res i tot és dit, on la immensitat commou les entranyes i els sentits, allà podríem trobar-nos, encara que tot restés, viu o mort, absolut o vuit. Era d'allí d'on venien a mi tants somnis com un ahir passat i difús, com les mateixes energies que venien a ocupar-nos tot i l'hivern, tot i el somni present, a cada instant, a cada moment.




Amer, 10 de març del 2007