Paraigua negre (Part V i última)

Odio les serps. Els tinc autèntic terror. Pànic. Ni tan sols puc veure'n documentals a la tele. El pare abandonava la mare i començava a viure amb una altra dona. Jo, que era com un nen però no era un nen, anava a dormir a casa seva. Caminava d'una punta a l'altra del passadís d'aquella casa desconeguda fins que em ficava al llit. Aleshores se m'acostava una dona estranya -no era la dona del meu pare, sinó una altra, com envellida prematurament- i jo sentia un pànic autèntic, perquè, amb els seus ulls, m'assegurava que coneixia totes les trastades que he fet en la meva vida. Jo pensava: "bé, tranquil, mentre no et descobreixi...". La dona em va dir alguna cosa així com: "no fa estona que hauries d'estar dormint?". I aleshores em va posar una mena de cobra, o de víbora, sobre la galta esquerra. Estava aterrit. Pensava: "sobretot, no et moguis, nano, que, si no, et clava les dents i ja l'has fomuda". De cop i volta, tot va començar a fer olor de peix i jo somreia... Diuen que els somnis, almenys la part que recordem, duren menys que segons, però el que vaig tenir la nit de divendres a dissabte em va semblar llarguíssim. Em vaig despertar, molt impressionat, convençut que necessitava un psiquiatre. No deixava de tenir malsons d'aquest tipus els últims dies, com el de matar aquella pobra dona sense rostre, o el del dolor que passejava de bracet amb la Glòria per la meva ànima. Eren molt estrambòtics, però, sobretot, hipernegatius.
Vaig fumar un cigarret abans de llevar-me, encara sota els efectes d'aquell somni tan rar. Ja era tard, l'hora de dinar, però la perspectiva d'engegar els fogons i preparar qualsevol àpat, per frugal que fos, no m'atreia en absolut, menys encara si es té en compte que el pis mantenia el seu aspecte deplorable. A més, estava de mal humor i em sentia com una rata atrapada en una gàbia d'on sap que mai no podrà sortir. A sobre, una remor lleu em va advertir que a fora, per quart dia consecutiu, plovia.
-Merda. Tot és de color gris -em vaig dir, en veu alta.

Recordava perfectament la primera vegada que m'havia despertat al costat de la Glòria en aquell llit. No descobreixo res si dic que una immensa ressaca semblava a punt de dinamitar-me el cap, però el malestar se suportava amb escreix amb aquella mossa imponent que m'abraçava amb força contra el seu pit nu. Havíem fet l'amor fins a altes hores de la matinada, àvids l'un de l'altre, frisosos per concretar en alguna cosa palpable allò que feia pocs dies ens havíem confessat amb cert rubor. Recordava perfectament aquell primer migdia de ressaca, el descans del guerrer, perquè ella havia obert els ulls i m'havia somrigut, emmandrida, i m'havia fet un petó i un altre i un altre i un altre i un altre, fins que vam tornar a endinsar-nos amb dolçor en el plaer. Més tard ens vam dutxar junts i, després, li vaig preparar una amanida de pasta fresca, regada de vi blanc de garrafa, que ella va trobar deliciosa. I ens vam passar el dia parlant i rient, divertits, com sorpresos, tant l'un com l'altre, que fos a nosaltres a qui toqués viure aquelles hores de complicitat que se'ns escolaven entre els dits com l'aigua quan es té set. Fins i tot el sol de tarda semblava voler visitar-nos per aquella finestra per on mai podria enviar els seus raigs. Aquell dia va marcar l'inici dels mesos de felicitat, l'alba dels descobriments de l'un i de l'altre, les converses inacabables i les inacabades, els besos suaus, els esguards brillants, la senzillesa de les carícies, la força de les abraçades, la tristor dels llargs comiats, l'alegria dels reveures, els passejos a mitja nit en lluna plena, els horitzons compartits... La plenitud.
