Per fi una mica de....

Després de dies de turturable espera, el carter va trucar a la porta amb el paquet que esperava Mid Arrais, un artista frustrat, va fer dos cops secs a la porta que van rebotar per tota la casa.
Es va aixecar d'un salt i com tots els dies desde les ultimes tres setmanes i va obrir ansiós la porta, estava tant ansiós i atacat que la porta el va obrir a ell, i finalment el carter li va donar el paquet que esperava, una cosa que havia demanat en un "teletienda" molt a la matinada, quan va tenir el paquet moltes cares se li anaven desdibuixant a el rostre, alegria, emoció, ansietat i desprès de repassar el seu mostrari de ganyotes, va anar corrents a la habitació per obrir el sobre.
O per fi, pensava, quan una mica tremolós intentava obrir allò tant mal embolicat. Llavors ja va veure el que era: una mica de inspiració, concretament mig gram d'inspiració, Mid Arrais autor polifacètic i fracassat va recorre a l'ultima esperança per com a mínim tenir una obra i considerar-se autor d'alguna cosa, no com tots els anys anteriors que deia que era artista, però en realitat treballava en una cadena de muntatge. Ho tenia tot preparat: un full en blanc diversos llapis i bolígrafs, una partitura, un CD, dos targetes i un bitllet de 50 euros. Primer es va fer una clenxa i se la va esnifar, -com rasca!! Aagh!! Uuu... que amarg- va cridar mentre tornava a recorre al seu mostrari de cares lletges. Quan li va començar a pujar va agafar el llapis i va escriure histories de un talent inimaginable per la seva curta intel·ligència, va decidir fer-se una altre ralla i un xino, la inspiració era pura de Colòmbia i no estava gens tallada, després va escriure a la partitura melodies que haurien envejat els millors compositors de la historia.
Molt conten i amb les dents dormides va fer-se dos lineas mes, la taquicàrdia anava augmentant fins el punt de matar-lo de sobre dosis d'inspiració.



Fi