No n'hi ha prou amb estimar-se molt

Era tard. Duia més d'una hora caminant, incapaç d'aixecar la mirada del terra, incapaç de pensar. Volia desaparèixer, que s'acabés el món. La gent que em creuava tenia paraules a la boca, tenia alguna cosa a dir. Jo no. Volia que tothom es quedés aturdit i mut, i que ens poséssim a caminar tots junts escoltant música, mirant al terra i deixant anar alguna llàgrima. I amb la música en aleatòri em sortíen cançons que només em feien pensar en tu. No volía tornar a casa fins que no estés prou cansada o beguda per no recordar que el vespre anterior havíem compartit matalàs i abraçades.

Quan vaig arribar a Sol et vaig veure adelantant-me per la dreta, em cercaves amb la mirada i pedalejaves preocupat. Eres tan aprop i et sentía tan enfora. Amb cada minut que passava, el buid que tinc devall de la pell s'anava tornant cada vegada més gran, com si fos un forat negre empassant-se totes les meves paraules.

Em vas trobar mentre obria el paquet de tabac que acabava de comprar. Hagués pogut dir-te que te n'anéssis, que no em quedava res a dir. Però estava contenta de que fossis allà, i la única cosa que es repetía sense aturar dins el meu cap és que no n'hi ha prou amb estimar-se molt. I això és tot el que et vaig dir, mentres m'acompanyaves fumant un cigarret, mirant les fulles banyades i bevent cervesa.