On era, el principi del final? On havíem començat a buidar el que havíem omplert d'una substància que s'havia tornat agredolça? Per què, buit, tornava a llevar-me i tornava a jeure al sofà clarivident, davant la tele, com un bon guerrer del rock and roll? Ara que havia arribat el dia de la festa de comiat era just quan menys ganes tenia de celebracions i més de pensar. Fins i tot vaig estar a punt de trucar tothom i suspendre la reunió, però ho vaig descartar. Al capdavall, i se'm va escapar un somriure burleta, la festa també servia de comiat de solter del Tatu. D'altra banda, m'atreia la idea de tornar a l'escenari d'aquell favor al Sord. I havia de treure'm la Glòria del cap, per favor.

A mitja tarda, quan, tirat al sofà, ja havia begut unes tres o quatre cerveses i havia fumat fins l'última de les burilles que poblaven el cendrer, va sonar el mòbil. El Moro volia saber si m'havia de passar a buscar, atès que el cotxe no em funcionava. Jo ni tan sols recordava l'incident amb la meva tartana i si el Moro no m'arriba a trucar hauria estat l'absència més destacada de la meva pròpia festa. Li vaig demanar mitja hora de temps i me'n va concedir una, perquè volia visitar la Sònia abans de venir a casa.
D'aquesta manera, després de dutxar-me i d'arreplegar el poc que vaig trobar net per abillar-me -algú va escriure una vegada que ell no es vestia: es tapava; jo sóc igual-, vaig sortir de casa armat amb mitja llauna de cervesa per comprovar que l'ascensor s'havia espatllat. Ho vaig trobar tan normal, tan d'acord amb totes les circumstàncies que m'envoltaven, que ni tan sols vaig cedir a les temptacions de somriure amb ironia. Vaig arronsar les espatlles i vaig baixar al carrer.
El Moro m'esperava estacionat en doble fila, el cotxe sota un xàfec intens. Estava acabant de fabricar un porro, una olor inconfusible el delatava, decorada amb algun disc del Miles Davis. Una escena del tot adequada, tenint en compte el dia que fa, vaig pensar. Em va saludar i amb un cop de cap em va indicar el seient de darrere, ple d'ampolles de whisky, vodka, ginebra, rom i cervesa. Començava el rescat de la princesa més bonica del món. Vaig agafar una ampolla de J&B, la vaig obrir, vaig fer un trago i vaig confessar:
-No tinc ganes de festa, avui.
-Jo tampoc.
Va arrencar el cotxe i ens vam endinsar en el trànsit inquiet de la ciutat. Mentre trencava per aquí i per allà, cercant la sortida cap a la carretera, el Moro va explicar-me les últimes novetats de la seva relació amb la Sònia. Gairebé no l'escoltava, aferrat a l'ampolla. M'envaïa una onada d'apatia, tant me fotia tot el que m'explicava, m'hauria estat igual estavellar-me contra el primer pal indicador que ens haguéssim trobat. De tant en tant em preguntava alguna cosa i jo m'esforçava en respondre-li vaguetats o tòpics. Estava desganat i l'únic que volia era que parés de ploure i que tothom em deixés tranquil amb la meva ampolla de whisky, el Moro inclòs.

Una hora després, havíem arribat a la masia dels pares del Sord. Érem els primers. Plovia més que mai i el Moro va apagar el motor just davant la porta, per mullar-nos el mínim possible mentre descarregàvem l'alcohol. La masia, de fet, no era més que quatre parets aixecades amb poca fortuna, amb un cobert adossat a la paret de l'esquerra de l'entrada principal. Dins la casa, la planta baixa es dividia en una estança gran, presidida per una llar de foc, i una altra de més petita que servia de cuina. Unes escales de graons altíssims duien al pis de dalt, que disposava de tres habitacions. En aquell moment feia més fred dins que fora i el Moro i jo ens vam afanyar en traginar les ampolles a la casa i encendre una mica de foc per escalfar-nos i assecar-nos. Al cap d'una estona, el Moro es va alçar per aparcar el cotxe a l'era del costat i jo em vaig quedar sol, assegut davant del foc, amb una estranya sensació centrífuga a l'estómac. Allà, envoltat d'aquelles parets ploroses pintades de blanc calcinós, mentre el foc crepitava amb fúria, la tristor m'aclaparava i res no semblava tenir sentit.

