Per sempre més

Un relat de: N

No entenc com algú pot viure tants anys, crear una vida tan plena al seu voltant, i de cop desaparèixer.
Em fa por que amb el temps ja no pugui recordar-me de la teva veu, una veu que ara sento en cada silenci. Com pots estar tan lluny, i alhora més a prop que mai? M'ofega pensar que ja no tinc on anar per veure't, pensar que ja no tornaré a sentir la teva dolça veu, no tocaré les teves mans delicades.
Tinc por que no sabessis el que eres per mi, m'angoixo al adonar-me'n que potser no sabies que estava allà en aquells moments tan durs.
Tan de bo podéssim tenir una última conversa, podéssim compartir un últim somriure. Ets una part de mi, cada cosa que dic forma part dels teus pensaments, cada llàgrima que em cau és mig teva, i cada cop que somric t'inclous en la meva felicitat.
Ara ho intentaré comprendre, i quan ho comprengui em faré acceptar-ho. Quan finalment ho accepti viuré amb un record de tu del més fantàstic, per sempre, sempre més.

Comentaris

  • Ànims...[Ofensiu]
    Jonuko | 15-12-2005 | Valoració: 10

    Jo realment tampoc ho entenc...costa molt perdre a algú..ànims!
    Un petó!

  • rbbarau | 30-10-2005

    Algú mor quan ningú no es recorda d'ell, el teu avi morirà, potser, quan mori l'ultima persona que el va coneixer i estimar, no has de tenir pas por d'això perquè mentre tu visquis saps que està ben viu, encara que sigui en el teu record.
    Esta molt bé, ada!
    Un petunet!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: