Per què no ser grill?

I per què no ser grill? Per musicar la nit, per cantar en veu alta i orgullosa, que cap veí es queixi, ser lliure de viure al teu cau enmig d'un camp que està al costat d'un altre camp bonic com aquest i, més enllà, hi ha un riu misteriós i enllà una muntanya que puja per estimar-se un xic més els núvols. I hi ha gent que s'hi enfila i s'oblida un segon de l'Electra, de la televisió que ens deshonra, dels pensaments inhumans i la gent sent un grill i li parla conscient que en aquell moment tel·lúric és més grill que persona, és un brot de natura i per un segon, no té la necessita de preguntar-se el perquè de l'existència: perquè hi té un lloc, enmig dels grills i de dels mosques lliures de preguntes absurdes, que els peixos no es pregunten com deu ser respirar fora l'aigua; i per què vivim, per què morim...és reciclar-se per ser natura un altre cop, i a qui li espanti és que no comprèn el cant del grill, lliure de preguntes, enmig d'un camp que no llauraran mai.

Només cal viure i lliurar-se a l'ortiga florida que vol ser estimada i no pot, que la sàvia natura la fornit amb l'escut de la supervivència. I ha de ser tan dolç morir, tan bonic... entendre, de cop, que no hi ha res a entendre, que tot és com una llei matemàtica. Saber que de tu potser en naixerà la saba d'un arbre i de la fulla que cau potser en sorgirà una planta i dessota, el cau d'un grill consirós i algú, com ara jo, alliberat de pors que per un segon escoltarà el vent com uns llavis molsuts que parlen paraules, que no calen entendre perquè són poesia.

I la llibertat no existeix, que sempre vivim en l'aigua dels núvols, en la pols que s'escampa, en mirades de marbre, en la saba del món, en el grill de la terra... i dir que morim és negar la natura...i jo, innocent, que visc de fa anys, potser vinc d'un silenci o de pols d'una lluna.