Pensaments

Una muntanya russa. Ara sóc dalt, ara baix, i començ a fer voltes. No sé on sóc ni on aniré a parar. No sé res. No sé el que vull, sé el que no vull. I no et vull a tu. O potser si. No sé res. No t'enyor a tu, enyor com em feies sentir. Enyor sa idea d'estimar. Això si que ho sé. Tenc ganes d'abraçar sa meva millor amiga. Necessit aclarar-me. Saber qui sóc i què vull fer. M'he d'entendre a mi mateixa i no ho sé fer. Vull anar a un penyasegat, sentir com ses onades de la mar es rompen a ses roques i cridar, cridar molt fort. Es meu cap està ple de lletres aleatòries. Aasjerljseoirweqofhsugiweuyrshlg. Vull acció, estic avorrida. Vull molta acció. Vull viure dins sa canço d'Antònia Font. “Mos estimàvem, mos destrossàvem mutuament ses vides, mos acabavem, mos feiem companyia, mos caducàvem, mos dedicàvem quasi sempre es dies, mos sexuàvem, mos gastronomiem”. Expressa exactament el que vull. Ara al menys sé alguna cosa. M'agrada es drama. Sóc com una telenovel·la sudamericana. Tenc ganes de somiar coses surrealistes, que es meu subconscient recorri la Índia. Mentida. Es meu subconscient que es quedi al meu cap. Jo vull recórrer la Índia.