Passarà

Mira, no et posis així, de cap manera, això passarà.
Sé que fa mal, molt de mal. És horrorós. Sé que sembla que no puguis aguantar més, però creu-me, ho aguantes. També sé que sembla que hagis d'explotar, pero no ho fas.
Sé que vols obrir una cremallera a la teva esquena per sortir del teu propi cos, ja que en donat moment, no és un bon lloc per ser-hi. (Fernando Pessoa va escriure, en un moment semblant, "hoje não há mendigo que eu não inveje só por não ser eu" ).

El dolor és així, crema, però després passa. Que bé.
Millor encara, la vida és així, crema, però després passa. Quina pena.
Pensem que no ho aguantarem, però ho fem: el dolor i la vida.
Pensa d'aquesta manera: ara està insuportable, ara és quan vols obrir la cremallera i sortir del teu cos, convertir-te en una alzina, tornar-te una pedra o qualsevol cosa inanimada, anestesiada, silenciosa.
Però ara ja està. Ara ja han passat deu segons des de la frase anterior. El teu dolor ja és deu segons menor que dos línies enrrere.

Creus que no, perquè esperar que passi el dolor és com veure un transatlàntic a l'horitzó desde la platja. Ell sembla estar parat, però desvies la mirada per un segon, vas a prendre un gelat, entres a l'aigua, i quan te'n adones el vaixell ja està lluny, ben lluny.

El teu dolor ara, aquest foc a la panxa, aquest plom al coll, aquesta sensació de que han agafat el teu estómac i l'han torçat com una tovallola molla, tot això - és difícil de creure, ho sé - es tornarà part de la memòria, un petit punt negre dissolt en un immens mar de memòries.
Aixeca't, vés a prendre un gelat, entra a l'aigua. Quan hi pensis, ja haurà passat...

Ara no pots ser feliç. És impossible. Però qui ha dit que hem de ser feliços sempre?
Com cantà el gran Vinicius de Moraes: "É melhor viver do que ser feliz".
Perquè per viure de veritat hem de trobar-nos amb unes quantes portes tancades. Intentar i no aconseguir. Creure que ho podràs fer i veure que no has pogut. Voler molt i no arribar. Tenir i perdre.
S'ha de tenir el valor de mirar en el fons dels ulls d'algú que estimem i dir coses horribles, però que tenen que ser dites.
Perdem, ens apunyalen, sóm passats enrrere, caiem.
Fa mal, ai, sé com en fa de mal. Però passarà.

Veus la felicitat allà davant?No, no la veus, perquè hi ha moltes muntanyes de dolor al davant. Has de continuar caminant. Pujaràs aquestes muntanyes, passaràs fred, estaràs cansat. Voldràs abandonar-ho, però no ho faràs perquè ets fort, i perquè després del cim, la muntanya comença a disminuir i l'única manera de deixar-la enrere és continuar caminant.
Seràs feliç.
Veus aquest dolor que ara balla al teu pit amb tacons d'agulla? Encara miraràs al fons dels ulls i te'n riuràs d'ell.

Juro que estic dient la veritat.
No menteixo.
Passarà...