No n'hi ha prou amb estimar-se molt

Un relat de: Helena Urbano Coll
Era tard. Duia més d'una hora caminant, incapaç d'aixecar la mirada del terra, incapaç de pensar. Volia desaparèixer, que s'acabés el món. La gent que em creuava tenia paraules a la boca, tenia alguna cosa a dir. Jo no. Volia que tothom es quedés aturdit i mut, i que ens poséssim a caminar tots junts escoltant música, mirant al terra i deixant anar alguna llàgrima. I amb la música en aleatòri em sortíen cançons que només em feien pensar en tu. No volía tornar a casa fins que no estés prou cansada o beguda per no recordar que el vespre anterior havíem compartit matalàs i abraçades.

Quan vaig arribar a Sol et vaig veure adelantant-me per la dreta, em cercaves amb la mirada i pedalejaves preocupat. Eres tan aprop i et sentía tan enfora. Amb cada minut que passava, el buid que tinc devall de la pell s'anava tornant cada vegada més gran, com si fos un forat negre empassant-se totes les meves paraules.

Em vas trobar mentre obria el paquet de tabac que acabava de comprar. Hagués pogut dir-te que te n'anéssis, que no em quedava res a dir. Però estava contenta de que fossis allà, i la única cosa que es repetía sense aturar dins el meu cap és que no n'hi ha prou amb estimar-se molt. I això és tot el que et vaig dir, mentres m'acompanyaves fumant un cigarret, mirant les fulles banyades i bevent cervesa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Helena Urbano Coll

Helena Urbano Coll

7 Relats

4 Comentaris

1615 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
www.cocoquelicots.blogspot.com