Pels amants de les estadístiques

Em torna a sagnar... em torna a sagnar! Ho deia barrejant els sentiments: 29 % sorpresa pel raig vermell i calent, 45 % dolor pel tall amb el vidre d'aquella ampolla de licor barat, 15 % distorsió pels efectes del que contenia la tallant ampolla, 9 % preocupació al veure l' abundant hemorràgia i l' 1 % restant era una immensa alegria per veure que, encara que fos per un moment, es tornava a sentir humà. I és que encara quedava sang pels seus rovellats conductes, més acostumats a l'alcohol, la pluja i la fabada de llauna que al seu originari fluid.

Sóc viu, sóc viu... sóc més viu que mai! Ho deia eufòric... La gent del carrer Anselm Clavé, la majoria compradors de fums i mentides de saldo, se'l miraven: 75 % despreci al veure a un borratxo cridant en ple matí, 14 % comicitat esbossant un somriure d' etílica comprensió i l' 1 % restant corresponia a la tristor de la senyora Maria... Coneixia a l'home o al que restava d'ell. El recordava de quan la ciutat era un poble i quan el super era una peixateria i acompanyava, submís i agafat de la mà, a la seva mare, en pau descansi, a comprar arengades o mare de lluç, impactat per l'olor d'un mar que encara no havia vist. Semblava tan bon jan... i ara mira'l .

Isidre li va dir mossèn Pou però ara és conegut com "el vinatxo " pel 14 % de la població, "el barbes" pel 17 % del poble , el 67 % no s' havia molestat mai a posar-li un nom ni a prestar-li massa atenció. Formava part del mobiliari urbà de la grisa ciutat. Estava allà com el semàfor, el pas de zebra o la merda de gos. El 2 % restant, format per vells veïns com la senyora Maria, els serveis socials i els del menjador de la parròquia, coneixien el seu veritable nom, Isidre.

L'Isidre es va quedar sol en un moment difícil de la seva vida. Sense feina, sense amics de debò, la seva mare el va deixar per anar-se'n amb un càncer fulminant. El seu pare gairebé mai va ser-hi. Treballava a la fundició de sol a sol fins que un dia es va fondre com el ferro amb el que treballava. La seva mare el va criar sola mentre el poble es tornava una ciutat. Va passar el 60 % de la seva joventut amb ella, que el sobreprotegia com el seu únic tresor en aquest món, el 25 % del temps el passava entre feines que mai no van arrelar per la seva manca d' estudis i capacitat de concentració en les tasques més rutinàries. El 10 % el va passar compartint alcohol i quelcom més amb amics i coneguts que apareixien i desapareixien com aquelles crisis d' ansietat que el metge mai no va saber diagnosticar. El 5 % restant de la seva joventut el va passar amb la Rosa, una noia que el va saber escoltar. Anaven al cinema i amb ella va descobrir que un altre món era possible. Però la seva pel·lícula va acabar amb ella casada, amb dos nens i girant la mirada quan es creua amb ell pel carrer.

Després arribaria el desnonament, la relació impossible amb la seva tieta, l'atur, la depressió... la caiguda. 100 % perdut.

"El barbes" actualment viu el 40 % sota sostre, a l'alberg per a transeünts que alguna organització va crear per a no trobar-se gelats amb forma de persona a les matinades del cru hivern. El 30 % de les nits dormia al caixer del carrer major, cèntric, net, barat... tot un luxe. Ja li havien intentat pispar en més d'una ocasió... és que el tema de l' habitatge està fatal! Però era el 30 % restant quan millor es trobava. A llarg dels mesos d' estiu s'instal·lava al parc municipal i dormia sobre la gespa fresca observant els estels i desitjant-los poder tocar amb les mans i jugar amb ells fins que la matinada els tornés a guardar al calaix de guardar els estels per a que no es cremin amb el sol del dia.

L' estat li passava una paga cada mes, de la que el 20 % se li anava en menjar de llauna i pa majoritàriament, el 30 % en tabac negre que li estava destrossant els pulmons i el 50 % en vi de cartró i, de tant en tant, quan calia celebrar alguna cosa o oblidar-ne d'altres, que era les més de les vegades, es permetia una ampolleta d' anís del mico o del que trobés d' oferta... i és que amb això de l'euro s' ha de vigilar o pots acabar per malgastar ràpidament!

Precisament amb una ampolla d'anís d'oferta amb el 36 % del seu volum d'alcohol que, mig buida li ha caigut, s'ha tallat a la mà. Avui vol celebrar que li ha arribat la paga i vol oblidar que fa set anys que la seva mare el va deixar sol a la ciutat que havia estat un poble. Està borratxo i crida... sembla perdut.

Observo tota aquesta escena des de la cafeteria plena en un 56 % de la seva capacitat. Prenc un cafè que amb el 16 % d' IVA inclòs em costa 1,20 €. La gent no li presta massa atenció però és potser l'únic que trenca la monotonia d'aquesta ciutat més ocupada en els negocis i la gent amb diners que amb desgraciats com "el barbes". Ara s'ha aixecat violentament i comença a córrer com un boig : "Estic viu, estic viu...!!! "- crida amb totes les seves forces.



No!!!! Merda, què fa?
El cotxe ha frenat però no ha pogut evitar emportar-se'l per davant. Ostia, l'ha matat!!
"El barbes" resta sobre l' asfalt amb el cap obert. Una taca de sang comença a inundar el carrer. La gent ara si li presta atenció i treuen els seus telèfons mòbils per cridar una ambulància tot i que veuen que no s'hi podrà fer res. Una senyora gran li dona la mà :
- "Isidre, Isidre... em sents. Sóc la Maria... no te'n vagis... jo tindré cura de tu!!! "
Minuts mes tard arriba l' ambulància i tapa totalment amb una manta al "Barbes" que sembla no haver acceptat l'oferta de la senyora gran.
Aquesta setmana serà una de les notícies més comentades per la gent de la ciutat i els diaris locals podran dir que el 60 % de les morts en accident de trànsit es produeixen als nuclis urbans i que un 30 % d' aquestes són degudes a atropellaments, principalment de gent gran i indigents.