El Gai i l'Escocès van arribar mitja hora més tard que nosaltres. L'Escocès estava més borratxo que una cuba. Amb moltes dificultats de pronunciació, va anunciar solemnement que l'Àngela i ell ho havien deixat córrer. Ni tan sols li vam fer cas. Trencaven cada tres o quatre dies, es reconciliaven durant dos dies i després tornaven a barallar-se. Com que no era cap novetat, vam permetre que dormís la mona assegut davant del foc. El Gai, per la seva part, semblava molt atabalat, perquè, a part d'haver hagut de transportar en aquell estat l'Escocès des de la ciutat, l'havien trucat de la feina:
-Demà a les nou del matí he de ser a l'aeroport, de manera que no em podré quedar gaire estona.
La festa acabava d'enfonsar-se definitivament. Adéu al rescat de la princesa més bonica del món. Adéu a la sortida de l'autopista de la mala vida. Malgrat tot, vam encetar un parell d'ampolles mentre esperàvem el Tatu i el Daniel. Tots dos van acabar d'espatllar aquella festa ja de per si prou depauperada. Primer va arribar el Tatu, acompanyat de la Montse. Després d'haver-la saludat afectuosament, com si no ens importés la seva presència, i un cop refets de la sorpresa, el Moro i jo vam endur-nos a part el Tatu:
-Vam dir sense nòvies -li vaig recriminar.
-És que... Vam quedar que aniríem l'un al comiat de solter de l'altre i...
-Això no és només el teu comiat de solter -va recordar-li el Moro; en realitat, vaig pensar per a mi, ja no ho era abans, collons, allò hauria d'haver estat la meva, de festa.
-Escolteu -va replicar, mosquejat-, si voleu agafo i ens n'anem.
-No siguis imbècil -vaig contestar, fastiguejat però definitivament resignat: efectivament, ni tan sols quan em decidia a certificar la fi de la mala vida em sortia una puta sola cosa bé.
El Moro em va tustar l'espatlla i, a cau d'orella, va xiuxiuejar-me:
-Si ens hem de fotre fins al cul de drogues, més val que ho deixem per un altre dia, potser pel de la puta boda... Tampoc no en tinc ganes, jo, ara.
Vaig assentir amb el cap. Vam asseure'ns tots a la taula, excepte l'Escocès, que continuava clapant, i ens vam disposar a alcoholitzar-nos fins que el cos digués prou. Unes tres o quatre hores més tard de l'hora convinguda amb anterioritat, ja en plena nit, el Daniel va fer ac
te de presència acompanyat del Prist. Si faltava algú per acabar de rematar la festa i, de passada, el meu mal humor en clara tendència ascendent, aquell era el Prist. Vaig esguardar el Daniel amb reprovació, però aquest va fer com si no se n'adonés. Encara avui em pregunto com aquell animal va gosar arrossegar el Prist i la seva bombolla fins la masia dels pares del Sord. De totes maneres, l'onada d'apatia ja m'havia inundat per complet, superant fins i tot la meva mala bava i, encara que aquella fos la situació més patètica de tota la meva vida, vaig aplaçar el meu discurs d'àcid sulfúric per al Daniel per a l'endemà. O un altre dia. O mai. Si vis pacem, pax .Al capdavall, en aquells moments, la festa s'havia convertit en una reunió social, amb dos convidats de més que m'importaven una merda i amb un dels que m'importava dormint la mona abans d'hora.
Gairebé ni me'n vaig adonar, embriac com anava, que el Daniel havia aterrat amb ganes d'intoxicar-se el màxim possible. El Gai va desestimar definitivament la possibilitat de quedar-se, em va abraçar i va fotre el camp, no sense abans haver-me llançat una llambregada de compassió i amb la promesa de trucar-nos quan tornés de Brussel·les, que era on l'enviaven durant un mes a la feina. El Tatu no va fer escarafalls a les ratlles que oferia el Daniel a grans crits. Òbviament, aquest últim ni tan sols havia captat que havia engegat a rodar la meva festa i, si se n'hagués adonat, el més segur és que, col·locat com anava, encara s'hagués encarat a les meves més que probables recriminacions. El Prist, que no havia pagat ni un duro per a la festa i que, de ben segur, s'esquitllaria de pagar-ne cap, molt callat dins la seva bombolla de no ser-hi tot i ser-hi, tampoc no va rebutjar l'oferiment entusiasta del Daniel. La Montse, que havia refusat fins i tot de beure adduint el seu estat d'embarassada, només feia que riure les gràcies d'aquest i del Tatu, mentre el Moro observava l'escenari amb una ràbia incontenible als ulls.
Vaig sentir unes ganes immenses de plorar. Vaig oferir una excusa vaga i vaig sortir fora, on l'aigua continuava caient, encara que amb menys insistència que abans. Darrere meu va sortir el Moro.
-Estàs bé? -em va preguntar.
-No.
Els passos em van conduir fins darrere la casa, que el bosc tocava amb desvergonya. Les llàgrimes em queien sense aturador, però, xop com anava, ni tan sols me n'adonava. El Moro caminava al meu costat, en silenci, esperant que fos jo qui comencés a desfogar-se. Vam enfilar el camí de pujada fins aquell arbre i allà ens vam parar.
-Te'n recordes? -vaig preguntar al Moro, eixugant-me la cara amb la mà dreta.
-Sí.
Aquell era el favor que havíem concedit al Sord. Molt exaltat, un vespre, ens havia trucat per demanar-nos ajuda. Que pugéssim tots sis a la masia dels seus pares, que ens ho pagaria molt bé. En arribar, encara molt nerviós, ens va entregar unes pales i ens va demanar que l'acompanyéssim allà, a aquell arbre, al costat del qual hi havia un forat. Dins s'endevinava alguna cosa, com un sac, amb prou feines coberta de terra marró. Vam passar-nos una hora omplint aquell clot, sense dirigir-nos la paraula, suant per l'esforç i molt espantats. Vaig aferrar-me amb tanta força a aquella pala que l'endemà em van sortir durícies. Quan vam haver acabat la feina, el Sord ens va parlar: "No digueu mai res ni a ningú d'això que acabeu de fer. Mai. Durant els pròxims dos anys em podeu demanar el que vulgueu i jo us ho aconseguiré".

Aquella mateixa nit vaig conèixer la Glòria, en una imatge que ara esdevenia borrosa, com si el temps n'hagués entelat el record, com si ara ja no importés que aquella nit no hagués existit mai, que després ens haguéssim enamorat els dos, que haguéssim entrat en aquell joc previ al primer petó, que jo no recordava perquè, és clar, havia gosat fer-lo perquè anava completament begut.

-Per què creus que ens va trucar a nosaltres? -vaig preguntar al Moro, referint-me al Sord i espolsant la Glòria dels meus pensaments-. Per què no va trucar als seus amics?
-No ho sé...
-Tinc una teoria. Crec que sabia que no tenim principis.
El Moro em va mirar, sorprès per aquella afirmació tan rotunda i desmesurada, tot i que jo, en aquell moment, estava molt convençut del que deia.
-De veritat creus això? -em va inquirir.
-Sí.
-No, no... Vull dir si creus en realitat que no tenim principis.
-Home, doncs sí. On ha quedat la nostra ètica, Moro? Hem anat creixent i cada cop ens importa menys tot, cada cop ens tornem més cínics. Recordes, ahir, a ca l'Escocès? Els seixanta euros que em va donar pel gram eren d'aquella pobra vella... Com collons els podia acceptar, jo? No sé què cony devia haver fet el Sord aquell vespre, i m'ho puc imaginar, tots dos podem; però, hòstia, ell sabia, d'alguna manera, que no faríem preguntes, que no xerraríem res només que ell ens oferís una pastanaga. I tenia raó.
-No sé on vols anar a parar... Tens remordiments?
-No, cony. Això és el que em preocupa, no tenir-ne.
-I quin problema hi ha?
-Com que quin problema hi ha? -vaig fer, mentre m'asseia, indiferent a la humitat de l'herba-. És que va de tot això, fer-se gran? Créixer? Madurar? Que no t'importi res mentre no et dongui pel cul a tu? On és el que importa? On són els amics, l'amor?
-Desbarres.
-Com?
-Sí, desbarres. Mira, tu tens dos problemes. Un, t'ha deixat la col·lega, t'has quedat sense feina i, en definitiva, estàs desorientat. Dos, tens por de créixer i prefereixes quedar-te anclat en la postadolescència abans que afrontar que t'has equivocat en moltes coses.
-Què vols dir? -vaig interrogar-lo, picat per la susceptibilitat. Ja era la tercera persona que em retreia la meva immaduresa, després de la Glòria, a la terrassa, i de l'Anna, el dia anterior.
-Au, vinga. Què faràs, demà? I l'altre? I l'altre? No em refereixo a deixar de drogar-se, de beure o fins i tot de fumar. Tot això no importa. El que importa és què et motiva a voler allunyar-te de la realitat, per què li tens tanta por. I jo crec que li tens por perquè et tens por a tu mateix, tems créixer, deixar de ser qui ets, que es mori el rock and roll. Però el rock and roll no és fotre's fins al cul de tot sense que t'importi res. El que anomenem rock and roll és actitud, una actitud davant la vida, un dir a tothom: ei, jo sóc així i res no pot canviar la meva essència, el que penso, el que sento. Ets diferent i creus que si alguna vegada t'enfrontes al que t'envolta i adoptes una solució que s'assembla a la que adoptaria tothom perdràs aquesta diferència, cauràs dins del sistema, i això no és veritat. Si per viure s'ha de menjar i per menjar s'ha de treballar, collons, tio, treballa! Això està muntat així. Però què canvia, dins teu? No res! No canvia res! Continues sent el paio irònic, sagaç i autèntic que tots coneixem, encara que vagis a la platja a torrar-te al sol a l'estiu amb la dona i la canalla. Tots nosaltres hem acabat descobrint això, tu inclòs, encara que no ho vulguis admetre. Vivíem en un núvol de vi i de roses, un món on només semblava importar la música i divertir-se, però això tan sols és una fal·làcia que havíem construït entre tots, qui sap exactament per què, potser només per sentir una cosa que ja sabíem d'avantmà: que no érem gens igual a la resta de xavals de la nostra edat. Quina estupidesa! Però quants anys teníem, quan vam inventar aquesta merda? Quinze! I quants en tenim, ara? Vint-i-set! S'ha acabat, tio. Has de baixar a la terra, has d'acceptar que tens problemes i que t'hi has de barallar. Ningú no et diu que hagis de convertir-te en una altra persona, ni tan sols entrar al sistema, sinó canviar de manera de fer.
Sabia que el Moro tenia raó. Vaig callar, mentre ell s'asseia al meu costat i maldava inútilment per encendre un cigarret sota la pluja. Tenia raó. I jo ho sabia. Ho havia sabut sempre, des que teníem quinze o setze anys, i havia mirat cap a un altre cantó, com si tot el que em passés no tingués res a veure amb mi. M'havia, ens havíem, inventat una altra realitat per no afrontar la realitat real. Durant vint-i-set anys havia viscut en la ingenuïtat més completa, mentre considerava que mai no hauria de tastar els clatellots que el temps et reserva. Aquella ingenuïtat tenia el seu encant, sí, però s'havia acabat la tarda de la terrassa, s'havia acabat en abandonar la feina, s'havia acabat en adonar-me que els meus amics, potser, fins i tot no l'havien patit mai, aquella ingenuïtat. Em dolia admetre-ho, em dolia assumir que el temps ja havia devorat l'època de les despreocupacions, però, sobretot, em dolia descobrir que no podia carregar les culpes dels meus errors a ningú. Que jo, tot solet, cec, havia portat la meva vida a un pou on m'ofegava i m'angoixava. Potser sí que la Glòria havia contribuït al fracàs de la relació, potser sí que la feina no m'omplia, potser sí que els meus amics es preocupaven més d'ells mateixos que de mi, potser sí que els meus pares no m'havien entès mai. Però, i jo? Quin paper hi havia jugat, jo, en tot això? No havia estirat la corda amb la Glòria fins trencar-la? No havia deixat d'explicar-li en cada moment com em sentia? Sempre posava excuses: "jo sóc així", un guerrer del rock and roll, quan, en realitat, jo no era així o, si ho era, era molt més que allò que permetia que ella vegés. No havia donat jo el pas d'engegar la feina a rodar? Sí, és clar que n'estava fins als pebrots, és clar que no em sentia capaç de continuar, és clar que el cap s'havia passat amb mi deu mil vegades, però no podia haver resistit fins trobar alguna cosa millor? No hauria pogut ser una mica més refotudament responsable? No havia culpat els meus amics, ni que fos pregonament, de no ser ja el que eren abans? No havia considerat els meus amics més com una eina que no pas com una fi en si mateixa? No havia callat sempre i m'havia fet el suec quan els pares m'asseien i m'advertien que m'equivocava? Qui havia dinamitat els fonaments de la meva vida sinó jo, a l'empara d'una mentida? Perquè, si to
t el que m'oferien els mercaders del sistema era mentida, si creia realment que la vida valia més que viure-la com la resta del món la vivia, m'havia mentit: l'havia malgastada, l'havia viscuda en tercera persona, com si no existís un endemà que pogués passar comptes del que feia o del que deia. I sempre feia o deia el que no havia de fer o de dir. Si la Glòria m'aconsellava que no bevés més, jo em prenia un altre gin tonic, si m'havia d'aguantar com tothom a la feina, jo l'engegava a prendre pel cul, si havia de pagar tres mesos al propietari, jo mirava de pagar-n'hi dos. Sempre, en la més absoluta de les irresponsabilitats, en la més explosiva de les impulsivitats, arrossegava la meva existència cap a un caos inabastable, per a mi i per als qui m'envoltaven. Sempre actuava just a l'inrevés de la manera que sabia que havia d'actuar. Rumiar després en comptes de pensar abans, fugir en comptes de lluitar, aplaçar, suspendre. Així es resumia la meva vida, mentir-me per evitar ser mentit. Jo era l'absència més destacada de la meva vida, com havia estat a punt de ser l'absència més destacada d'una festa sense sentit. Si el vespre anterior, assegut al bar de sota casa, em preguntava en què havia fallat jo, la resposta era terrible: jo. Jo fallava. Si en tota la meva vida una espècie de ràbia, incomprensible potser, havia sorgit de mi cap a l'exterior, ara aquesta ràbia, comprensible segur, retornava cap a mi. Si m'hi parava a pensar, abandonar la mala vida potser, i només potser, allargaria el temps que podia viure, però això no tenia res a veure amb la pregunta crucial, la qüestió fonamental, que era com podia jo relacionar-me amb aquell temps, com podia la meva essència relacionar-se amb la meva vida.
-Saps? -va indicar aleshores el Moro, com si hagués intuït el meu pensament-. De jovenets, quan vam tenir la sort d'endevinar que al nostre voltant alguna cosa no quadrava, que alguna cosa feia tuf de fals, vam idear una resposta. Una resposta equivocada, sí, però la nostra resposta, al capdavall. Tampoc no se'ns pot culpar per això, com no se'ns pot culpar per qui som ni per veure les coses de manera diferent a la resta de la gent. El que és important és que conservis la teva essència, la teva visió crítica, la teva diferència, per molt que et vegis impulsat a conviure en un món que has heredat per pura casualitat.
Vaig assentir en silenci. Ja no comptava amb l'aixopluc ingenu dels guerrers del rock and roll. Ja no podia respondre amb una mentida la falsedat que m'envoltava, perquè jo era la resposta a la realitat. La ràbia i l'autocompassió ja no valien.
Clarejava lànguidament i, per cinquè dia consecutiu, plovia. Tot al meu voltant adquiria pausadament un color gris. Mentre ens alçàvem i, sota aquell xim-xim, tornàvem sense pressa cap a la masia dels pares del Sord per reunir-nos amb els altres, vaig pensar que havia de comprar un paraigua. Un paraigua negre.