Per què?

I cada vegada tinc més sensació de què ens distanciem.
Em distancie de tu, et distencies de mi.
Res és com abans, res és com el principi. Els "t'estime" no són espontanis, no van carregats amb la mateixa intensitat que els primers mesos, tot pareix planificat, tot pareix quadrar en perfecte ordre.
Ja res naix de nosaltres, tot és com si haveren passat anys, com si ens coneguéssim el temps suficient per no tenir que explorar-nos més.
Vuic somriure, vuic saber que tu també ho sents, vuic despertar-me de matinada al teu costat i saber que estic ahí perquè tu ho vols. Vuic sentir la mateixa intensitat dels teus besos sobre la meua pell com si fos la primera vegada. Vuic estimar-te per sempre i estar segura que tu també ho faràs. Vuic ser sempre teua i de ningú més.
I tinc por, por de continuar així, por a què cada vegada ens distanciem més, por a oblidar dir-nos del molt que ens estimem, del molt que t'estime, tot allò que sent per tu. Por a oblidar-me de tu, de mi, de nosaltres, del que formem junts, del que som. Oblidar tots els moments que hem passat un al costat de l'altre, dies, hores, minuts, segons al teu costat, besan-te...
Tinc por de què aquest somni acabe algun dia, por de sentir que altres llavis que no són els teus, recorren el meu cos. De despertar-me al costat d'altra persona que no sigues tu.
I per què tanta por? Per què tanta inseguretat recorre tot el meu cos?
Pot ser mai arribe a saber-ho. Sols sé que tot allò que sent, tot allò que vull eres tu.