Paraigua negre (Part IV)

Vaig pujar a les habitacions del pis de dalt i vaig entrar a la de l'Anna sense trucar. L'Anna és la meva germana i té set anys més que jo, però en realitat no es diu Anna, sinó Sílvia. Quan jo era petit i aprenia a parlar m'era impossible pronunciar Sílvia o "Via" (que segurament és el que qualsevol hauria pronunciat, si no fos que, com jo, estigués predestinat a fer les coses a l'inrevés de la resta de gent), de manera que a casa m'ensenyaven a cridar la "germana". Sempre he estat molt mandrós i de seguida vaig descobrir que podia estalviar-me utilitzar quatre lletres; així, sempre cridava la Sílvia com a "ana". I així es va quedar. Tota la família, amics i coneguts l'anomenen ara Anna en comptes de Sílvia, excepte l'Eulogi, encara que ma germana m'ha confessat que ell, quan s'acaba de córrer, li xiuxiueja: "oh, Anna". Ella no sap la raó d'aquest fenomen en l'Eulogi, però poc li importa perquè, segons assegura, ell és un autèntic déu del sexe. Amb l'Anna, a qui adoro, ens tenim molta confiança.
No els vaig trobar fent l'amor, precisament, sinó discutint sobre l'àlbum de fotos familiar. Segons l'Eulogi ella era preciosa quan tenia deu anys; en canvi, l'Anna es trobava més guapa quan en tenia set. En veure'm entrar, però, van abandonar aquestes disquisicions i l'Anna es va precipitar a abraçar-me, mentre l'Eulogi em tustava l'esquena amicalment.
-Pareu ja -em vaig queixar mig seriosament mig en broma-, que tampoc no s'ha mort ningú.
-Doncs nen, ho sembla. Fas mala cara. Vine a seure. Com estàs?
-Malament -vaig admetre.
L'Eulogi es va retirar per ajudar la mare, deixant-nos a nosaltres dos sols, en un gest que vaig agrair picant-li l'ullet. L'Anna havia estat la primera persona en assabentar-se dels fets de la terrassa i dos dies després es va passar tota una tarda amb mi eixugant-me les llàgrimes i consolant-me. Li vaig explicar tot el que havia fet des d'aleshores, o sigui, res, a part de drogar-me i emborratxar-me, la meva promesa solemne i la festa que havia organitzat. Ella m'observava atentament i em va escoltar tota l'estona sense interrompre'm ni una sola vegada. Al final va intervenir:
-Mira, tio. Almenys ja has pres una decisió. Com a mínim una, que no està malament. No és que m'agradi la manera que tens de començar a tirar-la endavant, així, amb una festa ionqui, però ja és un passet. Per fi comences a fer-te gran, a enfrontar-te als problemes. Això és positiu.
-Gràcies.
-Espera, que encara no he acabat. Les coses no són tan fàcils. Només has començat a caminar. Has de ser conscient que aquest dolor que duus a dins no acabarà mai de cicatritzar.
-Què vols dir?
-Mmmh... Te'n recordes del Gonçal? Del mal que em va fer?
-Sí, és clar.
-És una ferida que encara porto dins meu. No m'entenguis malament. Estimo l'Eulogi, l'estimo amb bogeria, però el Gonçal... El Gonçal, no ho sé, és molt difícil d'explicar, però encara porto tot el que vam viure junts i tot el que ens vam estimar dins meu. El dolor que em va provocar quan ho vam deixar córrer també el porto a dins i sempre, en un moment o altre, acaba sorgint: de vegades en forma de record, altres vegades amb situacions amb l'Eulogi...
-Això no significa que m'hagi de passar a mi.
-Ja veuràs com sí que et passa. És un dolor diferent del dels primers moments, del dels primers mesos. Però és dolor, al capdavall. Persisteix.
-Bé, i què?
-Que l'important és aprendre a conviure-hi. És mentida que amors així se superin. No se superen mai. Hauràs de conviure amb això la resta de la teva vida i el que et vull dir és que vigilis.
-Amb què?
-Tens una forma molt peculiar d'enfrontar-te al dolor: et col·loques per allunyar-te'n, però en una il·lusió. L'únic que aconsegueixes és aplaçar-lo, perquè l'endemà, quan et despertes, el dolor encara hi és, no ha marxat pas. Surt de l'amagatall i, patapam, et mossega. Has d'aprendre a enfrontar-t'hi d'altres maneres. Això és el que et vull dir. Sigues valent cada vegada que trobis a faltar una abraçada o un petó.
-Com?
-No ho sé, jo. És cosa teva.
-Tu com ho feies?
-Jo? Quan pensava en el Gonçal, simplement, m'esforçava en recordar els episodis dolents, a justificar que ja no estiguéssim junts. Si no me'n sortia i no podia pensar en res més que ell abraçant-me, m'imaginava que li clavava un ganivet a l'esquena o que vomitava, o alguna cosa per l'estil. El que fos per deixar-hi de pensar.
-Sempre he sabut que eres una sàdica.
-Ja. I tu un borinot. Vine aquí -i em va abraçar i em va fer un petó a la galta-. Enfronta't als problemes, sigues responsable. T'estàs fent gran i ho has d'acceptar.
Vaig gaudir d'aquell moment uns cinc segons, en silenci, sense pensar gaire en el consell que generosament se m'acabava de donar. Necessitava aquella abraçada, un feix de llum en aquell dia tan gris, però quan l'Anna em va alliberar, vaig preguntar-li:
-Tens dos-cents cinquanta euros?
-Per què?
-He de pagar dos mesos al propietari i vaig una mica curt de pasta.
-Saps? No sé si canviaràs mai -i va somriure-. D'acord, te'ls deixaré. Però me'ls tornes tan aviat com puguis, d'acord?
-Sí, és clar... Mmmmm... Me'ls pots deixar ara?
-Després passarem pel caixer -va respondre, resignada.

El dinar, senzillament, va ser un desastre. El pare, sorrut, es va atrinxerar al cap de taula i només va obrir la boca perquè en fugissin un parell de sís i un altre parell de nos. A la mare, amb l'incident de la serra mecànica, se li havia cremat lleugerament el segon plat, el llobarro al forn, i es passejava histèrica del menjador a la cuina. L'Eulogi, l'Anna i jo conversàvem de tant en tant sobre algunes trivialitats, mentre buidàvem un parell d'ampolles d'un Terra Alta blanc excel·lent. Els cafès van contribuir a rebaixar un xic la tensió, especialment perquè amb l'Eulogi vam escurar mitja ampolla de Glenffidich sota la mirada reprovatòria del pare. En un moment donat, la mare va preguntar:
-I de la Glòria, què? No n'has tornat a saber res més?
-Mare... -va recriminar-li l'Anna suaument.
-No, no res -vaig respondre, simulant indiferència.
-Txst! Mira que era bona noia -va dir la dona-. I guapa, a més a més. Vés a saber quina una li'n devies fer.
-Mare! -va exclamar ara l'Anna.
-Què? -va replicar la mare-. És que és un desastre i un poca-solta! Les dones no desapareixen així com així si no és que...
I bla, bla, bla. Atordit ja pel vi i el whisky vaig decidir que no valia la pena enfrontar-se a la mare. Pobra dona. Ja li havia donat prou disgustos i no la podia culpar per pensar d'aquella manera sobre el final de la relació amb la Glòria. Li sobraven arguments per considerar, sense escoltar-me abans, que jo en tenia la culpa. I al capdavall ni jo mateix no estava convençut que no tingués raó. Vaig mirar el rellotge i el món em va caure a sobre:
-Hòstia! Cinc minuts per les sis! He de fotre el camp!
Vaig llençar una llambregada a l'Anna, que va respondre afirmativament i es va aixecar de la taula. L'Eulogi, pobre, es va alçar també, però amb poca traça, a causa de la ingestió excessiva d'alcohol. Mentrestant, de fons, la mare es queixava que marxàvem molt d'hora. En canvi, per a mi era molt tard. El Sord estaria al bar del Daniel al cap de cinc minuts i encara havíem de passar pel caixer perquè l'Anna em fés el préstec. Els diners no són una necessitat: són una urgència.
Gairebé vaig haver de treure a empentes ma germana, que quedava amb la mare per anar a comprar no sé quina mena de sostenidors, alhora que l'Eulogi m'explicava no sé quina història de la seva joventut mentre jo, impotent, clissava desesperadament el rellotge cada deu segons. Al cotxe, l'Anna esbroncava l'Eulogi, que conduïa, per haver begut tant whisky. A punt vam estar de xocar amb el cotxe de davant ben bé tres cops, amb els crits conseqüents de ma germana al seu company. El rellotge corria sense aturador, gairebé tant com el cotxe de l'Eulogi, que va frenar bruscament davant d'un caixer automàtic. L'Anna, atabalada per la conducció irresponsable del seu xicot i per les presses que li donava jo, va ensopegar en baixar del cotxe i va anar d'un pèl que no caigués tan llarga com era sobre l'asfalt moll per la pluja, però es va recuperar miraculosament i, després d'un parell d'equilibris i quatre passes, va arribar sense més novetats al caixer, on, mentre jo colpejava impacient el cap contra el vidre de la finestra de darrera, va haver de fer cua per treure els diners amb la Visa. Quan tornava a entrar al cotxe, ja amb els diners a la mà, va sonar el meu telèfon.
-Sóc el Moro.
-Ja sé qui ets! El teu número surt...
-Sí, sí, val. M'ha trucat l'Escocès, estava molt nerviós, no sé què li ha passat. Diu que anem a casa seva tan aviat com sigui possible.
-Però si jo ara...
-Tio, no ho sé, però afanya't a venir, semblava a punt d'agafar-li un atac.
Vaig penjar jurant que ara mateix me n'anava a ca l'Escocès, atabalat del tot, angoixat pel munt de feina que se'm girava aquella tarda. Què cony li devia haver passat, ara, a aquell animal de l'Escocès? A despit del risc que suposava la seva borratxera, vaig demanar a l'Eulogi si em podia portar al bar del Daniel, mentre agafava els diners de l'Anna i li feia un petó.
-Som-hi! -va cridar ell, alegrement. M'encanta, l'Eulogi.
Va arrencar violentament, deixant roda, va derrapar en tres o quatre cruïlles -saltant dos semàfors en àmbar- i va frenar tan bruscament com abans davant del bar del Daniel. Jo estava ja molt marejat, no sabia si per l'alcohol o pel pilotatge de l'Eulogi, o per les dues coses a la vegada, i vaig baixar fent tentines del cotxe després de fer un altre petó a l'Anna i un més, aquest a la boca, a l'Eulogi, que es va posar a riure amb grans escarafalls, qui sap si divertit o avergonyit.

El bar estava ple, a aquella hora. El Sord m'esperava enmig dels seus amics, a la punta més llunyana de la porta. Vaig travessar amb prou feines el bar, inundat de cossos que prenien carrera per a la nit i aclaparat per una música atronadora que sonava a tot drap.
-Perdona que arribi tard -v
aig dir al Sord, abans de saludar tots els seus amics i d'agafar una canyeta que el Daniel m'havia servit només veure'm entrar.
-No passa res, home! -ell ja anava més borratxo que jo.
Amb un gest molt ràpid, que havíem repetit centenars de vegades, vam intercanviar la coca i els diners, sense que ni a l'un ni a l'altre ens importés gaire que algú altre captés el moviment. En obrir la mà dreta vaig comprovar que faltava un gram: jo n'havia pagat sis i ell només me n'havia entregat cinc. Vaig protestar:
-Escolta...
Inútil. El Sord ja s'havia adormit.
-Merda!
-Què passa? -em va preguntar l'Òscar, un amic del Sord.
-Falta un pollastre. Què faig, ara? Tinc pressa, jo.
-Tranquil, només és una capcinada. Li dura uns deu minuts.
Vaig arrepenjar el cap a la barra, observant el terra brut de burilles del bar, fent que no amb el cap. Semblava increïble: un cop més, tot el que es podia torçar es torçava. La temptació de caure davant la depressió que m'assetjava des que m'havia llevat va créixer encara un xic més. Segur que el Moro estava palplantat davant la casa de l'Escocès mentre maleïa tots els meus avantpassats, mentre jo esperava que aquell paio es despertés, sense poder fer res més que una altra canyeta. Aleshores se'm va acudir preguntar-me què estaria fent la Glòria just en aquell moment. On devia estar? A Romania, potser? O a Dinamarca? Què devia fer? Llepar-se les ferides que jo li havia produït? O oblidar-se de mi mentre follava amb qualsevol? Composar la imatge de la Glòria cardant amb un altre paio em va punxar el cor. Imaginar-la cedint la seva cara d'orgasme a un altre que no fos jo em revoltava l'ànima. Refotuda cabrona! Uns copets a l'esquena em van distreure:
-Què passa? -em va preguntar el Sord.
-Oh, ja t'has despertat? Falta un pollastre.
-Perdona... Té. No t'oblides de res?
-Què vols dir?
-Les claus de la masia.
-Hòstia, és veritat. Gràcies.
-De res. I arregla aquesta cara, home!
Aleshores vaig recordar que havia de preguntar-li una cosa al Sord:
-Sord, escolta. Quan t'adorms d'aquesta manera, somies?
-Te'n fots de mi o què? -va inquirir, mosquejat.
-No, no -havia oblidat que es tornava molt susceptible quan li parlaven de la seva narcolèpsia-, perdona... Eh... Me n'he d'anar.
Vaig pagar les canyes al Daniel, que volia saber si sortiria aquella nit, qüestió a la qual vaig respondre amb un encongiment d'espatlles, i vaig sortir al carrer. Collons, vaig remugar en veu baixa, almenys hauria pogut parar de ploure i que sortís el sol, només que fos per animar-me una miqueta. Aquella grisor, el xipolleig dels pneumàtics dels cotxes en navegar per l'asfalt moll i els paraigües oberts dels qui caminaven pel carrer abatien la poca moral que era capaç d'aplegar dels racons més llunyans de l'ànima. Ca l'Escocès queia allà mateix, pràcticament, i vaig caminar amb pas ràpid -no per no mullar-me, que, com ja he explicat, és una estupidesa, sinó pel temor que m'infundava la fúria del Moro- per arribar-hi com més aviat millor.
Efectivament, el meu amic m'esperava ja feia deu minuts al portal del bloc de l'Escocès i treia foc pels queixals:
-Collons, tio, m'has dit que ja venies.
-És que havia de pillar -em vaig intentar disculpar.
-I no ho podies fer a una altra hora? -em va recriminar.
-Mira, xaval -ara m'havia picat jo-. Vols el material o no? He tingut un dia horrible: m'he llevat tard, el cotxe s'ha espatllat, he trobat el propietari, que em vol fotre fora del pis, he arribat tard a dinar a ca'ls meus pares, estic pelat, l'Anna m'ha de deixar pasta per pagar el lloguer, que, si no, no puc pagar la coca, el Sord es clapa quan em passa la història, he de venir a suportar les paranoies d'aquest paio, he de pagar el lloguer aquest vespre i, la veritat, si em puc estalviar la teva bronca t'ho agrairé, perquè, si no, em posaré a discutir amb molt de gust les vegades que tu arribes tard, m'atabalaré, m'emprenyaré i, al final, engegaré algú a prendre pel cul.
Vaig esbufegar. Era evident que el pap del Moro no s'havia buidat del tot, però em va fer el favor de no punxar-me més. Va descarregar el seu mal humor contra el timbre de l'Escocès mentre sacsejava el cap a banda i banda i gemegava alguns improperis en veu gairebé imperceptible, tot i que vaig distingir clarament "collons", "tots cabrons" i "fills de puta".
L'Escocès ens esperava a la porta del pis, acabat de dutxar i abillat únicament amb un barnús. Sense saludar, ens va etzibar directament:
-He atracat una vella.

De vegades, en aquells temps confusos, hauria desitjat ser narcolèptic, com el Sord. Bé, exactament com el Sord no: m'hauria encantat poder triar el moment en què em volia adormir i en què em volia despertar. Davant de qualsevol problema o circumstància que em desagradés, jo, automàticament, aclucaria els ulls i dormiria fins que el problema o la circumstància hagués desaparegut. Això ja no seria narcolèpsia, però jo dissimularia i, sota la capa falsa d'una malaltia inventada, podria continuar, pensava, amb la irresponsabilitat i el rock and roll. Ho vaig desitjar amb totes les forces quan l'Escocès ens va confessar que havia atracat una velleta pel carrer. Vull adormir-me, vaig pensar. Ara. Ja.
