Passar pàgina

Un relat de: nuriagau

*

       Montmeló

       Pujo al tren per començar el viatge més difícil dels que he fet fins al moment. Només entrar-hi, percebo l'agradable escalfor de la calefacció. Agafo lloc i trec un llibre. Necessito distreure'm.

       Mollet

       Darrere meu s'asseu una família amb un munt de maletes. Les dues nenes parlen inquietes, criden i xisclen. No puc concentrar-me en la lectura i escolto la conversa. Esbrino la causa del nerviosisme: van a Eurodisney. A mi també m'hauria agradat anar-hi, però la mare mai no ha tingut prou diners com per permetre'ns-ho. De fet, la nostra vida ha estat supeditada a una economia de supervivència.

       La Llagosta

       Al davant, s'hi asseu un matrimoni cinquantí, no poden ocultar l'alegria que senten. Passo una pàgina del llibre per tal de dissimular. Mica en mica, vaig deduint que es dirigeixen a l'hospital per conèixer el primer nét. La mare sempre m'explica que a mi no em va venir a conèixer ningú: ni àvia, ni oncle, ni cosí... D'aquesta manera la família va demostrar la disconformitat amb el meu naixement. Anys més tard, alguns se'ns han apropat tímidament, però sempre mantenint una distància de seguretat. Ni tan sols va aparèixer el pare. La mare m'assegura que era un noi fantàstic i massa jove que no estava preparat per a la paternitat. Jo penso, però, que no sap realment qui és. La genètica ha estat condescendent amb mi; ha fet que m'assembli molt, moltíssim a ella; sovint hi ha qui es pensa que som germanes.

       Montcada i Reixac

       Al costat, s'hi acomoda una noia que s'interessa per la conversa dels avis novells. Finalment, confessa que ha iniciat el procés de fecundació in vitro i que el marit i ella hi han posat moltes esperances. De tant en tant, empassa saliva. El llarg, car i complex procés sembla que interessa als companys de viatge. Fingeixo que llegeixo i passo una pàgina més. La conversa em neguiteja. No puc evitar escoltar-la. I penso, mentre m'estremeix un calfred, que la natura no és coherent ni justa en aquest aspecte, hauria d'atorgar fills només a aquells que ho desitgen.

       Sant Andreu Comtal

       Puja un grup nombrós de persones carregades amb molts paquets de regal i sense cap maleta. Dues d'elles s'asseuen als seients de l'altra banda del passadís. Com que ja no caben els paquets als prestatges, els col·loquen sobre les cuixes. S'afegeixen a la conversa dels meus tres companys. També van a conèixer un nen que ha adoptat una parella d'amics. Van a donar-li la benvinguda a l'aeroport. A aquesta criatura, la vida li ha ofert l'oportunitat d'una família i d'amics. Passo una altra pàgina mentre em plantejo que és curiosa la necessitat que té l'ésser humà d'explicar segons quines coses als desconeguts.



       Baixaré a la propera parada. No ho suporto més. Agafaré qualsevol metro que m'apropi a l'hospital. Guardo el llibre a la bossa. Necessito fugir d'aquests passatgers que m'ha enviat el diable. No ho aconseguirà. Tinc la decisió presa després d'una madura deliberació. No he demanat consell a la mare, ni a ningú. Si ho fes, potser diria que ella hi està d'acord i no em sento preparada per escoltar aquestes paraules. A vegades la història es repeteix com si fos un cicle. També tinc setze anys i tampoc no sé qui és el pare. No em resigno a viure com ella. De fet, es podria assegurar que no hem estat felices cap de les dues. Sort que la llei ara ens permet avortar a les menors, sense el consentiment dels adults.



Comentaris

  • Se’m va passar.... pàgina[Ofensiu]
    Englantina | 23-05-2011

    No tinc clar perquè no t’havia comentat aquest relat. De fet, jo diria que és un dels primers que vaig llegir. La narració és àgil, i has envoltat la protagonista, amb una gran naturalitat, de converses alegres però feixugues per a ella, totes al voltant del tema que la porta de camí a l’hospital. És com quan et fa mal al dit: allí t’hi van a parar tots els cops. O, seguint el tema del relat, quan has perdut un fill: veus més embarassades que mai.
    Jo crec que, inconscientment, no el vaig comentar el primer cop que el vaig llegir perquè posicionar-me amb el tema de l’avortament se’m fa molt difícil. D’entrada penso que la defensa de la vida està per damunt de tot, inclús per damunt de la nostra pròpia felicitat, però: i quan la felicitat que està en joc és la de la criatura? El problema és que tot son suposicions... Mai podrem saber què hauria sigut d’una criatura, si aquesta criatura no ha arribat a néixer.
    Posaré de nou en guàrdia la meva natural reticència a l’avortament, i hi obriré un parèntesi.
    Relats com el teu fan reflexionar.
    Ah, i la metàfora de passar pàgina està molt ben pensada.
    Dolors

  • tens una mirada...[Ofensiu]
    teresa serramia | 23-04-2011

    que ho diu tot!!

  • ai, el cor humà!![Ofensiu]
    teresa serramia | 23-04-2011

    núria, toques un tema que...crema (un rodolí...), que esgarrapa...
    Volem i alhora dolem..., el cor humà.., les pors..., la incertesa...
    (Tinc un fill i néts a Cardedeu...Quina gràcia!!)
    Veig que ets una gran escriptora..., que et commouen els temes socials...Que fas la teva "lluita" per tal que entre tots ens aclarim un poc davant aquets temes tan espinosos..bravo, núria!!
    M'ha agradat molt conèixer-te, gràcies per comentar-me...

  • M'ha encantat![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 03-09-2010 | Valoració: 10

    Hi ha tantes maneres de passar pàgina, oi? Quina metàfora tan ben trobada!
    T'has servit d'un recorregut amb tren per anar introduint i sumant, a cada estació, uns personatges que alteren la jove protagonista amb les seves experiències particulars. Ella, amb la creu personal que arrossega, es veu obligada a passar pàgina d'un fet que la porta a prendre una decisió duríssima però necessària.
    La solitud és present en tot moment, malgrat la intervenció de les històries diverses que ens presentes amb una naturalitat exquisida.
    Molt ben trenat, has tractat temes socials relacionats amb infants, mares solteres, adopcions. Has copsat la meva atenció des del primer moment. Et felicito, Núria!
    Una abraçada.

    Mercè

  • M'ha agradat![Ofensiu]
    Nyanga | 21-08-2010

    Original i captivador!
    Encantada de llegir-te i de llegir també el teu comentari!
    Gràcies

  • gràcies núria pel teu contacte...[Ofensiu]
    joandemataro | 26-07-2010 | Valoració: 10

    i bon relat... de com es comparteixen els moments de la vida amb els desconeguts que no ho són tant, com tan poc ho són alguns dels que tenim per coneguts...
    una abrçada de part de l'aixalabrat de mataró
    joan

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: