París novembre

Un relat de: res no és mesquí

L'última cadència del ‘Something stupid' construït per la veu de Frank Sinatra plovia amb l'aigua dels núvols mentre l'home del barret gris esperava sota la farola per no mullar-se. Sonava amb les estridències del radiocassette que havia engegat algú en algun pis d'algun carrer del París moll de novembre, però Frank Sinatra tenia aquella veu capaç de sobreposar-se a les malèvoles distorsions de la tecnologia. L'home del barret continuava esperant, com feia ja alguns minuts, sense saber si esperava aquella dona de la piga sota l'ull o que parés de ploure per escapar. "Les ciutats idíl·liques com París tenen el defecte de semblar que el temps no passi" va pensar, però l'emergència dels seus pensaments envers la dona el va convertir de nou en un home buit de dins i moll per fora. Recordava la primera cita amb aquella estranya dona amb la que havia entrecreuat quatre paraules i moltes mirades, a la que mai havia tocat, i amb la que havia pensat tots i cadascun dels minuts que el separaven de la primera vegada que la va veure enfilant els Champs Eliseés sota el tel vermell d'una tarda. Si no s'hagués enamorat d'aquella dona, pensava, avui no seria sota una farola i enmig d'un xàfec entre l'aigua i la veu del Frank Sinatra.
La primera cita va ser en un cafè on les parets estaven empastifades de la música decadent d'aquella cantant que ell només coneixia de nom, l'Edith Piaf, i ves per on aquella música els va fer compartir alguna cosa més que les mirades. Alhora d'acomiadar-se ella li va dir amb una veu primíssima, "no m'agrada fer petons" i amb el vaivé dels seus malucs enfilant els Champs Eliseés se'n va endur la meitat del cor d'aquell home que sempre anava amb barret. L'altre meitat, es va quedar en aquell bar amb la melodia que brindava Edith Piaf.
Ja feia una hora que l'home del barret esperava, i més que gris ja s'havia tornat negre perquè la farola es trobava cada vegada més indefensa davant l'embranzida que prenia el temporal. La veu del Frank Sinatra s'havia apagat, i ja tota la plaça era fosca i cap ànima gosava moure's, per aquesta pulcritud que sembla acompanyar sempre cada tempesta. El silenci mesclava els records de l'home del barret amb un dramatisme que l'entristia profundament i el convertia en una víctima tancada en sí mateixa. I immers en aquesta profunda sensació de fracàs (la indesitjable sensació de l'abandonament) va recollir les darreres gotes de pluja amb el palmell de la ma i va fugir cap al no-res de la foscor d'un carrer estret de llambordes entre saltirons patètics.
Uns metres enllà del tràgic escenari reposava un turó vestit de gespa al punt d'un sol ixent rere els núvols barallats uns contra els altres. En la immensitat de l'esplanada una figura trencava la soledat i revestia la verticalitat de l'únic roure que presidia el gairebé paradís. I desitjant compartir silencis i llàgrimes l'home del barret va jeure displicent al costat d'aquesta figura, sense voler saber-ne res més que la seva ombra. A l'instant els relliscà sense voler-ho l'encreuament de la mirada subtil i vergonyosa de dues persones que creuen haver-se reconegut més enllà de la presència, i sota l'ull d'aquella dona que plorava al seu costat va veure-hi una piga. I van decidir no trencar cap litúrgia, i continuar compartint la perfumada línia vermella de l'horitzó l'un al costat de l'altre, perquè l'atzar els havia tornat a unir malgrat la distància que els separava encara, i que els separaria sempre més. Ells ho sabien.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de res no és mesquí

res no és mesquí

56 Relats

115 Comentaris

52631 Lectures

Valoració de l'autor: 9.74

Biografia:
Vaig néixer, sóc, respiro...

Com tots els homes peso poc i el vent bufa molt fort, per això omplo les meves butxaques de somnis que mai es fan realitat. Són les contradiccions del món que visc sense convèncer-me.

Em sento aliè a qualsevol aritficiositat creada per l'home: els diners, els conflictes, les icones, els mites, les tribus urbanes...

Escric per sobreviure, això és. M'insisteixo que ho he de fer o simplement ho faig, i en cada lletra hi aboco tot el que em fa i em condiciona. Darrerament no escric res. He deixat de ser?

Jordi, kumpli_antifa@hotmail.com