Sempre havia sabut que l'Escocès estava tocat de l'ala, però en aquell moment em vaig convèncer que l'havíem de tancar. No a la presó, sinó en un manicomi. Quan, mig recuperats de la sorpresa, ens vam asseure a la taula del menjador, l'Escocès, força alterat, es va explicar mentre el Moro i jo fumàvem un porro per calmar-nos. Resulta que el noi, sense tenir una altra cosa en què pensar, va decidir experimentar què se sentia quan s'atracava algú. Va sortir al carrer, va caminar una estona i, al final, va trobar el que buscava: una anciana indefensa. Fent el cor fort, l'Escocès s'hi va plantar al davant i la va amenaçar de punxar-la amb una xeringa -que òbviament no portava a sobre- si no li donava la cartera. La pobra iaia, tremolant de cap a peus, la hi va entregar sense protestar i en aquest punt és on la història agafa els colors surrealistes típics de l'Escocès. En comptes d'agafar la cartera, córrer, robar els diners i tirar els documents en qualsevol paperera com un bon atracador, l'Escocès, davant la vella, va obrir la cartera per comprovar que hi havia diners, va prendre-li seixanta euros i li va retornar la resta, mentre demanava disculpes educadament a l'àvia per haver-la importunat. Aquí l'Escocès es va enfadar amb nosaltres dos: el Moro i jo ens vam mirar i vam esclatar en grans riallades, segurament ajudats per aquella maria tan potent que acabàvem de fumar. La nostra hilaritat va augmentar quan l'Escocès ens va recriminar aquella actitud tan despreocupada i no vam poder parar de riure fins passats ben bé deu minuts.
-Que bo! -va exclamar el Moro, eixugant-se les llàgrimes dels ulls.
-Què vols dir? -va inquirir l'Escocès, encara picat per les nostres rialles.
-Home -va replicar l'altre-, no és que aprovem que vagis atracant pobres iaies pel carrer, però, com a mínim, fes-ho bé!
Noves riallades.
-Jo només volia saber què se sentia -va dir, mig avergonyit, amb un to de disculpa.
Més riallades.
-I què se sent? -vaig preguntar, encara rient.
-Culpabilitat i, sobretot, molts nervis.
-Afortunadament -va intervenir el Moro, que era el més assenyat dels tres que ens assèiem a la taula.
-Què vols dir?
-En primer lloc, que estàs com una puta cabra -va respondre, ara molt seriós, el Moro, mentre jo reblava l'asseveració amb un cop de cap-. Com collons se t'acut atracar iaies pel carrer? És que no tens res al cap? Després, que ets imbècil: segur que ni t'has tapat la cara i, a sobre, et quedes com un estaquirot davant la vella. Si se'n va a la policia a denunciar-te, et podrien reconèixer. I, finalment, que, per sort, sents culpabilitat i nervis, perquè, si no, aquest -em va assenyalar- i jo t'agafàvem ara mateix, et fotíem d'hòsties fins al carnet d'identitat i t'enviàvem a Sant Boi.
L'Escocès s'havia quedat capcot i ni tan sols va replicar, cosa realment estranya en ell. Durant el silenci, vaig mirar el rellotge i vaig comprovar que ja havia passat molta estona des que havíem arribat a ca l'Escocès. M'havia d'afanyar si volia pagar al propietari del pis.
-Problema solucionat? -vaig preguntar al Moro.
-Sí, ja em quedo jo.
-Ah, per cert... Un gramet per a tu i un altre per a tu. S'han de triturar.
-Et puc pagar demà? -va fer el Moro.
-És clar.
-Té -i l'Escocès em va entregar seixanta euros.
-No seran els de la vella?
-Sí -va respondre lacònicament.
Novament, el Moro i jo vam riure a més no poder. Em vaig embutxacar els diners, em vaig acomiadar i vaig sortir del pis. Divertit, vaig comprovar que em sentia en aquell moment que nosaltres sempre definíem com "el globus". Havia begut molt durant tota la tarda i la maria de l'Escocès em feia flotar ja força lluny de la realitat. Al carrer, la pluja em va eixorivir una mica, malgrat que ja s'havia fet fosc i que les llums dels fanals brillaven més que mai a causa de l'aigua i em desconcertaven un xic. Em trobava més relaxat que quan havia sortit del bar del Daniel, segurament perquè, de totes les tasques que se m'havien acumulat durant el dia, ja només em quedava passar pel pis del propietari, que se situava al bloc de davant del meu.
Sabia que no causaria una gran sensació arribant xop a casa seva, però vaig pensar que, al capdavall, la sensació que jo pogués causar en el Darth Vader poc importava si li pagava el que havíem convingut. Vaig trucar a la porta i va obrir la seva dona, que va saltar imperceptiblement cap enrere en veure'm. Sense saludar-me ni fer-me entrar, va cridar el seu marit. El lacai de l'emperador del mal va aparèixer amb espardenyes d'estar per casa:
-Ah, ets tu -va fer, tan educat com la seva muller.
