Parany a la jardinera

Un relat de: aurora marco arbonés

Un bon dia, amb gran joia i sorpresa, m'adono que a la jardinera de la terrassa comencen a despuntar les esmolades fulles de la clavellinera. Després de tot l'hivern soterrades, les arrels han decidit que ja era hora de fer treure el nas a la planta per a que tots puguem gaudir de l'encisadora aroma de la flor. Ah, la primavera! Temps on la sang et bull i les hormones s'esvaloten! I quin goig sortir de bon matí al balcó i saludar les exuberants clavellines (jo sempre els hi parlo a les plantes, sabeu?. Diuen que és molt bo per la seva salut) que, abillades amb un vestit fúcsia i volants blancs, dansen balancejades per la brisa matinal sobre una llarga tija que els hi confereix un aspectede ballarines! (Bé, el que he dit és una mica cursi però, què voleu, la cosa va així). Doncs en un d'aquells fresquets matins, observo horroritzada que sobre les meves adorades clavellines s'hi troben aclofats dos coloms totalment insensibles a la bellesa, que em deixen tota la jardinera plena de merda (perdó, d'excrements) i les flors aixafades i fetes un nyap.
"He de prendre mesures dràstiques", em dic, i un cop foragitades les bestioles, decideixo comprar uns espantaocells a un d'aquests establiments que se'n diuen de "Tot a cent". (Que per cert, de tot a cent res, eh?, d'ençà de l'arribada de l'euro ens han pres a tots ben bé la cabellera). Bé, anem al gra, compro dos espantaocells, els planto enmig de les flors i m'arrecero a observar el resultat de l' estratagema. Arriben els dos coloms, s'instal·len tan frescos al piset (o solució habitacional, com vulgueu), i fins i tot n'hi ha un que picoteja descaradament la palla dels braços del ninot. El molt cabrit se'n està fotent. Traient fum pels queixals, els hi clavo un cop de drap de cuina que tenia estès a la terrassa, mentre la meva ment ordeix una venjança exemplaritzant. De sobte se m'encén la bombeta, em dirigeixo a la cuina i del primer calaix trec mitja dotzena de forquilles, que planto, punxes enlaire, en la terra de la jardinera. "Ho, ho, ho" exclamo malèvolament en veure els frustrats intents dels coloms per acotxar-se sense punxar-se el cul.
Ja sé que els amics dels animals em diran malànima però tant se me'n dóna, els coloms que es busquin la vida en un altre piset (o solució habitacional, com vulgueu), que les meves clavellines no tenen un lloc millor on lluir el seu glamour.

Comentaris

  • Digues als coloms...[Ofensiu]
    uanra | 14-06-2011

    ...que vagin al campanar de la Seu Vella. Vaig veure uns quants coloms que havien fet niu a les finestres de la torre. Vaig pujar els 238 esglaons!

    uanra

  • Vés per on...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 11-06-2011 | Valoració: 10

    Vés per on, avui he anat als teus inicis relaterils, i m’he trobat aquest microconte, perdó, microrealitat —Sí! Sí! ja sé que tot ho treus de les teves experiències—, en el que has hagut de fer servir l’enginy per lliurar-te de l’enutjosa presència d’una parella de coloms.
    No sé pas si em faré pesat, però repeteixo que no importa gran cosa el que expliques, el que sí té valor, és com ho expliques.
    [El excrements dels coloms no funcionen gaire bé com a adob... oi?]
    —Joan—

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

1946 Comentaris

231722 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.