Pedres

M'ha agradat molt el teu relat, a vegades va be aixo de deixar-se portar una mica per tornar atrobar-nos anosaltres mateixos i que millor que el mar.Un peto

... simplenent genial. Cada detall del mar... no se que dir m'agrada molt.

estic sense paraules.


Equinozio

Caram Nicte! Em sembla recordar que vaig començar a escriure a RC en la mateixa època que tu, i la veritat és que admiro la teva evolució. He estat un temps sense escriure't però tornem-hi que no ha sigut res. Aquest poema m'ha encantat, malgrat la redundància, per la poesia que desprén. Hi ha un moment on fins i tot excloent el que hagis volgut dir es respira el to de la poesia i la sensibilitat en les paraules. És difícil de dir però m'ha agradat aquesta comunió del subjecte amb l'extensió del mar, i molt bona la idea la de les lletres escrites a les pedres... Molt bé!

Si, llegint aquest poema un pot sentir l'aire fresc provinent del mar, com la marinada.

Et felicito un cop més. i t'agraeixo que comparteixis els teus poemes amb nosaltres.

Sensacional, com sempre.

Erebo
erebo_s@yahoo.es

Al comentari anterior m'ha sortit el teu poema! T'explico: per no oblidar-me dels detalls, faig un retalla i enganxa i mentre el vaig comentant el vaig rellegint. I aquesta vegada m'he oblidat d'esborrar-lo!

Doncs això, que ho sento molt.

Vinga, que vagi b!

Potser et seré un xic més crític en aquest poema.

Narres una petita història, la d'una relació entre el mar i tu. El mar se t'emporta el nom i després te'l retorna. Planteges la imatge del mar com a reflex propi i de tothom ("aquesta platja, / pedregós abecedari humà").

En aquest sentit, l'he trobat un poema vital i molt intimista.

La crítica, per tant, no entra en aquest punt. Pel meu gust personal (ei! repeteixo: meu gust personal) al començament del poema hi ha un parell de cacofonies o reiteracions una de les quals potser seria sobrera. Serien:

- al tercer vers; "damunt una pedra d'una platja". Repeteixes "una", si bé potser amb la intenció de remarcar la idea de "no importa quina", però se m'ha fet un xic estrany, no sé si m'explico (ja ho sé, ja ho sé, sóc perepunyetes de mena! Què hi farem)

- i al sisè vers, tot i que en aquest cas la reiteració de "diferents" simplement no la tocaria. Només que, pel fet de reiterar-se "una" tres línies abans, sembla també que aquesta reiteració (que té tot el sentit del món), soni, en primera lectura, d'alguna manera cacofònica.

Bé, ja veus a què he de recórrer per poder fer "observacions"´. I és que quan hi ha bona teia, com diria el meu pare...

Espero llegir-te al llibre de poesia!

Salut de nou,

Vicenç

El meu nom escampat,
confós i perdut entre milions de pedres
irisades i diferents, totes diferents.

(el mar, s'endú allò que és seu,
i et torna la melangia de moments
que creies oblidats)

Una nit breu com un sospir,
encisadora com el fons dels teus ulls,
sorollosa com els turments del cor;

m'ha dut a aquesta platja,
pedregós abecedari humà,
tintada de colors artificials.

He deixat que les onades
perfilessin el meu cos,
que el sol em tatués la pell.

Torno a tenir les butxaques
plenes del meu nom, que el mar
em deixà a la seva vora.

Lletres, plenes de mi.