-Li porto els diners de dos mesos -vaig dir jo, sense saludar tampoc, perquè vaig pensar què carai, si hem de ser mal educats, siguem-ho.
-A veure -va fer mentre comptava els bitllets de cinquanta de l'Anna, mal
fiat-. Molt bé -i aleshores, per fi, va imitar un somriure amb una ganyota-. No tens paraigua?
-No -vaig pensar: seràs idiota; estic xop: si en tingués, creus que aniria amb el paraigua plegat pel carrer amb la pluja que cau?
-Doncs a veure si en compres un. I arregla aquesta cara.
-És la tercera persona que m'ho diu, avui, senyor Vidal. Sap què? -no sé per què, però una sinceritat desbocada em va rajar de sobte de la boca-. M'ha deixat la noia, he deixat la feina i avui he tingut un dia horrible. Suposo que és natural que faci mala cara.
Ell em va observar de dalt a baix, impàvid.
-Els teus problemes no m'interessen -va replicar-. El divendres que ve vull el mes que falta, entesos?
I em va tancar la porta als nassos. Lògicament, vaig alçar la mà, vaig tancar el puny i vaig aixecar el dit del cor, mentre murmurava: -A prendre pel cul, usurer de merda.

No volia sortir de festa aquella nit, però tampoc no volia tornar al cau, de manera que vaig dirigir els meus passos cap al bar que quedava a la cantonada del carrer on vivia, ben decidit a autocompadir-me una bona estona. Aquell bar no tenia cap gràcia especial, era un bar com n'hi ha milers: màquina de tabac, un parell d'escurabutxaques, una barra en forma d'ela, taules, cadires i tamborets de ferro. A aquella hora estava ple de vells que esperaven o tornaven del bordell que hi havia just davant, a l'altra banda del carrer, o bé miraven el programa d'esports de la tele, a la qual algú havia apujat el volum per tal que se sobreposés al xivarri. Em vaig asseure en un racó vulgar de la barra, vaig encendre un cigarret i vaig demanar una Estrella.
La tristor s'encomana. Aquella maleïda buidor s'imposava altra vegada dins meu, per sobre del meu entorn cridaner. "Els teus problemes no m'interessen", havia bordat el Darth Vader i, fet i fet, no interessaven ningú. D'acord, pensava, sí que hi havia gent que m'escoltava i m'oferia generosament el seu consell, però després marxaven, continuaven amb la seva vida normal, la seva feina, la seva parella i em deixaven sol davant la meva, de vida, en què no hi havia, precisament, ni feina ni parella. Poc més tard de la terrassa, m'enervava contemplar el meu voltant: a tot arreu veia amor, parelles petonejant-se i abraçant-se, fins i tot d'homosexuals. En cada noia que em creuava, ja fos en un restaurant, en una botiga, pel carrer, veia el rostre i el cos de la Glòria. Cert que aquell, anomenem-ne, "síndrome de l'acabat de ser abandonat" ja començava a desaparèixer, però no havia aconseguit arrencar encara la Glòria del cos central de la meva vida. Ara mateix els seus ulls m'observaven des del fons de la copa. L'Anna m'havia assegurat que aquell sentiment, encara que transformat, no acabaria de desaparèixer mai, que havia d'aprendre a enfrontar-m'hi, a conviure-hi. Però com? Ni tan sols en tenia ganes. Els fonaments de la meva vida trontollaven per tot arreu: sense feina, sense diners, sense nòvia, em cago en la puta parauleta, i sense amics, que encara que això últim fos rotundament fals sumava dramatisme a la situació asseguda al bar. Com podia enfrontar-me sol a tot plegat si em sentia sense forces, si en tota la vida semblava haver comès una cadena interminable d'errors? Com enfrontar-m'hi si els principis en què havia basat tot allò que havia viscut semblaven ensorrar-se sota el pes inexorable de la realitat? Si fins i tot em faltava ètica, o era ètic demanar diners a l'Anna per pagar el lloguer perquè, si no, em quedava sense coca? O era ètic acceptar sense discutir seixanta euros robats a una velleta per cobrar un gram? Què cony estava fallant, en mi?