Part de mi (inacabada)

Part de mi (inacabada)

Avui tinc ganes de presentar-vos una part de mi. Sempre s'amaga com un cargol en la seva closca quan detecta la presència d'algú. Així que us demanaria discreció en els moviments i que no llegiu el text en veu alta...

Per començar, us diré com la vaig conèixer. Resulta que un dia després de dinar estava a casa, mirant una sèrie a la televisió. Deuria tenir uns... 9 anys. No recordo si era Laberint d'ombres, o Poble Nou. La qüestió és que un home i una dona protagonitzaven una escena de passió, abraçats i fosos en un petó molt intens. Jo ho estava mirant amb atenció, i de sobte em vaig veure sorpresa per una reacció fisiològica nova per mi fins aquell moment. Us ho imagineu bé... semblava que el cor s'hagués desplaçat, havia anat baixant fins a encallar-se en la bifurcació de les extremitats inferiors, ben bé al final de l'autopista, en el peatge on has de pagar per sortir i poder accedir a les dues rondes.
Des d'aquell moment aquella sensació va canviar la visió del món. Passàvem bones estones juntes. Un còctel d'allò més afrodisíac on l'element principal n'era la imaginació, barrejada amb inferències humanes... masculines majoritàriament. Amb un pensament de pensaments fruit d'altres escenes, gel i... el detall final, la palleta.

Com anava dient, em venia a veure de tan en tant i en situacions molt diferents. La nostra convivència a mida d'aquests moments compartits es va anar fent agradable i hem arribat a ésser molt bones amigues. Tan en bons com mals moments. I en combinació amb el pas del temps marcat per noves prominències anatòmiques va fer que, igual que els pits varen passar a ser part de mi, aquesta sensació va adoptar la mateixa categoria. Ara és una part de mi.


Però no és únicament meva. Si li preguntes a Charles Darwin et dirà que és motor principal en tot ésser viu, i vital per l'evolució de les espècies. Com respirar. Més concretament, imprescindible per l'ésser humà. Tant que costa posar els límits. Digne de "moure muntanyes" com diu l'expressió. Una política d'interiors molt anarquista, un país independent però sempre somiant en ser conquerit, amb un estatut on la llengua n'és l'element fonamental; això sí, delimitat. Emmotllat a unes normes morals - resclosides la major part - fruit de molts conflictes. Conflictes d'estatuts i d'autonomies. Entre "pulsions" i "egos" pel senyor Freud.

Però tornant al tema, com he dit al principi, aquesta part i jo tenim una relació especial. La nostra relació interpersonal no és excèntrica, fins i tot diria que tot el contrari. No hi pot entrar tothom. Bé, d'acord. No hi pot entrar ningú. És privada. És únicament reservada per ella i jo. Tot i que algun cop hem tingut visita. Ens venen a veure freqüentment de nit.
- Sembla que truquen - li deia jo - qui hi ha?
Però ja li falta temps per amagar-se dins la closca. Ben amagada perquè ni jo la pugui trobar. I sempre que se'ns acosta algú fa el mateix. He intentat molts cops dialogar amb ella, però no hi ha hagut sort, de moment... la qüestió és que tot i això continuem tenint bona relació. Jo crec que està buscant la seva mitja taronja... la torre Agbar dels seus somnis. Le Tour Eifel dels enamorats. No perdo l'esperança que sigui així.